Arts escèniques / Debat

L’estat d’alarma permanent de les arts escèniques del País Valencià

La presentació de l’informe 2020 de les arts escèniques a l’Estat espanyol, amb dades territorialitzades, i la publicació de l’‘Anuari cultural valencià 2020”, tracen un panorama preocupant: la d’un sector que s’ha d’enfrontar als efectes devastadors de la Covid-19 quan encara no s’ha recuperat dels estralls produïts per la crisi del 2008. Ni ha resolt els debats econòmics i estètics pendents. Gotes gruixudes de pluja sobre un terreny mullat i esmunyedís.

Tots els estudis que analitzen dades i enquestes són importants, ajuden a dibuixar fotografies situacionals, aporten informació per identificar febleses i fortaleses, si és el cas. En el cas de l’Informe sobre las artes escénicas en España: distribución, programación y públicos (2020), l’estudi encarregat per l’Observatori de l’Acadèmia i dirigit per Robert Muro, allò substancial és que les dades i les enquestes fan referència a l’evolució des de la crisi del 2008 i es detenen en la situació els anys 2018 i 2019, abans de la pandèmia. Això vol dir que la fotografia de l’estat de coses reflecteix una fase prèvia a un esclat que ha aprofundit sense dubte en els problemes preexistents. Una valoració, segons els autors de l’estudi, “imprescindible per compondre la seqüència que haurà de continuar l’activitat escènica una vegada els efectes més greus del virus hagen quedat enrere”.

El problema és que el malalt, analitzats paràmetres com el nombre d’espais escènics, l’oferta de representacions, assistència d’espectadors i recaptació en taquilla, ja presentava símptomes preocupants abans de la Covid-19. O com explica l’estudi: “El període del qual analitzem les dades —2018 i 1019— (…) certifica l’alentiment de la recuperació, quan no l’estancament. Deu anys després de l’esclafit de la crisi (…) la temperatura de les arts escèniques està molt per sota de la que hi havia aleshores”. I el cas del País Valencià és especialment sagnant.

Algunes dades significatives: l’any 2008, al territori valencià hi hagué 6.427 representacions amb 1.807.000 espectadors. El 2017, les representacions eren 3.629 i 1.533.650 els assistents. El 2019 les xifres són una mica millors, augmenta el nombre d’espectacles (3.761) i hi ha un repunt d’espectadors (1.633.101), però el diferencial respecte dels anys anteriors a la crisi del 2008 i aquest mateix exercici continua sent significatiu. Aquell colp va ser “duríssim”, com explica el dramaturg Chema Cardeña en una entrevista en l’Anuari Cultural Valencià 2020, una publicació a la qual tornarem. “Diria que per al conjunt del sector va ser fins i tot més greu que la pandèmia, perquè es va parar en sec l’activitat. El sector estava en una situació dramàtica, per la crisi i perquè el govern d’aleshores no estava per la tasca de donar suport a la cultura. Ens va deixar completament sols”, argumenta Cardeña.

El també director i actor fa referència en aquest sentit al que considera el desmantellament del Circuit. “El 2011, per exemple, va haver-hi una caiguda tremenda i va ser molt dur. Però la responsabilitat és institucional. Quan en els vuitanta es crea el Circuit, amb un munt de places a la Comunitat, les sales estaven plenes. Després es va muntar una operació política per desmantellar-ho i la gent va deixar d’anar-hi. Per què? Perquè es va començar a deixar de programar, o a programar coses que no interessaven, o a substituir el teatre professional per l’aficionat… La caiguda de públic va ser brutal”.

Muntatge Lluna, de la Sala Escalante.

Cal dir que l’evolució el 2018 i 2019 respecte dels anys més durs de l’anterior crisi estava sent bona, però no el suficient per retornar a paràmetres anteriors. Aquest és l’estancament de què parlen els promotors de l’informe i que és generalitzat, tot i que les conseqüències van per barris. Un punt de partida “perillós” per abordar una situació extraordinària com la pandèmia.

