L’exposició Josep Aznar. Un espectador privilegiat. 40 anys de dansa és una petita mostra de la riquesa que conté l’arxiu fotogràfic de Josep Aznar, recentment adquirit pel Centre de Documentació – Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre. Un arxiu que abraça l’arc professional d’Aznar entre 1977 i 2017, un dels testimonis més complerts de la dansa dels darrers anys. L’exposició, oberta al públic al vestíbul de l’Institut del Teatre, vol donar a conèixer la memòria de 40 anys de dansa a Catalunya, i observar-la ens permet construir micro històries i relats diversos, en funció dels focus temàtics que es vulguin traçar.
Josep Aznar. Un espectador privilegiat. 40 anys de dansa
Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre. Barcelona
Fins al 20 de setembre del 2020
El MAE, amb qui Josep Aznar hi tenia una relació professional, com d’altres fotògrafs que nodreixen l’arxiu de la memòria de les arts vives, va considerar imprescindible adquirir i protegir el seu arxiu en saber-se la mort prematura del fotògraf. Un arxiu que està format per uns 1.600 reportatges fotogràfics, més de 100.000 imatges de negatius i 70.000 imatges digitals, a més d’unes 1.500 diapositives. Val a dir que està en molt bon estat de conservació ja que l’ordre i el rigor eren qualitats extensives a qualsevol àmbit de la vida d’Aznar. Per tant, s’ha adquirit un arxiu perfectament estructurat amb reportatges datats, identificats per companyia, espectacle, any i espai de creació, que es trobaven en caixes de camises amb tapa, de la mida exacta dels negatius.
El subtítol de l’exposició, un Espectador privilegiat, respon a la consciència testimonial de l’ofici d’Aznar i està extret de les paraules que ell mateix va pronunciar en rebre l’any 2009 el Premi Dansacat al reconeixement professional per part de l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya, de la qual era soci actiu:
«Soc un espectador privilegiat perquè vaig amb una càmera però sóc algú més que un espectador, perquè les fotografies no les faig per a mi. Les faig per a les companyies, per als artistes, perquè quedi un document, perquè d’aquí a uns quants anys, quan ja no hi siguem, algú se les pugui mirar i puguin servir per reconstruir la història, saber què ha passat en la dansa al nostre país.»
Aquests paraules evidencien quin era el seu posicionament a l’hora d’exercir la fotografia de dansa. La seva no deixa de ser una mirada a un fenomen efímer, amb què tracta de capturar, com un caçador, un instant, on quedi reflectida una estètica, una poètica i el pensament d’un creador, així com l’emoció a partir del moviment dels ballarins, el gest funcional en la construcció d’una forma plàstica, però alhora un instant on hi intervenen efectes de llum i energies humanes congelades en un clic.
Un estil inconfusible
La fotografia de Josep Aznar, com a bon enginyer industrial que era, assimila aspectes tècnics i de formalitat que defineixen el seu estil: geometria, ordre, equilibri, senzillesa, elegància, profunditat en la mirada, serenitat despresa d’allò inherent. Les seves imatges són preferentment banyades d’una llum càlida i un color intens. Fotografies que sovint s’han considerat clàssiques perquè han fet compatible la intensitat de l’emoció del gest amb el rigor i l’equilibri de la forma.
El fotògraf comentava dos aspectes molt importants en la seva estratègia de congelar moments i disparar poc: seguir la cadència de la música i intuir el «momèntum» més àlgid, especialment en dansa clàssica, alhora que respectar el ballarí en el sentit de mostrar-lo en l’esforç i rigor del seu treball tècnic. Per això, les fotos que reconeixem amb la signatura Aznar, combinen formes virtuoses en l’acció o bé són imatges on hi domina el gest emotiu, amb un enquadrament clàssic i una llum que tendeix a ser càlida, i que embolcalla perfectament l’instant fotografiat.
Vincle professional amb múltiples espais
El recorregut i els criteris que s’han fet servir per a l’exposició, i que són un tast del que conté l’arxiu d’Aznar, han estat quatre: la cronologia de la seva trajectòria com a fotògraf (de 1977 a 2017), el fet d’haver reflectit la creació i presentació de companyies locals i internacionals, el paper de les estructures públiques o privades com espais d’exhibició de la dansa, i la bellesa plàstica de les seves imatges.
Aznar va fer fotografies de les estructures difusores de la dansa més estables des de mitjans dels vuitanta a Catalunya, tals com el Centre Cultural de la Caixa de Terrassa (1984- 2017); el Festival Castell de Peralada (1984 -2016); l’Espai de Música i dansa de la Generalitat de Catalunya (1992-2005); el Festival Barcelona Grec ( 2006-2016) i molts d’altres on, sense ser el fotògraf oficial, va deixar testimoni, conscient de la importància cabdal i documental dels espectacles que s’hi feien, com és el cas del Mercat de les Flors i el Festival Grec dels primers anys preolímpics.
Davant la immensitat de material de l’arxiu, per a l’exposició s’ha fet una tria intentant que hi fossin presents aquells grups i companyies que han constituït els pilars de la dansa a casa nostra, des del Ballet contemporani de Ramón Solé fins a La Veronal. Presideix l’exposició una gran fotografia horitzontal de la companyia d’Alwin Nikolais and Murray Louis en una composició colorista i abstracta, seguida del primer plafó temporal on apareixen les primeres fotografies professionals que va fer del Ballet de Marsella, amb la coreografia Pink Floyd ballet de Roland Petit al Gran Teatre del Liceu; el Ballet Culberg, amb una imatge de Mats Ek i Ana Laguna a Sant Jordi i el Drac, i la companyia del Ballet Contemporani de Barcelona de Ramon Solé amb Homenatge a Gaudí. Hi podem trobar referents nacionals com Antonio Gades amb Fuenteovejuna; una de les darreres vegades que Pina Bausch va ballar el cèlebre Café Muller des del Liceu de Barcelona; la presència de Rudolf Nureyev, Mihail Barishnikov i Angèl Corella, en el Festival del Castell de Perelada, així com referents com Sidi Larbi, Alvin Ailey o Merce Cunningham, per citar-ne alguns exemples.
Complementa l’exposició una vitrina amb diferents objectes com una càmera, uns guants, una lupa, diapositives, publicacions sobre Aznar en revistes especialitzades, llibres, acreditacions de premsa, i catàlegs de companyies com Metros, de Ramon Oller.
Sens dubte, es tracta d’una exposició que activarà la memòria dels nostàlgics i que informarà d’una etapa de la història als més joves, a partir d’una afinada mirada d’un professional sensible al servei de la dansa.
