L’Institut Valencià de Cultura (IVC) ha presentat aquest matí el gruix de la programació dels teatres Principal i Rialto de València pel que fa a les arts escèniques. Mitja dotzena de muntatges produïts per l’IVC amb equilibri territorial i de gènere que abasten també les principals disciplines, amb el Rialto de nou com a plataforma de llançament. Oferta que se suma a espectacles que tiren de reclams poderosos, com ara un “ambiciós” espectacle de Gemma Miralles sobre el clàssic d’Isabel-Clara Simó, ‘Júlia’, l’’Oncle Vània” dirigit per l’aclamat Oskaras Koršunovas, una relectura de la shakesperiana ‘La tempesta’ amb la guardonada Teresa Lozano com a actriu principal o l’últim projecte teatral del cinematogràfic Cesc Gay. Programació amb l’objectiu, segons la secretària autonòmica de Cultura, Raquel Tamarit, “d’atraure més gent al teatre”. Un propòsit que sembla factible amb l’oferta presentada. Durant la presentació, amb tot, va sobrevolar el malestar de les associacions d’arts escèniques pel darrer procés d’ajudes.
Encara amb mascaretes i distàncies, amb la pandèmia fent encara cops de cua furiosos, es va presentar l’oferta dels emblemàtics espais públics regits per l’IVC. Amb els cartells com a fons principal de la roda de premsa de les produccions pròpies que es podran veure al Rialto i en el context del festival Dansa València, en un intent de visualitzar la importància que se li atorga a les propostes sorgides des de la institució. Amb un programa que guarda escrupolosament els equilibris de gènere, territorials (des propostes de la ciutat de València al costat de quatre més de les comarques del nord i del sud, dues per banda) i fins i tot pel que fa a les disciplines. I el fet que el primer dels muntatges que es podrà veure incloga una desena d’actors menors de 30 anys, rebla fins i tot el clau intergeneracional. El muntatge en qüestió és Fes-me un lloc, que es podrà veure a partir d’octubre, una reflexió sobre el lloc que ocupa l’anomenada Generació Z amb direcció d’Isabel Martí, directora d’una generació posterior que assegura haver connectat amb els joves actors, els quals li han ajudat a trencar estereotips sobre la manca d’implicació social de la joventut.
Entre octubre i novembre, mentrestant, es podrà veure de nou Perenne, l’espectacle de circ dirigit per Patricia Pardo, un dels noms més inquiets de l’escena valenciana i el primer d’aquesta mena que va produir l’IVC. La reposició es justifica en el fet que el muntatge va ser un dels més castigats per la pandèmia a l’hora de l’estrena. Entre novembre i desembre, arribarà Les saurines, una comèdia de Mafalda Bellido “amb aires berlanguians” sobre l’epopeia d’una petita població de les comarques del nord acaçada per la manca d’aigua.
Posteriorment, es podrà veure Adeu, de Lucas Escobedo, la que serà la segona producció circense de l’IVC, una reflexió sobre els diferents tipus de comiat. Altrament, el mateix director adjunt d’arts escèniques de l’IVC posarà en escena “des d’un punt de vista contemporani” un dels grans clàssics de William Shakespeare, La tempesta, amb Teresa Lozano, Premi d’Honor de les Arts Escèniques Valencianes, en el paper de Pròsper.
Les altres dues produccions pròpies de nou encuny seran dos espectacles de dansa que es podran veure en el context del festival Dansa València. El primer serà El Público, creada i dirigida pel coreògraf Gustavo Ramírez, prenent com a punt de partida l’obra de Federico García Lorca. Per la seua banda, la coreògrafa, actriu i presentadora televisiva Pepa Cases estrenarà un espectacle de carrer encara en fase de preparació.
Els noms del Principal
En la programació del Teatre Principal tampoc no manquen els al·licients. Per obrir, a l’octubre, es recupera l’espectacle de dansa La mort i la donzella, de l’alacantina Asun Noales. El muntatge es va veure al Rialto, però es vol recuperar en un espai més gran, per expandir les possibilitat visuals de l’espectacle. També a l’Octubre s’escenificarà Acampada, l’obra teatral de Pont Flotant que va obtenir el Premi de les Arts Escèniques 2020. Un original i elogiat muntatge amb tarannà inclusiu que inclou actors amb diversitat funcional.