Un altra font d’informació de l’estudi és una enquesta realitzada entre els professionals del sector, centrada en cinc comunitats: Andalusia, Castella la Manxa, Catalunya, Madrid i País Valencià. En el cas valencià, 179 persones havien contestat l’enquesta, el que representa el 15% del total, un miler de participants. En aquest punt, les dades són també significatives: la professió valenciana percebia la situació del sector en pitjors termes que la mitjana, o dolenta (51%) o molt dolenta (15%). Tan sols un 25% considerava que la situació no era ni bon ni dolenta. Els catalans, per cert, acompanyaven els valencians, a una poc significativa distància, en la percepció menys optimista: a Catalunya el 50% veia una situació dolenta, un 13% de molt dolenta i un 32% s’inclinava per no veure l’ampolla ni buida ni plena

Altrament, a l’hora de considerar si les perspectives anirien a igual o fins i tot a pitjor, la professió valenciana també era més negativa que la resta. I presentava com a qüestions prioritàries el finançament, el desenvolupament de públics (crear-ne de nous i recuperar els antics: la percepció és que al País Valencià hi ha pocs espectadors però que acudeixen amb regularitat als espectacles), la millora de la situació laboral i la professionalització. Els valencians també estaven preocupats pel que consideraven un “excés de producció”, gairebé una inflació de l’oferta. I veien com a eixides de cara al futur una aposta per la qualitat artística i una menor ingerència política.

Situació post-pandèmia

Aquest era el panorama dels anys 2018-2019. Llavors, va arribar la pandèmia, amb el rosari conegut de tancaments, de cancel·lacions, de mesures sanitàries, d’aforaments i de represa lenta de l’activitat, que dura fins ara. Encara és aviat per tenir una foto fixa del panorama generat per la pandèmia, les dades sobre el terrible 2020 i el també difícil 2021 encara han de recopilar-se, però l’Observatori de l’Acadèmia traça un possible full de ruta per salvar el teixit empresarial, amb mesures que tinguen en compte l’especificitat del sector —el tema de les ajudes és general a tota l’economia— com ara la reducció de l’IVA, habilitar fonts de finançament públic i privat complementaris a les subvencions i patrocinis i promoure un “nou tipus de relació” entre els poders públics i les empreses de les arts escèniques que supere el marc actual de “dinàmica assistencial”. Un gran pacte d’Estat amb la declaració de les arts escèniques com a servei d’interès general.

L’Anuari Cultural Valencià 2020, coeditat per la Institució Alfons el Magnànim i Eina Cultural conté també estadístiques que s’aturen en l’any 2019 procedents de l’Enquesta d’hàbits i pràctiques culturals 2018-2019. Amb algunes dades interessants: un 41% de la població valenciana assegura no haver anat mai o quasi mai a cap espectacle (la mitjana estatal és el 29%), mentre que el 32% diu no haver vist una actuació d’arts escèniques en el darrer any (la mitjana estatal és el 40,1%), amb l’argument de la falta de temps o d’interès. Xifres que abonen la tesi que no hi ha massa espectadors tot i que mostren una notable fidelitat: un 11,7% assegurava haver vist arts escèniques els tres mesos precedents i un 14,8% el darrer any. Una fidelitat, en tot cas, una mica menor a l’estatal. Un darrer apunt: quan es pregunta per assistència a un espectacle de ballet o dansa, el 74% dels enquestats diu no haver anat mai o quasi mai, quasi sis punts sobre la mitjana estatal.

A falta de dades més actualitzades, que incloguen els efectes de la Covid-19, podem polsar una mica el paisatge després (o durant) la batalla, “una pandèmia que ha vingut a empitjorar les condicions d’un sector ja fràgil per la seua incandescència, intermitència, la delicadesa de l’ofici”, adverteix la periodista cultural Maria Tomàs en l’anuari. “El teixit escènic valencià està format per empreses mitjanes i, en la seua major part, unipersonals en el millor dels casos. Si no hi ha públic, no hi ha funció. Sense funció, no es cobra. De l’escala professional, els més desemparats són els intèrprets”, apunta.

Muntatge Ai Carmela! de Teatre Micalet.

L’actual administració valenciana ha posat cinc milions d’euros sobre la taula per al foment del teatre la dansa i el circ, una quantitat inèdita fins ara, però que no garanteix el sosteniment en el mitjà o llarg termini ni tampoc res0l els possibles problemes de model. Mentrestant, les ajudes del Ministeri de Cultura per evitar la desfeta habilitades per la pressió de ConArte, la Confederació d’Artistes de l’Espectacle, no abasten tot el sector i les seues complexitats i taxonomies. “Tot i això, a la Comunitat a penes van arribar. No tots accedeixen als autònoms i cal entendre els mínims i la diferència entre el règim d’artista i el règim general, que resta”, alerta Tomàs. L’antiga reivindicació de l’estatut de l’artista no acaba d’arribar mai. I complica encara més les coses.

