Als baixos fons del que sembla una nau ja sense indústria s’ha format un ambient complex. El que s’hi esdevé i els temes que s’hi plantegen susciten la reflexió. Humor, patiment i música es barregen en aquesta obra teatral de suspens psicològic que és Icària, un espectacle ideològic per a gaudir i discórrer que es podrà veure a Alcoi, Elx i Muro.
Icària de Pasqual Alapont
Companyia: La Dependent
Direcció: Pepa Miralles
Intèrprets: Pep Sellés, Jordi Ballester, Gemma Miralles i Pepe Miravete.
Pròximes funcions: 24 de maig, Teatre Calderón d’Alcoi, 4 d’octubre Gran Teatre d’Elx i 16 d’octubre Centre de Cultura de Muro.
Pasqual Alapont escriu Icària per a la veterana companyia de teatre La Dependent. Dos hòmens i una dona segresten Vicente Segrelles, un acabalat empresari. Fa l’efecte que la víctima ha caigut a les mans d’una colla de bojos i que assistim a un judici estrafolari. Entre els motius que els impel·lixen a segrestar-lo trobem diners, revenja, el finançament d’una comuna llibertària i ecològica a imitació d’aquella Icària d’Étienne Cabet (1788 – 1856), poder… Però, a poc a poc, les caretes cauen i el final resulta inesperat.
Icària compta amb un destacat elenc teatral. Gemma Miralles interpreta un personatge femení que ocupa un lloc distingit: Beatriu, àlies Kènia. Col·laboren amb ella dos hòmens, pràcticament uns itifàl·lics: Zimbàbue, interpretat per Jordi Ballester, i Congo per Pep Sellés. No hi ha vides heroiques; Pepe Miravete es posa en la pell de la víctima, Vicente. Pepa Miralles dirigix aquest repartiment de luxe amb un model de llengua dels més impecables als escenaris valencians.
Per trobar l’espora d’Icària, cal acudir a Joanfra Rozalén, el gerent de l’esmentada companyia teatral. Rozalén s’havia topat amb dues maneres dispars d’interpretar la realitat. Segons John Nordic, el nostre món ha avançat favorablement gràcies a l’alfabetització i la tecnologia. En canvi, Carlos Taibo, professor de la Universitat Autònoma de Madrid, assegura tot el contrari en el seu assaig Colapso. Capitalismo terminal, transición ecosocial, ecofascismo: dilapidarem els recursos naturals i el mode de vida que coneixem fins ara col·lapsarà. Comptat i debatut, l’any 2018, Rozalén té una idea i fa un encàrrec a Pasqual Alapont, un dels autors de capçalera de La Dependent. Aquest apocalíptic col·lapse, absent dels mitjans de comunicació i dels discursos polítics a l’ús, es fa present amb una intenció d’entreteniment en la literatura, en el cinema i en Icària.
El text té diverses capes. Resulta simbòlica i flirteja amb la llum de gas. Vist en global, Kènia, Congo i Zimbàbue (els sobrenoms dels segrestadors) volen tindre la vida de l’empresari. Congo el descriu: «L’he vist cada diumenge a San Pascual Bailón, a l’església, escoltant atentament el missatge de l’Evangeli. El món seria diferent si hòmens com ell es feren de la nostra causa. És un tio que pensa; té sensibilitat social; ha fet una donació d’un equipament mèdic. Ell mateix s’encarrega de la selecció de personal i dona la cara si ha de despatxar algú al carrer. Li encanta la música; tots els diumenges va al Palau. I és de Metges sense Fronteres i Greenpeace». Segons Zimbàbue, Vicente és un home poderós de qui desitja els seus diners: què fa l’empresari amb tants diners? Per a Kènia, es tracta d’un treball; no importa la persona. Tampoc hi manca una perspectiva força europea entremesclada: el valor de la llibertat. Qui és el més lliure: qui no té res o qui té diners?
En Icària suren diverses qüestions. Els personatges intercanvien opinions i consideracions. Què tant progressiva és l’evolució de la nostra societat? Potser, només ho és en algunes facetes com ara la tecnològica… Però ¿i en la cultural, la moral, l’ecològica, l’alimentària…? Què en farem del turisme, dels viatges i dels màsters de bankabaret? Els diàlegs entre Vicente i Congo aborden idealismes. Amb Kènia, l’estratègia argumentativa de l’espectacle teatral tira cap a l’emoció per enfosquir totes les actuacions i raonaments que s’han succeït prèviament.
Icària té escenes grotesques i enlluernadores. És un reflex de la nostra contemporaneïtat, dels plantejaments de la cultura actual. Com es viu en una època de desconcert en què els relats antics s’han ensorrat i encara no han nascut uns de nous que els substituïsquen? Quin és el déu que ens ve?
Som al Teatre Arniches d’Alacant des de les 20h del divendres 30 d’abril. Arribem a la meitat de l’espectacle. Sona una seductora música de Carles Chiner. De sobte, un sàtir pràcticament nu i emplomat es manifesta en aquell món inferior. Jordi Ballester se’ns ve amunt. Els moviments són nets. Què se n’ha fet, del Congo? Està entusiasmat. Duu el déu endins, el desaforat Dionís. El roig hi destaca: perill, excitació, captivadora passió… Després esdevé un peculiar banquet. A cavall entre la tradició i la modernitat des del 1987, La Dependent es manté fidel als seus postulats. Ben mirat, Icària és un drama satíric; Dionís, la nostra veritable tragèdia.
Els estralls de la pandèmia forçaren La Dependent a estrenar Icària via Zoom des del Teatre Calderón d’Alcoi a través d’una retransmissió en directe el 22 de gener. Després d’aquesta anòmala estrena, la companyia pujava per fi a les tables del Teatre Rialto de València en el mes de març. Coincidia amb l’eslògan en boga de comunisme o llibertat propiciat per la campanya electoral que esdevenia a Madrid.
La propera representació de l’obra Icària tindrà lloc el dia 24 de maig al Teatre Calderón d’Alcoi. És un dels 18 espectacles de la Mostra de Teatre d’Alcoi 2021 que se celebrarà entre el 24 i el 28 de maig. Icària arriba el 4 d’octubre al Gran Teatre d’Elx i el 16 d’octubre es representa al Centre de Cultura de Muro. Icària continuarà en cartell, marcada possiblement per una temporada d’activitat discontínua a causa de la pandèmia pel coronavirus.
