Arts escèniques

Monte Isla: “La ficció envolta la nostra vida de tal manera que és més real que la vida mateixa”

Quina distància hi ha entre nosaltres i el món? La peça “On comença el bosc acaba el poble” ha estat guardonada amb el Premi Ex Aequo’ en la categoria d’Arts Escèniques dels III Premis El Temps de les Arts. Es tracta d’un espectacle creat per la jove companyia Monte Isla on es treballa l’arquitectura teatral com un element expressiu, i es parteix de la constatació que l’espectador es troba davant del món i no dins d’aquest. En aquest sentit, el públic no té la sensació d’estar en un mirall. Naturalesa i paisatge són traduïts en la peça sense paraules, a partir d’un joc escènic basat en el moviment de l’escenografia i l’estructura tècnica del mateix teatre. Parlem amb el seu director artístic, l’Adrià Girona, per conèixer-ho més a fons.

A “On comença el bosc acaba el poble” exploreu escènicament el concepte paisatge, el que és natural i el que no, com ho representeu?

Precisament, l’eix que vertebra la peça és la idea que la representació de la mateixa naturalesa és una resposta a com mirem el món i a com vivim en ell. La manera de representar la natura en les diferents cultures i civilitzacions al llarg de la història parla de com ens hem relacionat amb aquesta idea de naturalesa. A Occident, per exemple, som hereus d’una concepció renaixentista, en la qual hi ha un punt de vista central a partir del qual s’organitzen la resta d’elements. Nosaltres partíem d’una constatació, que és que al segle XXI vivim en un món on la còpia, la representació, substitueix la idea del real. La ficció envolta la nostra vida de tal manera que és més real que la vida mateixa. A On comença el bosc acaba el poble, hi ha un joc amb les diferents representacions de natura. Una gespa artificial, un teló pintat amb un paisatge natural, un bosc en un teatre… Precisament, aquesta natura representada és la que ens qüestiona com mirem el món, i per tant com ens relacionem amb ell.

Foto: Camille Irrgang

Foto: Camille Irrgang

I d’on sorgeix el nom del títol? Qui és el bosc i qui el poble? Què succeeix en aquest límit i on es troba l’espectador?
Per nosaltres el títol de les peces és molt revelador. Quan posem el nom a una peça som conscients que amaga el secret de l’espectacle que està per descobrir. Aquest títol en concret expressa una tensió, també un límit irreconciliable entre dues parts, que són el bosc, que és sinònim del món, però també d’allò que es representa, de l’alteritat. I, per altra banda, el poble som nosaltres, la civilització, però també els qui miren i els qui representen el món. El límit que s’esquerda en aquest espectacle és el marc de representació (que no la quarta paret). Durant l’espectacle la natura representada pugna per sortir d’aquest marc i emancipar-se, envair el teatre i fer-se realitat.

John Berger descriu l’experiència que té en contemplar un paisatge al text Un prado (recollit al llibre Mirar) on es desenvolupa l’experiència d’observació de l’autor davant d’un prat. Per què teniu aquesta visió de l’home postmodern tan contemplativa i més passiva?

El sentit del teatre es construeix al voltant de la relació entre l’espectador i l’escenari, o el que mira i el que és mirat. Més que una actitud passiva, el fet de mirar és un rol, aquell qui s’ocupa de veure, de donar sentit, en última instància. Per això quan componem les nostres peces pensem tota l’estona a no donar per fet la presència de l’espectador, i en col·locar la seva mirada en un lloc concret en l’espai i en el temps de la peça. I és per aquest motiu que ens inspira tant John Berger, que en els seus assajos sobre art, cultura i política, es pregunta tota l’estona: Com mirem?

Per nosaltres contemplatiu i passiu no són sinònims, tot el contrari… És veritat que a les nostres peces de teatre apostem per un temps contemplatiu. Ho fem perquè creiem que el teatre ha d’oferir una experiència que permeti viure una cosa molt diferent de la quotidianitat o a la vida real. Partim de la idea que el públic que va al teatre avui en dia (alguns més els altres menys) consumim de forma quotidiana una quantitat indigesta d’imatges per segon. Per tant, oferir la possibilitat d’una imatge lenta, de la contemplació, és oferir l’opció de viure una altra experiència. Per aquest mateix motiu pensem que el que demanem al públic no és una actitud passiva, sinó una percepció desperta que li permeti fixar-se en cada detall i digerir les imatges amb tota la seva complexitat i profunditat. Per nosaltres la velocitat genera molta més passivitat en l’espectador, que no té temps ni per observar, ni per pensar… que es veu obligat a empassar-se el contingut sense poder-lo mastegar i es converteix, en definitiva, en un consumidor.

I quins són els elements que utilitzeu per representar des d’allò simbòlic el nostre univers?

Nosaltres ens sentim més identificats amb la metàfora que amb el símbol. Perquè mentre que el símbol és una imatge estàtica, la metàfora és sempre una imatge en moviment, que no cristal·litza el significat. I és per això que no treballem amb la idea del símbol, perquè no volem que l’espectador es pregunti què significa una imatge escènica, sinó que preferim que s’impregni d’ella, que el colpeixi. Per exemple, a la peça apareixen uns éssers que podrien ser humans, ens recorden a ells, però no ho són, tampoc podem afirmar que no ho són. Perquè en el cas d’aquests personatges no ens interessa que el públic es pregunti qui són, sinó que el públic pugui veure com transformen l’espai (que és el que passa durant aquesta escena).

Foto: Camille Irrgang
Foto: Camille Irrgang

Creieu que l’espectador marxa del teatre una mica més conscienciat?

No volem que l’espectador marxi més conscienciat perquè no som ni un partit polític, ni una ONG… ni res que se li assembli. El que ens agradà és que l’espectador hagi travessat una experiència vital, que és per nosaltres el potencial que té el teatre. Una experiència on hagi pogut, juntament amb els altres espectadors, vehicular-se amb la vida a través d’un simulacre, des d’un espai segur.

I ja per acabar, què us va decidir a presentar-vos als Premis El Temps de les Arts i quina va ser la reacció en saber que havíeu guanyat?

Ja fa un parell d’anys que coneixem El Temps de les Arts. Ens vam presentar amb la primera peça de la companyia, Allí donde no estamos (Nyam nyam 2021) i, després d’entrenar On comença el bosc acaba el poble al Festival TNT de Terrassa el 2022 vam decidir tornar a presentar-nos. Per nosaltres aquesta peça és una declaració d’intencions i de llenguatge de la companyia. Quan vam rebre la trucada, la resposta va ser d’alegria tant per la companyia com per tot l’equip que ha col·laborat en la peça, i creiem que és un reconeixement a la feina, el rigor i el risc pel qual vam apostar des del principi de la creació.

Laia Marín
Quan va acabar els estudis de Dret va fer un gir total en la seva carrera per dedicar-se al món digital. Postgrau en comunicació online i gestió de xarxes socials (UAB), màster en Transformació Digital (USAL) i especialitzada en l’àmbit de la comunicació cultural i patrimonial; ha treballat en el programa radiofònic “El Celobert” de Lluís Gavaldà, el Festival de Música Independent Altacústic, el Festival Internacional de Fotografia Scan Tarragona, el Festival Minipop o Tarraco Viva, entre altres. També ha exercit com a docent. Actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close