Arts escèniques

Mantenir l’espurna viva

El correfoc, tal com l’entenem ara, va sorgir el 1979 en un intent de l’Ajuntament de Barcelona per recuperar els carrers de la ciutat a través de la cultura tradicional catalana, que havia quedat silenciada durant els anys del franquisme.

Feia ja un parell d’anys que la companyia Comediants, juntament amb altres actors del teixit cultural de la ciutat, impulsava el retorn de les festes de foc i carrer, de caràcter no religiós. Concretament, el 1977 es va organitzar un primer embrió de ball de diables al barri del Clot de la mateixa ciutat. No va ser, però, fins a les festes de la Mercè del 1979 quan des de l’Ajuntament es va intentar organitzar una espècie de ball de diables a partir d’una trobada entre diverses colles i bestiari vingut de diferents punts del país. L’important de tot plegat és que en un moment del recorregut, concretament entre el carrer Ferran i les Rambles, de manera totalment espontània, algunes de les persones del públic es van posar a ballar sota el foc. El que va passar en aquella jornada és la clau per entendre el correfoc en el marc actual. A partir d’aquell moment es va erigir una nova forma de connexió entre els participants i el foc com a element. Les paraules de l’etnòleg Salvador Palomar són una molt bona descripció d’aquesta nova relació que s’estableix: «la força del foc radica, més que en la intensitat, en la possibilitat de jugar-hi o de compartir-ne els efectes amb els seus portadors.»

© Sergi Mir. Els Dracs de la Bisbal al Correfoc de la Bisbal d’Empordà. Bisbal d’Empordà, 2016

Per cercar l’origen del que avui dia coneixem com a correfocs ens hem de remuntar cap al 1.100 dC i conèixer els entremesos, unes representacions al·legòriques amb caràcter de ball parlat entre àpat i àpat durant els banquets reials. Segons l’etnòleg Joan Amades, el primer registre que conservem d’un entremès amb unes característiques similars al correfoc, és del 1150, durant el banquet de noces de Berenguer IV amb Peronella d’Aragó. Aquestes representacions, generalment opulentes i ostentoses, moltes vegades tractaven la dualitat entre el bé i el mal. Segons els documents de l’època, podem saber que representaven la lluita entre els dimonis, dirigits per Llucifer, i els àngels, guiats per l’arcàngel Sant Miquel.

Amb el pas del temps i amb l’aparició, al cap d’uns centennis, del Corpus Christi, els entremesos, gràcies al seu contingut moral i la seva espectacularitat visual, s’adapten en el marc d’aquesta celebració com a comparses. Les processons estaven constituïdes per diversos entremesos on es representaven, de forma teatral i musical, diverses temàtiques litúrgiques. Una d’elles és la que guarda relació amb els diables i l’infern. Cal remarcar que aquestes processons no sols es representaven en contextos purament religiosos, sinó també per anunciar l’arribada de persones que formaven part de les estructures de poder, com ara persones de la reialesa o nobles. Aquest entremès va anar agafant rellevància pròpia, segurament gràcies al personatge còmic i canalla del diable, que més entremaliat que malèfic, defensava la disbauxa i volia trencar amb la rigidesa moral.

Ivan Font. Correfoc al Barri de la Verneda. Barcelona, 2018

A principis del s. XIX els balls de diables es van deslligant del vincle exclusiu amb l’esfera religiosa apareixent també en celebracions com festes majors o carnavals. Va ser durant aquest mateix segle i fins a principis de la Guerra Civil Espanyola que aquesta festivitat va anar decaient. Els indicis apunten que possiblement va ser la causa tant de les revoltes socials, com pel rebuig de la burgesia, que preferia festes de caràcter més cosmopolita. Aquesta decadència va assolir al seu punt àlgid amb l’arribada del franquisme, període en què aquesta la festivitat es va deixar de celebrar completament. Per sort, durant la dècada del 1970 va ressorgir l’espurna dels balls de diables evolucionats a correfoc i avui en dia encara continua ben viva.

Xevi Vigé. Correfoc de Festa Major. Torelló, 2020

Tot això ho podem veure a l’exposició inaugurada avui a la galeria Tres-e-u de Vic l’exposició “Espurna Viva. Ivan Font, Sergi Mir i Xevi Vigué, tres mirades al correfoc”. Basada en els eixos del foc, la cultura i la gent, mostra les fotografies que, des de fa més de deu anys, capten els artistes. La força visual de les imatges ens captiva i alhora ens transporta a la festa. Uns documents que no només ens proporcionen gaudi estètic, sinó que també esdevenen un molt bon instrument per a la memòria històrica de la cultura del nostre territori.

L’exposició sorgeix d’una petita conferència precovid que es va dur a terme a Sant Hipòlit de Voltregà (Osona), el 2019 per parlar de temes tècnics relacionats amb la fotografia de correfoc. Mir, Font i Viguè recorren Catalunya amunt, Catalunya avall, càmera en mà, empaitant correfocs i altres festes on el foc pirotècnic és el protagonista.

El foc té la capacitat de suscitar-nos sentiments oposats. Per una banda, la seducció de les seves formes, moviments i textures sonores ens corprenen i ens atrapen. Per l’altra, però, li tenim respecte o fins i tot certa temença. Tanmateix, és en aquesta dualitat on recau l’emoció del correfoc. En aquesta celebració veiem com la frontera entre públic i performadors s’esvaeix, a diferència, per exemple, d’altres festes amb foc pirotècnic emparentades, com ara els balls de diables. Compartir la joia tant amb els integrants de les colles com amb tothom qui, emocionat, es posa a ballar sota el foc, provoca una sensació d’alliberament emocional. Ivan Font, Sergi Mir i Xevi Viguè coincideixen en el mateix sentiment: l’adrenalina de ballar sota les espurnes, i a poder ser, amb un visor enganxat a l’ull. Però això ja són coses de l’ofici.

Alba Font
Dissenyadora gràfica i directora creativa especialitzada en projectes culturals. Actualment, treballa a la Fundació Vila Casas com a dissenyadora editorial i de gràfica expositiva. Ha treballat en projectes per a la Fundació Brossa, el CCCB, el MACBA, el Museu del Disseny, Bòlit ­— Centre d'Art Contemporani de Girona o l'Institut del Teatre, entre d'altres. Està cursant el Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament a la Universitat Pompeu Fabra. Participa tant en projectes del món del disseny com del món de l'art. L'any 2019 va guanyar la Beca de Creació Artística Ciutat de Vic, un premi per desenvolupar un projecte artístic lliure. És una de les creadores de la iniciativa Casa de Musas, per donar visibilitat a perfils femenins i no binaris del món creatiu. També és ponent a la Secció d'Arts Visuals de l'Ateneu Barcelonès.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close