A principi de la dècada dels vuitanta, a la cartellera de Mallorca, només hi apareixia el Teatre Principal i l’Auditòrium. És una sort que, amb el temps, hagin proliferat teatres independents a Palma com el Sans o el del Mar o que, avui dia, fins i tot la segona ciutat de Mallorca i capital balear del teatre per antonomàsia ja posseeixi també una d’aquestes sales independents: La Fornal d’Espectacles. Sí, a mi també em sona a l’Obrador de la Beckett, salvant sempre totes les distàncies, com se sol dir en aquestes ocasions. També les socials. Com pertoca.
Espectacle: Carrer de Txernòbil (Adaptació d’un monòleg de l’obra La pregària de Txernòbil (Raig Verd, 2016. Traducció de Marta Rebón)
Espai: Sala La Fornal d’Espectacles de Manacor (5 i 6 de setembre), Teatre Sans de Palma (16, 17 i 18 d’octubre) i Espai Brossa de Barcelona (del 29 de octubre al 15 de novembre)
Dramatúrgia i direcció: Joaquim Armengol
Interpretació: Evelyn Arévalo
Espai escènic i vestuari: Roger Orra
M’havien advertit que, per ventura, no seríem gaires assistents, i jo entrava amb la vergonya aquella que tots hem sofert algun cop als espais reduïts de no acabar restant sols al pati de butaques. O la por de ser més gent a dalt que a baix de l’escenari —en aquest cas hauríem signat taules, puix es tractava d’un monòleg. Però al final, falsa alarma. Les entrades han quedat pràcticament exhaurides i la gent se n’ha anat satisfeta, tocada pel que ha sentit però contenta del que ha vist.
Malauradament, hi ha certes concomitàncies entre el que estem vivint a banda i banda de l’escenari. La reacció de l’URSS el 1986 i la de la Xina actual davant la pandemia, els militars soviètics pels carrers —sí, també els militars!— amb respiradors com les màscares que dúiem posades el públic assistent, l’evacuació de 50.000 persones de Prípiat (ciutat ucraïnesa veïna de la central nuclear) i el nostre confinament… Però val més no pensar ara en una realitat que sempre supera la ficció i ficar-nos de ple dins la nostra història.
L’assagista i jornalista Svetlana Aleksièvitx (Stanisławów, 1948) és una escriptora bielorussa que va ser guardonada amb el premi Nobel de Literatura l’any 2015 i que ha conreat un gènere literari particular que ella anomena «novel·la de veus». Efectivament, Carrer de Txernòbil és un monòleg força dialogat per la quantitat de converses interpel·lades que reprodueix amb el seu home, els sanitaris, els familiars, els coneguts, les dones dels bombers, etc., que l’actriu Evelyn Arévalo reprodueix amb molta solvència i hi reïx.
El text de l’obra parteix, en aquest sentit, del soliloqui inicial amb què s’enceta el seu llibre La pregària de Txernòbil (1997), sota el títol d’«Una veu humana solitària», estampat en català per Raig Verd Editorial (2016) en traducció de Marta Rebón. Val a dir que l’òpera prima del polifacètic Joaquim Armengol segueix prou fidelment el text d’Aleksièvitx, que l’havia impactat de valent. Certament, si jo hagués hagut de triar un episodi de La pregària de Txernòbil també m’hauria inclinat per aquest. D’aquí també arranca la colossal minisèrie de cinc capítols de Craig Mazin que teniu disponible a HBO, Chernobyl (2019), que s’inicia precisament amb l’escena a cal bomber amb una conversa entre ell, Vassili Ignatenko, i la seva dona.

Ens situem en un d’aquests adotzenats blocs de pisos soviètics a Kíev, al carrer de Txernòbil, on les autoritats han amuntegat tots els qui tingueren quelcom a veure amb la tragèdia de la central nuclear. Parlarà, és clar, amb posterioritat a la caiguda de la Unió Soviètica, de la mateixa manera que els llibres d’Aleksiètvix romangueren molt temps silenciats durant la dictadura comunista i fins arribar a la perestroika.
