“Teatres oberts! Nova programació presencial fins al 22/12 i seguim amb la programació A distància”. Aquest és el reclam que el festival Temporada Alta, que en condicions normals es trobaria en la seva darrera setmana de programació, va llançar quan les autoritats sanitàries van permetre el retorn del públic als teatres. Encara queda teca per estona. El director del festival, Salvador Sunyer, i el seu equip han ideat un cicle que s’ha anat adaptant a les circumstàncies “per mantenir el fil amb el públic”, que combina allò presencial amb l’experiència virtual en directe i l’hemeroteca en línia, o el que el festival ha anomenat la programació A distància. Encara queda per passar per Salt un monstre de la interpretació com Viviane de Muynck, amb la Needcompany, o l’estrena a La Planeta de Girona de M’hauríeu de pagar, escrita i dirigida per Jordi Prat i Coll, tot dos espectacles reprogramats.
Els organitzadors del festival eren conscients de la tempesta que es congriava des del mes de març passat i sotjava el cicle d’arts escèniques més important del sud d’Europa, que s’havia de celebrar el darrer trimestre de l’any. Les suspensions de la Mostra Igualada, Fira Tàrrega -sorprenentment prematura-, la Fira de Titelles de Lleida o l’Esbaiola’t, malgrat els esforços d’aquests dos darrers cicles per sortir-se’n, no presentaven un panorama senzill. Però ja abans de l’estiu, a Temporada Alta van afirmar que el festival es faria, amb pandèmia o sense, d’una manera o altra, però que no faltarien a la cita. I ho han fet, intentant anar una mica més enllà i explorant les possibilitats del món digital per trobar altres fórmules de relació amb el públic. Han aconseguit organitzar un Temporada Alta líquid, mal·leable, resilient.
La voluntat de mirar més enllà de les pantalles s’exemplaritza en el cas d’Audioguia per a supermercats en temps de pandèmia, una experiència de Cabosanroque que el públic pot experimentar quan vulgui, només baixant-se un arxiu d’àudio que s’ha de reproduir i escoltar amb auriculars en un supermercat que disposi de carnisseria i peixateria, el qual es transforma aleshores en un espai teatral. També és una nova experiència, que s’ha incorporat sobre la marxa i no estava programada des del començament, La first casi blind date, ideada per Francesc Cuéllar. Això va ser, exactament, una cita a cegues per zoom, com a experiència individual, per a un únic espectador, amb un actor o actriu. L’entrada permetia triar si la cita era amb un home o una dona i llavors s’iniciava el joc, que provocava un munt de preguntes i dubtes en funció de les nostres eleccions, de si decidies ser absolutament sincer i honest, o no, i de si el teu interlocutor, actor o actriu, ho era.
Respecte a la programació a distància, cal distingir les experiències en directe, com ara representacions pensades per retransmetre en viu per flux de dades (streaming) a través de l’aplicació ZOOM, com ara Jordi Oriol: La caiguda de l’H, Irene Escolar: Leyendo Lorca o Anna Alarcón: Psicosis de las 4.48 que han estat una veritable experiència, i el que és exclusivament videoteca, que es manté activa fins al 22 de desembre. S’hi troben veritables perles que s’han pogut veure a Temporada Alta al llarg dels seus 30 anys, com ara Gardenia i Fora de context (Alain Platel), Miranda i Hamlet (Oskaras Korsunovas), Julia (Christiane Jatahy) o La Pantera Imperial (Carles Santos).
En la que és possiblement la millor entrevista que li han fet darrerament a Salvador Sunyer, realitzada per la Carlota Gurt (Catorze), aquest assegurava que “El teatre en pantalla és trair el gènere, però viure com vivim ara és trair la vida”. Amb la represa de les funcions presencials, la darrera setmana de novembre, aquesta afirmació se’ns ha fet més present que mai, en poder assistir a les estrenes d’espectacles dels quals se’n parlarà, com Encara hi ha algú al bosc, dirigit per Joan Arqué. Una peça de teatre documental bastida pel col·lectiu Cultura i Conflicte, sobre la violència contra les dones com a arma de guerra, en el context de la Guerra de Bòsnia. O el memorable tour de force que protagonitza Joan Carreras en el monòleg Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard), sota la direcció de l’uruguaià Gabriel Calderón, que n’és també l’autor, inspirant-se en el Ricard III de Shakespeare. La primera es veurà el mes de gener al Teatre Nacional de Catalunya, la segona m’aventuraria a dir que es veurà arreu si els programadors estan mínimament a l’aguait.
Encara queden coses per veure a Temporada Alta, però em centraré en una visita molt esperada. Sempre és un esdeveniment rebre la fascinant actriu belga Viviane de Muynck, que el festival va descobrir al públic gironí l’any 2006 quan, amb 60 anys -per tant, tota una carrera feta-, va protagonitzar King (basat en la novel·la homònima de John Berger), amb Gonzalo Cunill, dirigida per Carlota Subirós, a la impressionant nau Kropotkin de la Coma Cros encara per rehabilitar. Des de llavors han sovintejat les aparicions de De Muynck a Girona o Salt, afortunadament.
Enguany, una vegada més sota la direcció de Jan Lauwers (Needcompany), oferirà al Teatre de Salt els dies 11 i 12 de desembre (19:30 h) Molly Bloom, un monòleg basat en el darrer capítol de l’Ulisses del James Joyce, titulat Penèlope. Lauwers i De Muynck anaven al darrere de l’últim capítol de l’Ulisses des del 1999, però els hereus de Joyce els van prohibir l’ús del text. Malgrat tot, se’n van fer algunes lectures clandestines a Alemanya, fins que en l’actualitat, 21 anys després i amb els drets d’autor sobre l’obra de Joyce universalitzats, han quedat deslliurats per presentar aquest monòleg que protagonitza l’esposa infidel de Leopold Bloom. La manera de fer l’aproximació a la Molly Bloom en aquest monòleg, però, ressona en l’actualitat perquè del que s’ocupen Lauwers i De Muynck és d’obrir una finestra que parla obertament sobre l’emancipació, la igualtat i la llibertat sexual de les dones. La vetllada, sincerament, és prometedora.
