Monòlegs

El postmodern va focalitzar en l’individu i, de tant afalagar-lo, s’ha engreixat i es comporta com si fora una individualitat, un veritable caramelet. Les cares tenen molta visibilitat i estan per tot arreu. Les xarxes socials són un clar exemple: Facebook (carallibre), Instagram, TikTok… Els realities guanyen. I si hi ha una icona de tot açò, és la Paris Hilton. Hi ha un «jo» que sobresurt a l’obra, en general, i guanya la versemblança; això sembla. Endemés, les persones volen participar en l’espectacle.

En uns moments que fan l’efecte de desintegració (que hem consentit) del grup, del col·lectiu, (de les nacions, les europees, especialment les del mediterrani?) apareixen profetes i falsos profetes, una cosa així com els del La vida de Brian (1979) dels Monty Python. En aquesta literatura del «jo», doncs, no és d’estranyar que destaquen els monòlegs com a forma d’expressió artística, especialment els fets per riure.

Entre els més veterans i populars de les tables tenim Xavi Castillo (Alcoi, 1967). És la cara més visible de la companyia de teatre Pot de Plom. Es caracteritza per ser força crític amb l’actualitat política del país, tot fent comèdia. La seua última obra és La Bíblia contada per Xavi Castillo (Antic i Nou Testament), una mirada satírica sobre les Sagrades Escriptures estrenada en gener d’aquest 2020 a Vila-real (Castelló). Podrem gaudir-la a terres alacantines el 27 de novembre al Kinépolis d’Alacant a les 22:30h situat al centre comercial Plaza Mar 2.

També trobem el presentador i humorista Eugeni Alemany (Sueca, 1976), qui ha passat de la televisió, com ara Canal 9, Telecinco, Cuatro, Neox, Levante TV, La 2  i À Punt, i les xarxes socials als escenaris en viu i en directe. Ell ja és conegut a la casa, El Temps: «El ʽdocurealityʼ que normalitza la llengua en plena quarantena».

El seu xou En persona guanye arriba el 13 de novembre al centre cultural El Teular de Cocentaina, el 16 de gener de 2021 al Gran Teatre d’Elx i el 6 de maig de 2021 al Teatre Principal d’Alacant. Aquest xou és únic i irrepetible en cada funció. Mana la interacció amb el públic i la improvisació.

Uns altres de més recents han guanyat la seua fama fonamentalment a les xarxes socials: Raúl Antón i Pol Gise. L’humorista i monologuista valencià Raúl Antón va començar en la seua falla de València i ha guanyat popularitat en Facebook i Youtube. És un apassionat de les peculiaritats valencianes, entre les que trobem la ruta del bakalao, un aspecte cultural indiscutible del país de la música, València, i malauradament embrutat i mal vist per les drogues que han guanyat visibilitat. Si a Madrid tingueren la Movida madrileña, a les terres que banya el Mediterrani, la ruta del bakalao amb tots els seus artistes. Així doncs, trobem els vídeos de Curiositat valenciana i Horroritat valenciana per exemple. Amb Assumptes interns ha col·laborat amb À Punt per acompanyar l’afició valencianista. De mare andalusa i de pare valencià, Raúl Antón treballa en castellà i en valencià, però sempre trobarem el caràcter valencià.

Raúl ha actuat el 18 d’octubre també al centre cultural El Teular de Cocentaina i no tornarem a gaudir amb ell a les terres alacantines fins el 15 de novembre a l’Aula de Cultura CAM d’Alacant.