Hi ha més debats de fons, com ara la petició d’una fiscalitat pròpia del tercer sector, l’afavoriment del mecenatge, posar la inversió en cultura a l’alçada de sectors com el turisme, la qual cosa necessita d’una legislació inexistent. Tomàs anota altres reptes, un equilibri entre les propostes innovadores i l’obligació del teatre públic de conrear els clàssics —“una mínima cultura escènica”—, un teatre valencià que mire més enllà del Pirineus i siga capaç de generar produccions exportables, fer teatre en altres països. Millorar la investigació, obtenir suport dels mitjans de comunicació, crear una pedrera de crítics (inexistent) que habilite un discurs crític i teòric (insignificant). Estava i està quasi tot per fer. Amb Covid-19 o sense. I tot i que l’anuari no ho aborda, tampoc no s’ha acabat d’articular un intercanvi escènic fluït i fructífer entre els diferents territoris de parla catalana.

Respiració artificial

L’acadèmica Inma Garín, en un article de fons publicat per aquest anuari, resumeix la qüestió de futur: “No m’equivoque si dic que per a sobreviure amb salut el teatre, el circ i la dansa contemporànies necessiten diners. No tant com per a cometre excessos, però sí per a deixar claríssimament clar que la cultura és una prioritat en l’agenda política”. Garín admet que les pèrdues econòmiques han pogut ser compensades en part per programes estatals i autonòmics com reaCtivem, però es mostra preocupada pels hàbits dels espectadors: el daltabaix en l’assistència podria arribar al 75%.

Altrament, Garín exposa que tot i haver tret múscul durant la pandèmia amb un muntatge com Poder i santedat, de Manuel Molins, que posava la institució “a l’altura del que s’esperava”, l’Institut Valencià de Cultura (IVC) “no ha aconseguit forjar una imatge potent i atractiva” en el camp de les arts escèniques. Un sol espectacle, que només ha pogut viatjar a Castelló i Alacant, “ha consumit bona part dels recursos”.

Així les coses, Garín demana un replantejament del Circuit teatral, centrat en l’oferta “complaent” que omple la taquilla i fa guanyar vots. Una condescendència de la que cal fugir també a l’hora de jutjar la producció pròpia: “A vegades sembla que a un artista local se li pot perdonar tot. Unes altres, com deia José Sanchis Sinisterra, cau en un formalisme excessiu o en un avantguardisme agressiu”, uns riscos per arraconar el vell i deixar pas al nou que requereixen “investigació en sala, equips estables, cultures coordinades”. Però els terminis de les produccions de baix cost són massa breus. La part positiva: la consolidació de la xarxa de teatres alternatius, “sense la qual la ciutat estaria plena de forats negres”.

Espectacle de sansa Vigor mortis.

Indústria no és teixit cultural

La coreògrafa i intèrpret Ángela Verdugo, presidenta de l’Associació de Professionals de la Dansa (APDCV), se suma a la reivindicació de l’estatut de l’artista i planteja una distinció interessant a l’hora d’abordar el tema de les subvencions. “Parlar de cultura i indústria és com dir indústria i salut. L’administració ha d’entendre i respectar que per a molta gent no és un negoci, és una manera pròxima a l’artesania. Fa temps que demanem la divisió entre indústria i teixit cultural. No va quallar, però seria bona la diferenciació”, explica.

Verdugo critica també que les ajudes públiques se centren en la “febra de l’estrena”. “Hi ha companyies que han estrenat perquè la producció anual, tal com està l’ordre d’ajudes de la Generalitat, és quasi l’única via de finançament”. Quelcom que va en detriment de les programacions llargues o la reposició de peces. “Una de les nostres peticions va ser l’augment del suport a la formació, investigació, edició i a processos creatius en detriment de la producció, però va ser desestimada. La màquina productiva és difícil de parar”, sentencia.

En acabant, debats econòmics i estètics creuats que estaven sense resoldre abans d’una pandèmia que ha barrat el que estava sent una lleugera recuperació. L’estat d’alarma per la Covid-19 i els seus estralls ja no està en vigor. El virus recula. Però no es pot dir el mateix de les arts escèniques valencianes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close