Al mestre Enric Gallén
La carrera teatral de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 20 de juny del 1940 – Lleida, 6 d’abril del 2020), anomenat afectuosament Papitu entre els amics, atresora un total de més de cinquanta peces teatrals publicades, vint-i-set de les quals, excloent les juvenils i les adaptacions, les podeu rellegir en el profús volum de Teatre reunit 1963/2010 publicat per Arola Editors el 2018.
El seu debut s’escaigué el 1963, a vint-i-tres anys, quan s’erigiria amb el Premi Josep Maria de Sagarra, impulsat aquell mateix any per Frederic Roda, una volta desapareguda l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, de la qual Roda havia estat un dels representants més destacats. Benet hi havia presentat Una vella, coneguda olor, on reflectia l’ambient del barri vell de Barcelona. La peça es convertiria en trilogia juntament amb Baralla entre olors (1979) i Olors (1998), en què la protagonista, Maria, torna anys a venir al mateix escenari, però a la darrera part, els magribins hauran substituït aquell món de la postguerra, ara literalment ensorrat. Una vella, coneguda olor s’havia estrenat el 1964 i Feliu Formosa manifestà aquell mateix any a la revista Serra d’Or que podia inaugurar una perspectiva nova en el teatre català coetani tal com havia succeït en el castellà arran de l’estrena d’Historia de una escalera (1949) de Buero Vallejo. El Benet inicial recorda influències d’època com les del primer Buero, Sastre, Olmo o el teatre nord-americà de Miller, Williams i O’Neill. Corren els anys de la denúncia marxista, el realisme social(ista) i el fastig d’un existencialisme que impregna tota l’atmosfera asfixiant i carregosa del franquisme.
Benet abandona el realisme després de Fantasia per a un auxiliar administratiu (1964), premi Ciutat de Palma Bartomeu Ferrà de Teatre 1967, i projecta la trilogia sobre la imaginària ciutat de Drudània constituïda per Cançons perdudes (1966), Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna (1968) i La nau (1969), que inaugura la segona generació de la ciència-ficció a casa nostra. Però amb les tècniques brechtianes apreheses ja en aquestes, torna a reproduir la misèria del món de postguerra a Berenàveu a les fosques (1971), una mena de revisió del seu primer realisme passada pel sedàs d’una mirada distanciada i crítica que pretén «retre comptes» a una determinada societat barcelonina. Tanmateix, el fracàs escènic —degut a l’estrabisme d’uns crítics que no saberen copsar el canvi qualitatiu— l’obligaria a virar el rumb de la seva dramatúrgia. És llavors que ensopega amb La desaparició de Wendy (1973), una declaració de principis per demostrar que, si s’ho proposava, disposava d’una veta més imaginativa —que explotarà altres vegades en la seva producció— que s’incardinarà amb el teatre infantil i juvenil de què ens ocuparem més avall.
Però, en efecte, quelcom nou devia estar gestant-se en el gènere devers principi dels seixanta, atès que es donaria lloc a una generació de dramaturgs —malgrat que no tinguessin consciència de grup i que, a mesura que hi afegirem noms, el concepte s’esfilagarsi com una calça— que rep el nom de l’autor d’El cafè de la Marina.
El Sagarra es convocà, intermitentment, entre els cursos 1963 i 1973, en què desaparegué definitivament, i a partir de l’any següent a la descoberta de Benet, començaren a irrompre les veus de Joan Soler i Antich amb Aquí no ha passat res; Josep Maria Muñoz i Pujol amb Els corbs (estrenada com Antígona 66); Defensa índia de rei de Jaume Melendres; Dins un gruix de vellut d’Alexandre Ballester (que ja havia estrenat abans i havia obtingut altres guardons) i el cèlebre i celebrat Retaule del flautista de Jordi Teixidor, darrer guardonat dels seixanta. Ja als setanta, l’obtingueren Crònica desballestada d’Alfred Badia i Por de Jordi Bergoñó. Sens dubte, Benet i Jornet representa la figura més conspícua de tots plegats —com reconeixia Rodolf Sirera l’any 1981 a la revista Els Marges—, i tal volta el menys perjudicat per la crisi del «teatre d’autor» de mitjan setanta, que afectà el ritme benetià d’estrenes, però no el volum de creacions.
A partir d’aleshores es configura un camí d’aprofundiment en les pròpies obsessions a Revolta de bruixes (1975), El manuscrit d’Alí Bei (1984) o Desig (1989). Aquesta darrera marcaria un punt d’inflexió dins el teatre peninsular. Va ser significativament seriada dins la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Catalana (MOLC) d’Edicions 62 amb Ball robat de Joan Oliver, Homes i No de Manuel de Pedrolo i Plany en la mort d’Enric Ribera de Rodolf Sirera. No debades la dedica a Sergi Belbel, el dramaturg més destacat de la generació posterior a la de Benet, un dels qui més èxit internacional ha conreat i un autor ostensiblement més jove però pel qual Benet es deixarà influenciar obertament. Belbel n’ha dirigit muntatges com ara Desig, L’habitació del nen (2003) o la reposició d’Una vella, coneguda olor el 2011, i ha gaudit del privilegi de ser el primer a fullejar les peces benetianes —i viceversa. Aquesta entente cordiale dels dos dramaturgs que tant de bé ha proporcionat al nostre teatre ha originat una plèiade de noms que ens permeten traçar amb línia contínua el darrer tram de la nostra dramatúrgia. Amb la brotxa gruixuda, només esmentarem perfils tan diversos com el de Carles Batlle, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé, Pau Miró, Josep Maria Miró o Clàudia Cedó. El gènere que Joan Oliver anatematitzava de no comptar amb cap tradició, no es tornaria a trobar pus mai sense referents!