Des de Catalunya, arriba Pol Gise (Barcelona, 1992). Ha creat dos personatges, Rafel i Jaume, els dos interpretats pel mateix Pol Gise. En els seus monòlegs aborda temes d’actualitat que afecten a l’actual joventut, com podem veure en els capítols de la seua sèrie Companys de pis. A més a més, tots aquells amb inquietuds filològiques, o simplement amb ganes de riure i revisar el seu repertori de paraulotes, poden apuntar Els insults en català (2017) o Les frases fetes en català. Las frases hechas en catalán. (2018). També trobem una sèrie de monòlegs a propòsit de les experiències i peripècies dels dos personatges, els jóvens Jaume i Rafel, d’entre els quals podem destacar En Rafael destrossa el català (2019) o En Rafael va a una entrevista de feina (2020) per exemple. Fins i tot, aquells que vullguen veure els capítols en directe, cada dilluns ho poden fer a les 22:00 en Adolescents iCat de YouTube.

Pol Gise també està força ficat en els seus animojis amb una sèrie sobre «l’univers cinematogràfic diví», com ell diu. Els personatges abracen els deus mitològics grecs, alguns personatges històrics i filosòfics com Sòcrates, i també els extraterrestres i personatges populars que ens resulten més familiars, de la terreta. Les seues creacions són en català i en castellà. És inevitable recordar les avantguardes dels anys 20 del segle passat si fem una ullada a les obres de Pol Gise: l’esperit avantguardista és indiscutible, renovat i actual.

Tanmateix, tot no són rialles sobre els escenaris i les pantalles d’aquests temps. Hi ha homenatges, tot i compartir amb les anteriors rialles i diversions el record i la memòria. La producció teatral de Cactus Teatre Història d’una mestra és una adaptació teatral de l’obra Historia de una maestra (1990) de Josefina Aldecoa (La Robla, 1926 – Mazcuerras, 2011) que ha fet la dramaturga i directriu valenciana Paula Llorens (Canals, 1986), intèrpret també d’aquest monòleg dramàtic de 70 minuts, sota la direcció de Gemma Miralles (Alcoi, 1973). Ha estat candidata al millor espectacle revelació i a la millor adaptació dels XXXIII Premios Max de las Artes Escénicas.  Les seues properes representacions són:

Història d’una mestra és un homenatge als mestres d’una època convulsa. Viatgem a través dels records d’una mestra d’escola vocacional que es veurà immersa en uns anys difícils per a l’educació, els previs a la guerra civil espanyola que esclatava el 1936 i desembocava en el 1939. L’adaptació teatral Història d’una mestra ha travessat el 2020, un any marcat històricament per a nosaltres i que el comú dels mortals no esperàvem així. Ha pujat a les tables en aquests postmoderns i pandèmics anys 20 que també han patit l’escola, l’educació, xiquets i mestres, afectats a més a més per l’escletxa digital.

Aquesta Història d’una mestra ha coincidit amb el cent-cinquanta aniversari del naixement de la pedagoga italiana Maria Montessori (Itàlia, 1870 – Països Baixos, 1952) coneguda pel seu mètode d’ensenyament basat en el respecte cap als xiquets; amb la necessitat d’incrementar forçosament el nombre de places docents a nivell estatal entre 2021 i 2023 a causa del coronavirus, tot i que ja eren insuficients abans de la pandèmia; amb la decapitació del professor de Geografia i Història i Civisme Samuel Paty (1973 – 2020) al suburbi Conflans-Sainte-Honorine de París.

Si ens parem a pensar, potser, la principal tasca del mestre és ensenyar els alumnes a codificar i descodificar, no solament de cara a la vida del dia a dia, sinó també davant d’ells mateixos. Els alumnes han de trobar-se i descobrir els seus potencials, però també han de comunicar-se i  considerar l’altre en la societat. És tot el contrari de la mercaderia, allò que esperem que l’educació no esdevinga, una mercaderia.

Que tots els monòlegs no esdevinguen una tragèdia.

Irene Elisa Santacreu Cortés

Natural d’Alcoi. Graduada en Filologia per la Universitat d’Alacant. Actualment cursa el Màster en Estudis Literaris per la Universitat d’Alacant. Col·labora amb la revista Tipografía la Moderna. Publicació «Retórica y demagogia» en Eikasia: revista de filosofía.