Per fi l’espectacle familiar de teatre visual ‘Klé’ comença una itinerància a casa nostra. La pandèmia va endarrerir-ne l’estrena fins a l’octubre de 2020 en què va poder ser presentat al Festival de Titelles d’Andorra. Actualment, s’ha instal·lat al SAT Teatre de Barcelona, per viatjar després a Ripollet, Masnou, Canovelles, Alcarràs i fins i tot a l’Au Bonheur des Mômes a Le Grand-Bornard, un dels festivals teatrals més importants per a tots els públics de França.
Addaura Teatre Visual és una companyia que destaca per propostes multidisciplinàries que combinen la màgia, la dansa, els titelles, els jocs d’ombres i les projeccions. L’espectacle ‘Klé’, inspirat en l’obra de l’artista suís i en la filosofia creativa de la Bauhaus, forma part de la trilogia d’espectacles que la companyia ha anat desplegant al llarg d’aquests darrers anys amb la voluntat d’acostar unes poètiques visuals molt determinades als més menuts. La directora artística, Teia Moner, reivindica la figura de pioners en l’àmbit creatiu que emprin l’art com un mitjà expressiu de lluita envers l’època que els ha tocat viure i, al mateix temps, com una fórmula per reivindicar la llibertat individual.
El periple començà amb l’‘Embrossa’t’, dedicat al poeta polièdric Joan Brossa, que va ser finalista als Premis MAX de 2018 en la categoria de millor espectacle per a públic familiar. El seguí ‘Mobilus’, inspirat en l’obra d’Alexander Calder i en l’explosió creativa del moviment. I ara és el torn de ‘Klé’, potser la proposta més global de totes i la que ha comptat amb el suport d’un major nombre de col·laboradors professionals, vinguts de diferents àmbits, com són Vassil Lambrinov, el violista de Blaumut, la pallassa Pepa Plana, el Màgic Sergio, l’artista de circ GoFast Diegolow i el marionetista-ballarí Duda Paiva. En aquest cas, el desplegament és absolut: seqüències plenes de llum i de projeccions, vestuaris concebuts des del cromatisme i en transformació permanent i uns actors que han hagut de fer un curs intensiu en màgia, clown, malabars i titelles. En resum: una posada en escena delirant que sap mantenir els ritmes i que fa aplaudir a petits i grans des del minut zero.
L’espectacle ha volgut penetrar en la vida personal del pintor i, a la vegada, ha sabut explorar una manera de fer i de concebre l’art. La presència constant d’un violista, que evoca una infantesa marcada per un pare músic que el va ensenyar a tocar el violí amb només set anys i que remarca l’analogia que Paul Klee trobava entre la música i l’art visual; l’amor que el pintor sentia pels gats, molt presents a la casa familiar i companys de viatge al llarg de tota la trajectòria creativa; i el protagonisme dels titelles, que recupera la connexió de Klee amb el seu fill Fèlix al qual va construir, durant nou anys, titelles fets a partir de material reutilitzat que trobava a l’estudi. Es tracta, doncs, de tres moments vitals molt determinats que reconnecten el procés creatiu del pintor amb la infantesa. És curiós veure com Moner se centra en un moment vital tan específic com aquest. Una tria que molt possiblement no sigui fortuïta si tenim en compte que és també mestra i pedagoga. Un crit, per tant, a l’esperit creatiu dels nens.
D’altra banda, ‘Klé’ és una porta a múltiples realitats obertes. De la mateixa manera que l’espectacle reivindica moments personals concrets de la vida del pintor, també selecciona algunes obres icòniques per poder accedir a un món paral·lel protagonitzat per la força emotiva del color, per un llenguatge expressiu abstracte i per la reivindicació de la poètica del signe. L’inconscient i el primitivisme són entesos aquí com a formes de desvetllar la realitat. La presentació de la teoria dels colors per mitjà d’una dansa sufí plena de cromatisme i ballada per uns personatges que són meitat instrument musical i meitat titella, l’equilibri representat a través d’un joc malabar fet amb boles de contacte que van canviant de color, la música en directe de Lambrinov concebuda com a principi organitzador del moviment i com a leitmotiv de l’espectacle, la màgia expressiva i transformadora del teatre negre entès aquí com un espai escènic, etc. són només alguns exemples que materialitzen la visibilitat de l’invisible. Com a cirereta del pastís, no podem passar per alt la darrera escena que és una adaptació a vuit veus de la peça còmica de Rossini Il duetto buffo di due gatti.
Segurament, si li pregunto qui és, em dirà que no ho sap. Però respiro profundament i somric quan recordo com els seus ulls resseguien els passos dels ballarins durant tot l’espectacle sense prendre’n detall. Avui el SAT era ple i tothom aplaudia i se sorprenia davant de l’espectacle de dansa i de màgia que Addaura ens ha ofert. Entre el públic, la Teia examinava cada seqüència amb la seva néta, Giulia, adormida als braços. Cau el teló i m’hi acosto. Quina evolució que han fet d’ençà que van venir a presentar-me l’‘Embrossa’t’. Sense cap mena de dubte, ‘Klé’ és de traca i mocador. Passin i vegin.
