El Teatre Calderón d’Alcoi acull l’homenatge a l’escriptora Isabel-Clara Simó amb la companyia La Dependent pujant de nou a l’escenari la primera versió teatral de la novel·la ‘Júlia’ d’Isabel-Clara Simó. L’obra de teatre és un projecte en què participen la Generalitat Valenciana i el seu Institut Valencià de Cultura i l’Ajuntament d’Alcoi.
Júlia
A la memòria d’Isabel-Clara Simó
La Dependent
Teatre Calderón d’Alcoi
Del 18 al 20 de febrer
La Dependent engegava, en novembre de 2021 a València, l’espectacle Júlia, basat en la novel·la homònima d’Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943-Barcelona, 2020). No és una reproducció fidedigna de l’original de què parteix. Sota la direcció de Gemma Miralles, que també ha elaborat el text de l’adaptació teatral, la companyia alcoiana afronta una empresa ambiciosa.
Júlia (1983) d’Isabel-Clara Simó és considerada una obra rellevant de la literatura contemporània escrita en català. Ha estat traduïda a diverses llengües i ara també a un nou llenguatge, el teatral. Bromera edita la reescriptura teatral i la prologa l’escriptor Silvestre Vilaplana; la trobem a les llibreries des del 15 de febrer de 2022.
El muntatge de Júlia és complex. Involucra una trentena de professionals. De l’escenografia, se n’encarrega Víctor Moreno, que ja ho havia fet en Icària. Alícia Navajas s’ocupa d’un vestuari que mira cap a les darreries del XIX i principis del XX. El repartiment és extens: set actors i quatre actrius interpreten els personatges. Trobem Pepa Miralles, Robert Roig, Manuel Maestro, Pau Vercher, Vicent Domingo, Marta Chiner, Joan Gadea, Pilar Martínez i Manel Climent. Gloria Román protagonitza Júlia i Joan Manuel Gurillo representa Josep Romeu, la parella principal.
Aquesta Júlia té vocació de musical. Júlia Cambra dirigeix moviment i coreografia. Apostar per la musicalitat resulta apropiat si considerem que els musicals atrauen l’afluència del públic als teatres d’un temps ençà. D’això, el Teatre Principal d’Alacant n’és conscient si considerem la condició dels seus espectacles en cartell. De fet, el pròxim 18 de març, s’hi representarà aquesta Júlia teatral, un espectacle amb diversos temes cantats en directe. La banda sonora, de què s’ha encarregat Rafel Arnal, és un entreverat de Verdi i cançons de finals del segle XIX, genuïnes d’aquella època fabril d’Alcoi. No falten les referències a la famosa Revolució del Petroli, esdevinguda a la ciutat l’any 1873. Rememorem el coratge i els fets d’aquells obrers que han fornit tot un mite al voltant d’Alcoi i la seva gent fins als nostres dies: Pelletes i els arrastralcaldes.
Un altre atractiu de la novel·la i de l’obra de teatre es manifesta de bell antuvi, un detall en escena: el calçat. Júlia agafa unes espardenyes d’espart brutes i velles que té sota el llit. Quan s’ha mig col·locada una, s’ho repensa. Les deixa de banda i es posa les botes dels dies de festa per anar a treballar a la fàbrica; tota una declaració d’intencions presidida d’un espill i una espelma sobre l’escenari, dos objectes també carregats de simbolisme. «Soc jove i bella, però pobra, i el meu promès, un miserable més. Quina vellesa m’espera?». Collige virgo rosas.
En efecte, els convidem a rastrejar en Júlia un argument universal força popular, el de la Cendrellosa mandrellosa o Ventafocs. L’esquema és prolífic en recreacions: temps enrere, l’òrfena (de pare en el cas de Júlia) vivia en un ‘paradís’ fins que va patir una pèrdua traumàtica. Sumida en la misèria, un ‘príncep’ (l’amo de la fàbrica, Josep Romeu) s’adonarà de la presència d’ella i voldrà fer-la seva. La convidarà a un ball elegant (Júlia i Romeu van al Círculo Industrial d’Alcoi, un espai elegant amb grans finestrals) i anirà tan ben vestida que passarà per una aristòcrata més. Sí, arribarà la transformació que ella anhela, l’ascens social a través del matrimoni, però, no sense algun sacrifici per la seva part i alguns vents en contra de la parella. Parlem d’allò que Jordi Balló i Xavier Pérez intitulen «L’ascensió per l’amor» en La llavor immortal. Els arguments universals en el cinema (2015). La fidelitat de la Júlia teatral és notable. Fins i tot, podem identificar-hi els qui fan el paper de la madrastra, les germanastres, la bruixa i els bons amics ratolins de la protagonista.
Tant és així que, pel que fa a l’esmentat tòpic, no podem negar la familiaritat que Júlia guarda amb unes altres produccions audiovisuals com ara Evita (1996), escrita i dirigida per Alan Parker. Fidel a l’òpera amb el mateix nom d’Andrew Llooyd Webber i Tim Rice del 1975, conta la vida d’Eva Peron (1919-1952): de poca cosa a primera dama de l’Argentina, amb revenja inclosa. A canvi de la bonança, un preu alt: faltarà a l’edat de 33 anys amb un càncer d’úter. En Júlia, albirem una heroïna llegendària que lluita amb armes femenines, sols que haurà de lliurar la més significativa en pagament.
Posem per cas també la pel·lícula Rebeca (1940) d’Alfred Hitchcock, basada en la novel·la Rebeca (1938) de Daphne du Maurier. Un home ric i vidu es casa ràpidament amb una noia pobra i òrfena considerablement més jove. Ella ha de superar una sèrie de proves i contratemps provocats per la institutriu abans de conquerir el reconeixement d’esposa en la jerarquia familiar i exercir les facultats que li corresponen com a tal. L’analogia amb Júlia es manifesta novament. Dolors, la sogra de l’industrial Josep Romeu, veu en Júlia una intrusa assedegada i morta de fam que assetja la família.
Júlia és una obrera amb inquietuds, que sap amb qui li convé ajuntar-se i que té política. Ara bé, si haig de ressaltar res d’ella, és allò que trasllueix una Isabel-Clara Simó d’Alcoi i la sagacitat de Gemma Miralles i La Dependent: «Mira: ton pare era fill de fabricant, però el fabricant de veres era son pare, el teu iaio. Ell encara tenia fusta. Però ja després… Ja ho veus: tu i Miquel. Vosaltres ja heu nascut senyorets del tot. És una cosa que es va perdent de pares a fills».