Al novembre serà el torn del dramaturg i director de cinema Cesc Gay, un evident reclam per a la taquilla. Nova comèdia, 53 diumenges, que recupera les constants d’obres anteriors com Els veïns de dalt. Cristina Plazas encapçala un repartiment atractiu. Aquest mes hi haurà un altre dels plats forts, per la significació del muntatge, per la dificultat i per la significació: amb versió i direcció de Gemma Miralles, La Dependent posa en escena Júlia, la visió teatral de l’emblemàtica novel·la d’Isabel-Clara Simó, un clàssic indiscutible de la literatura produïda des del País Valencià. Una obra que planteja molts reptes. I una manera també d’homenatjar també l’escriptora recentment desapareguda, va apuntar Raquel Tamarit.
Després del viatge teatral al segle d’or que planteja Ron Lalá amb Andanzas y entreses de Juan Rana, arriba un dels altres moments àlgids de la programació, l’arribada al Principal de l’Oncle Vània de Txékhov produït per Temporada Alta i el Teatre Lliure amb la direcció del lituà Oskaras Koršunovas, un dels noms del moment a Europa. Això serà al gener. I amb el nou any també tornarà al Principal Chevi Muraday amb un espectacle de dansa contemporània i teatre, en aquest cas de la mà d’una altra actriu amb pedigrí en la gran pantalla, Juana Acosta.
Així i tot, Roberto García va destacar dues produccions amb la singularitat de tractar-se de textos d’autors valencians que s’han portat a escena en uns altres indrets. El primer és La casa del dolor, una producció del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) sobre un text de Víctor Sánchez Rodríguez que barrejarà en escena intèrprets valencians i catalans. El text va sorgir del Laboratori de Dramatúrgia de l’IVC, va recordar Roberto García. L’altre és La Tarara, una obra de l’autora alacantina Josi Alvarado amb la qual va guanyar el premi Ana Diosdado de l’SGAE el 1919 i que va a escena amb producció del País Basc i participació de l’actriu Itziar Ituño, coneguda per la seua participació en la sèrie d’èxit global La casa de papel. Doble reclam.
Aquesta temporada no tornarà a haver coproduccions, segons el director adjunt d’arts escèniques, pel que va definir com a “complicacions jurídiques i administratives”, però no va descartar que uns altres anys, “amb més temps”, es puguen repetir experiències de coproducció. Sempre, va matisar, amb institucions públiques.
Malestar en el sector
Tota presentació té un punt festiu, de celebració. Però la de l’IVC no va ser aliena a l’ambient enrarit dels darrers dies a causa de les queixes enèrgiques de les associacions de les arts escèniques del País Valencià per la gestió de les ajudes d’aquesta institució, a les quals atribueixen errades, omissions i criteris discutibles. Unes crítiques bolcades sobretot en el director de l’IVC, Abel Guarinos. També hi ha malestar pel fet que el conseller Vicent Marzà no s’haja reunit amb aquestes col·lectius per fer arribar el malestar.
Raquel Tamarit va reconèixer les errades de puntuació, que va atribuir a la plataforma informàtica, va recordar que la resolució és encara provisional, que admet al·legacions, i va explicar que les produccions que optaven a les ajudes eren més ambicioses i cares que en l’exercici anterior, en el qual hi va haver un esforç de contenció per la pandèmia. La secretària autonòmica, amb tot, va mostrar el seu total suport a Guarinos (“fins i tot quan s’equivoca”) i va considerar la personalització de les crítiques injusta, per estar focalitzades en “una persona que no s’ho mereix i que es desviu per la seua feina”. Finalment, Tamarit va atribuir la no reunió a un “malentès”, en referència a què la petició no va arribar a l’equip del conseller, però va recordar la disposició de la Conselleria a atendre el sector.
