La Fundació Joan Brossa fa un pas endavant amb l’activació del ‘Gabinet Brossa’ per part de Laia Estruch Mata. Així doncs, Estruch posa en marxa una cadena creativa de relectures i apropiacions de l’obra poètica de Joan Brossa des de la contemporaneïtat i la interdisciplinarietat. Amb Ganivet l’artista parteix de l’univers creatiu brossià per allunyar-se’n: es tracta d’un projecte de recerca creativa, coordinat des de la Fundació, que materialitza el fer brossià en la que havia estat la sala Frègoli de l’Escenari Joan Brossa. A mig camí de la Fundació, l’arxiu, i de l’Escenari, el teatre, Ganivet esdevé un escenari-partitura sonor, un dispositiu que és instal·lació, arquitectura i escultura alhora i que es pot transitar.
Amb aquest gest la Fundació es posiciona com un equipament cultural que es mou entre la memòria i la nova creativitat, entre el patrimoni i el teatre, entre el passat i el futur. Brossa, el transgressor, l’inquiet, l’humanista, l’indisciplinat, és més viu que mai a La Seca. Estruch és la primera baula d’una cadena que s’anirà construint des del ballet, l’objecte, la partitura, el so, el cos i l’escenografia per tal de fer mutar l’espai de la sala i de donar una nova dimensió a la creació brossiana. Ganivet s’inaugurà ahir i es podrà visitar fins al 31 de gener de 2021. A partir de llavors un altre ‘Gabinet Brossa’ serà presentat des d’aquesta mirada del present. I així fins a l’infinit. Les baules, joves creadors, faran vibrar Brossa amb cada creació.
Però parlem dels orígens de tot això i permeteu-me que empri la primera persona del singular. Després de debatre internament sobre què havia de contenir i representar el ‘Gabinet Brossa’, el Centre d’Estudis Joan Brossa dona llum verda a la possibilitat de fer un encàrrec atrevit a Laia Estruch. Ens reunim amb l’artista i n’accepta el repte. Un mes més tard comença el confinament. El procés creatiu amb Estruch es construeix en la conversa. Ella parla, conceptualitza; jo prenc notes i, talment com si fossin flaixos, anem articulant un corpus poètic brossià que fa créixer el projecte: imatges, cites, textos, paraules. Finalment, anem a parar als fregolismes, a les entrades i sortides, als personatges. Estruch té molt clar que vol fer un escenari o plataforma, que vol recuperar l’essència d’aquella sala. I a mi se’m fa curiós treballar amb una artista que crea des de l’aire, sense tocar de peus a terra, a partir d’un poeta que tenia per emblema: “El pedestal són les sabates”.
La paraula esdevé un eix vertebrador de la proposta. És per això que l’artista comença a pensar en la possibilitat de tatuar la peça, de fer-hi inscripcions. La fàcil confusió Gabinet-Ganivet dona lloc al nom del projecte: el primer ‘Gabinet Brossa’ es dirà ‘Ganivet’. Dues cunyes de metall que tallen, passen a ser el prototip de l’escenari, una plataforma de quasi bé una tona suspesa a l’aire que penja de les bigues de la sala. La peça hi queda encaixada sense disposar de perspectiva per fer-la respirar. La idea és la d’encabir el dispositiu a l’espai tot integrant-lo amb l’arquitectura. El conjunt és molt plàstic. Estruch decideix intervenir la planxa i atorgar-li un color taronja pujat, que és el foc-flama de Brossa. I al foc afegim la resta dels elements: l’aire és la superfície en suspensió i les inscripcions de la peça ens remeten a quelcom d’espiritual i eteri; l’aigua, són les textures de les gotes que configuren els símbols de la peça; i la terra, és la matèria, la carn. El resultat esdevé una balança que equilibra els contraris: la duresa del ferro i la tovor del cromatisme; el pes de la carn i la lleugeresa de l’aire; la materialitat del continent i el caràcter astral del contingut; el primitivisme de les inscripcions i el disseny meditat del conjunt. Perquè de disseny, n’hi ha: en la peça despullada i en l’espai i en el fet de mostrar les entranyes de les parets, del terra i de l’estructura de ferro. El joc de lletres i de números crea un univers de possibilitats a partir del cos i del moviment. L’atzar facilita les activacions infinites de la peça: els números són combinacions i les lletres, personatges, gestos, màscares. Un entrar, sortir i jeure de dobles carns i dobles aires. Un patracol obert de personatges que pugen a escena, que prenen la veu a La Seca.
Estruch reivindica, de nou, la condició aèria de la veu i del cos però aquí presenta una peça basta i complexa. Tatuar la pell de la peça amb indicacions que poden ser enteses com a jeroglífics o instruccions, omplir-la de cicatrius ancestrals que ens retornen als orígens, generar un espai transitable on poder agafar-se i, a la vegada, posar en risc la veu i el cos d’aquell qui l’activa. La fragilitat i la resistència conviuen a la sala per donar pas a una veu que lluita per agafar-se a la matèria i a l’espai.
Un plaer formar part d’aquesta experiència astral amb Laia Estruch: un viatge pel text de la Laia, per la veu de la peça (que no us ho havia dit però també ens parla!) i per l’esperit de Brossa. No us perdeu les performances i les activacions de la peça que hi hem programat. I veniu, i pugeu, i veureu que, des de l’aire, i sense tocar de peus a terra, el pedestal continuen essent les sabates.
