Tothom que el coneixia, recordarà el seu riure explosiu. També la seva honestedat i la franquesa en les seves opinions. Nascut el 1955 a Weiterdingen, a l’Estat de Waden-Wurtemberg, aleshores República Federal Alemanya, va contactar amb La Fura dels Baus el 1982 a través d’Àlex Ollé i Pep Gatell. Des d’aquell moment, va fixar la seva residència a Barcelona. Deia: No escriguis el meu nom amb grafia alemanya, Jürgen Müller, sinó a la catalana. Tal era el seu grau d’identificació.
Muller era un apassionat de la interpretació i, juntament amb Ollé, el furero més interessat en les tècniques i metodologies de l’actor. Havia començat a formar-se com a mim a la prestigiosa escola de Dimitri a Suïssa; després va estudiar amb el mestre Philipe Gaulier a París, per a aprendre les tècniques de clown. Finalment, es va matricular a l’Escola de Mim i Pantomima de l’Institut del Teatre de Barcelona, que en aquell moment era un autèntic centre internacional. Poc després hi arribarien dos compatriotes seus: Dietrich Grosse (Òpera de Butxaca) i Christian Atanasiu (actor i professor). A nivell interpretatiu, Muller va connectar la tècnica japonesa del butoh (ell coneixia el treball de Tatsumi Hijikata i de Kauzo Ono) amb la intensitat de l’expressionisme germànic. Recordem la seva imponent figura com a Home de blanc a Accions (1983), com avançava entre el públic amb els seus coturns, gairebé una presència fantasmal.
Muller comentava que La Fura va néixer en el moment just, l’any 1979, quan va sintonitzar plenament amb la nostra societat, amb l’esclat d’eufòria postfranquista i, alhora, amb les companyies internacionals de l’anomenat wild theatre, d’estètica urbana, rockera i post-industrial. A mida que La Fura dels Baus es consolidava, sobretot a partir de l’èxit internacional de Suz/o/Suz (1985), Jurgen investigava sobre nous registres interpretatius per a la companyia. D’aquesta manera, va destacar la seva composició gestual, molt elaborada, del nan amb crosses de Tier Mon (1989), un espectacle sobre la guerra d’imatges extraordinàries en el qual el coix que interpretava Muller tenia una especial rellevància. Ell va ser el primer dels fureros en incorporar elements ficcionals en els seus personatges.
També va fer una clara aposta per la dona en dirigir un espectacle furer per sis dones guerreres: Imperium (2007). Més endavant, Les Troyanes (2001), a partir d’Eurípides, va suposar un nou repte com a director escènic. A partir d’una proposta de la coneguda actriu grega Irene Papas, el Festival de Sagunt li va encarregar aquell muntatge amb música de Vangelis i espai escènic de Santiago Calatrava. Però Muller va combinar treballs de direcció i de pedagogia, a través de cursos i seminaris, amb la interpretació; ell va ser el darrer membre fundador de la companyia que va deixar l’escenari com a actor.
Muller parlava de l’instint de supervivència per explicar com una companyia tan inclassificable com La Fura dels Baus, liderada per sis caps, havia pogut celebrar el seu quarantè aniversari: quan ningú del col·lectiu sabia o dominava un tema, es convidava un bon professional perquè fes front al desafiament. Rodeja’t de gent que sàpiga més que tu, solia dir, aquest és el secret.
Muller també va capitanejar les col·laboracions cinematogràfiques de La Fura dels Baus. En ocasió de Goya en Burdeos (1999), juntament amb Pep Gatell, van crear una sèrie d’escenes per tal de recrear el clima de malson de les seves pintures negres en aquell film de Carlos Saura. Però va destacar especialment la seva aportació en la producció hispano-franco-alemanya El perfum (2006), dirigida per Tom Tykwer a partir de la novel·la de Patrick Süskind, amb un repartiment internacional. Per a l’escena de l’orgia, rodada al Poble Espanyol de Barcelona, Muller va coreografiar més de set-cents figurants i el resultat va ser una portentosa seqüència aèria en sobrevolar una amalgama de cossos nus, coberts de fang i oli.
Junt a altres dos fureros, Tantiñá i Espuma, Jurgen va portar a terme un dels macros més celebrats de La Fura dels Baus, La Divina Commedia, a la Piazza Pitti de Florència el 2002. Tot l’univers dantesc va prendre forma per mitjà d’actors, música, enginys, llums i el joc de les arquitectures amb el públic. El 2012, Guimaraes, una de les Capitals Culturals europees aquell any, els hi va encarregar un cicle de cinc macros, Tempo de Encontros. En aquella ocasió, va treballar amb la seva companya Judy Lomas, qui va dinamitzar tota la ciutat portuguesa amb els seus mappings.
També en el 2002, Carlus Padrissa va dirigir Auf den Marmorklippen (en els espadats de marbre), òpera contemporània de Giogio Batistelli, basada en l’obra homònima d’Ernst Jünger i estrenada a l’Òpera de Mannheim, on el personatge de la Memòria era interpretat per Muller a temps real des de Barcelona. Aquell va ser un repte tecnològic important i un precedent respecte a la interrelació entre presencialitat i virtualitat en el món de l’òpera.
En els darrers anys, una cruel malaltia rara hereditària el va anar allunyant de molts projectes. La família, els amics, els escacs, la música i el bon vi negre l’acompanyaven. I un important llegat artístic. Espuma, Gatell, Muller, Ollé, Padrissa i Tantiñá han pogut viure el quarantè aniversari de La Fura dels Baus. Ara Jurgen ja no hi és. Com es va proclamar en el seu enterrament: Viva Jurgen Muller!!!