Però hem dit que d’una banda tenim la dramatúrgia «major» de Benet, i de l’altra, un teatre infantil i juvenil que engegà quan, al començament dels setanta, la revista Cavall Fort li encomanà una sèrie de peces breus per poder publicar. Ricard Salvat s’encarregaria de pujar-les damunt les taules amb els alumnes de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Així nasqué Taller de fantasia, títol que no pertany a l’autor com sí que és idea seva el subtítol La nit de les joguines (1970). O Supertot (1973), una mescla de Superman i el Capità Marvel dels còmics nord-americans, que encara trobaria una represa amb la inèdita El retorn de Supertot (2015), concebuda com una obra completament nova. El mateix Benet, emperò, segmenta el seu teatre popular i apte per a tots els públics de les obres infantils. Taller de fantasia, Helena a l’illa del baró Zodíac (1975), El tresor del pirata negre (1983), Carlota i la dona de neu (1991) o La Ventafocs (2004) van dirigides als menuts, però Supertot i sobretot El somni de Bagdad s’adrecen a un públic més aviat familiar.
Benet també ha estat productor i guionista de serials pioners de TV3 amb força reclam com ara Poble Nou (1993-94), la seva seqüela Rosa (1995-96), Nissaga de poder (1996-98), Nissaga, l’herència (1999), Laberint d’ombres (1998-2000) o Ventdelplà (2005-2010) i d’adaptacions dramàtiques com Dins la catedral (Josafat) (1976, adaptació de la novel·la del mateix Prudenci Bertrana), la Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc (1991) de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, la minisèrie que dugué a terme de Mirall trencat (2002) o la versió teatral de La plaça del Diamant (2007) de Mercè Rodoreda. I els seus èxits E. R. (1993) i Testament (1995) han estat adaptats a la pantalla gran pel cineasta Ventura Pons sota els títols d’Actrius (1996) i Amic/Amat (1998) respectivament. Segurament, és un apartat que hem de vincular a la tendència més comercial que advertim a certes obres com ara Quan la ràdio parlava de Franco (1979), escrita amb la col·laboració de Terenci Moix, o la seva primera comèdia: Ai, carai! (1988).
D’ençà dels primers drames, advertim un dels trets més característics de la dramatúrgia benetiana com és el seu calidoscopisme. El canvi de registre és continu i bigarrat —d’Ai, carai! a Desig, per exemple, en dista un abisme. Cerca constantment noves fórmules innovadores i d’experimentació (enraonar de dos temes distints alhora, obligar el lector/espectador a prendre partit per un determinat personatge com a L’habitació del nen, prescindir del nom del personatge que intervé, el recurs del teatre dins teatre a E. R. i el manteniment de dues, tres i fins a quatre escenes simultànies a Revolta de bruixes), les aclucades d’ull a diversos referents de la tradició catalana (Vilanova, Rusiñol, Soldevila, Espriu…), els canvis d’escenari (el trasllat a Orient a Descripció d’un paisatge i El manuscrit d’Alí Bei o l’Amèrica del Nord de Salamandra), la participació en un muntatge de teatre col·lectiu com Homes! de les T de Teatre amb «Alopècia» o el teatre reflexiu a Testament. També detectem certes concomitàncies com les dones obcecades —com ens explica de la seva pròpia mare— a no perdre un escalafó social pel fet de casar-se amb marits d’un estrat inferior, com era el seu cas. O una tendència que cada cop es va accentuant més a mesura que envelleix: la solitud que envolta el matrimoni de Desig, el metge de Fugaç, les actrius d’E. R., el calb d’«Alopècia», els homes de Testament, els pares de L’habitació del nen, els protagonistes de Soterrani, les Dues dones que ballen… Tothom es va quedant terriblement sol al teatre de Benet i Jornet!
Filòleg romànic, cofundador de la prestigiosa revista Els Marges, alguns dels seus aclamats treballs de crítica han estat aplegats a La malícia del text (1992). L’any 2010 ens llegà les seves memòries sota el títol de Material d’enderroc, i el 2014 encara hi tornà amb La catàstrofe de ser un nen. La seva carrera ha estat reconeguda amb nombrosos guardons entre els quals destaca el Premio Nacional de Literatura Dramática (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Premi Max (2003), el Max d’Honor (2010), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2013), la Medalla d’Honor de la SGAE (2015) i quatre cops el preuat Premi Crítica Serra d’Or. Les seves obres han estat escenificades arreu d’Europa i Amèrica Llatina i la seva producció ha estat traduïda a més d’una dotzena de llengües.
Quan s’emeté al programa Sense ficció de Televisió de Catalunya el documentari «El virus al teatre», s’hi explicava com havia encaixat el món de l’escena la pandemia de la Covid-19. La filla de Papitu, Carlota Benet, va anunciar el 2015 que son pare patia la malaltia de l’Alzheimer, però finalment se’l va endur el maleït coronavirus. «El virus al teatre» finalitza amb un homenatge a Benet de la sala gran del TNC estant. No casualment, apareix enmig Sergi Belbel amb dos llibres de Benet i amb dos actorassos com Jordi Boixaderas i Pere Arquillué, perquè no li reten només un homenatge sinó que hi ha una invocació en aquest pare i ànima del teatre català, com l’anomenen. Belbel, autor i director, confessa sentir-se’n hereus, Arquillué parla del respecte que sempre servà Benet per a la professió actoral i tots plegats s’hi encomanen per aquesta necessitat que sentim ara de sobreposar-nos i continuar amb l’ofici teatral en un impasse tan complicat com aquest.