Quan s’encenen els llums, la companyia Oblideu-vos de nosaltres només ha disposat colors foscs que conjuminen amb la tragèdia que viurem. Una senzilla cadira negra sobre una moqueta grisa, una finestra també grisa apaïsada i òbviament tancada i barrada amb un mànec negre. Sobre la finestra, s’hi projectaran imatges de l’època (paradoxalment tot s’escau en catorze dies a la capital soviètica al principi del mes de maig i coincidint amb la celebració de la Victòria, perquè l’esclat del reactor s’havia produït un 26 d’abril) al començament i final de l’hora i escaig que ocupa la funció. La reproducció de la sínia del parc d’atraccions mai inaugurat era indefugible. També s’hi veu, molt discretament, un petit micròfon radiofònic negre, perquè Ljúsia ens empra d’altaveu reduït davant una URSS que començava a erosionar-se i pensà d’evitar l’inevitable tot amagant aquella tragèdia al món dins un sarcòfag de zinc, com un gran secret d’Estat, i convertint les víctimes en herois de la pàtria gran aleshores que tot (Rússia, Bielorússia i Ucraïna) pertanyia a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Al cap de vint anys de l’accident, Gorbatxov reconegué en una entrevista en El País que Txernòbil havia precipitat el col·lapse d’una URSS que començà a esfilagarsar-se arran de la praxi maldestra i incompetent que s’hi havia gestat.
Apareix Evelyn Arévalo, una dona imponent, rossa, amb un pentinat característic de mitjan dels vuitanta. Podria passar perfectament per una dona soviètica però no ho és. Vesteix un jersei vermell i una falda fosca. Quan s’esdevingué l’explosió del reactor número 4, telefonaren als bombers de guàrdia perquè correguessin a apagar les flames i s’hi dirigiren sense cap altra protecció que les camises que lluïen. Evidentment, la radiació va fer el seu camí fatal i, al cap d’un parell d’hores, ja els havien ingressat a l’hospital. Liudmila, plena de sis mesos, se salta tots els controls i fa les mil martingales possibles per romandre al seu costat fins al darrer instant. No escolta les infermeres que li adverteixen que Vàssia ja no és el seu home, sinó un element radioactiu ferotgement contaminant. Per ella, tant se val. Aviat traslladaran tots els afectats a una clínica de Moscou en una secció a posta per radiologia. Ella se n’hi va al darrere.

L’actriu es defensa sola damunt l’escenari, tret de les veus que sent sovint i que l’acompanyen com els succeeix normalment als personatges d’Aleksièvitx. De fet, la veu d’ell és el que més la corprèn —més que no pas les fotografies o els records de les passejades que feien plegats. Hi hauria hagut el perill irrefrenable de caure en un monòleg lacrimogen, excessivament cridaner, de plor esquerp i desconsolat, com de cor de tragèdia grega, però aquí la direcció d’Armengol deu haver fet mans i mànigues per evitar-ho, amb astúcia, del minut u ençà. Ni el mocador amb què es torca sosté tot el temps a la mà sinó que se l’estotja discretament davall la màniga del jersei, perquè el plor està extremadament controlat per no robar efecte al text. Quan comenta a les seves companyes de feina que no la planyin, que si la compadeixen, partirà, la menaça també sembla destinada a nosaltres, el públic.
Arévalo ens transmet el missatge de Liudmila sense necessitat d’haver d’alçar-nos ni un sol cop la veu —tanta sort! És conscient que la força no rau aquí en la intensitat del to sinó en la contundència frapant del missatge que ens comunica. I l’expressivitat d’uns ulls redons, un pèl botits, que ens captiven i ho transmeten tot. El resultat, repetesc, em pareix altament convincent i satisfactori.