Arts escèniques / Opinió

«Otel·lo» de butxaca

Avui arranquem a la mítica llibreria Foyles del carrer Charring Cross de Londres. Un cop que hi vaig anar, cercava la secció de teatre i em vaig trobar dos prestatges: un dedicat sencer a Shakespeare i l’altre als dramaturgs de totes les èpoques. Soc un shakespearià de soca-rel i, és clar, érem al Regne Unit, però ara que no em llegeix ningú reconec que em vaig demanar si potser no en fèiem un gra massa, de Shakespeare… Em ve com l’anell al dit per treure-ho a col·lació davant un dels darrers Shakespeares que es deuen haver estrenat als Països Catalans. El muntaren en una sala petita, d’assaig, del Teatre Sans de Palma. Josep Pere Peyró desembarcava de Girona, aquests dies arriba a Barcelona i pròximament es desplaçarà també fins a València.

Perifèria Otel·lo. Una idea original de Josep Pere Peyró
Direcció i actuació: Josep Pere Peyró
Pròximes funcions: 3, 4, 5 i 6 de març al Teatre Gaudí de Barcelona i el 25, 26 i 27 del mateix mes al Teatro La Máquina de València

Després de Set maneres de ser Hamlet (2017), arriba la segona part de la trilogia del bard anglès. Tampoc és la primera ni la darrera vegada que aquí recensionem una peça de l’immortal dramaturg perquè ja vaig parlar d’altres dues maneres de ser Hamlet i altres col·legues s’hi han referit també en El Temps de les Arts o onsevulla. De tot això, Josep Pere Peyró n’és tant conscient com del fet que els grans teatres nacionals reposen adesiara si us plau o per força un altre Rei Lear, El mercader de Venècia, Dos cavallers de Verona o Les alegres casades de Windsor per esmentar els quatre primers títols que se m’acuden.

També que grans actors cinematogràfics com Laurence Olivier, Orson Welles o Kenneth Brannagh somiaren i n’interpretaren semblantment trilogies vàries… Jo he vist un Ricard II en un garatge, en un altre Shakespeare (de Calixto Bieito?) els personatges sortien vestits amb samarretes del Barça i el monòleg de Hamlet aquí no tornarà a ser mai el mateix de Julio Manrique ençà. I davant aquest Cafarnaüm, Peyró, un dels dramaturgs més sòlids i interessants que han aparegut a les Illes durant les darreres dècades, decideix tornar a reblar el clau una vegada més.

Lamentava en un article anterior que el Consell de Mallorca no em permetés haver de parlar de la clausura definitiva del Teatre Sans i, havent accedit als meus precs, no només visito de nou l’espai emblemàtic sinó que l’actuació es duu a terme en una sala de dimensions reduïdes on no havia posat mai els peus. L’excusa és que a la sala gran s’hi celebra una altra funció una hora més tard —no ho vaig anar a comprovar—, però podria ser mentida. Veritat o mentida, l’assaig de David Mamet, li escau a la perfecció i crec que Peyró deu haver llegit molt, rumiat, recercat i conversat (potser mentre treballava a l’Obrador de la Beckett o ensenyava teatre al Laboratori Actoral del Teatro Fronterizo) de la manera com podia innovar un manifassejat Shakespeare, tasca àrduament complicada atès el que hem vist més amunt i en la qual reïx amb nota en aquest darrer muntatge a què hem assistit.

Josep Pere Peyró estil Ray Charles en un moment de la funció. Fotografia de J. Guisado

Comença l’espectacle. Quan? No som capaç de determinar-ho amb exactitud. Diria que al hall del Teatre Sans quan ell mateix ens convida a entrar a seure per presenciar l’obra. Però aviat ens informa que allò és un experiment que se li acudí, que hi afegeix dosis elevades d’improvisació i que a cada lloc opera d’una manera diferent. No sé això en quin paper galdós deixa la feina del crític perquè el que reporti aquí tal volta no respongui al que ell assagi de fer allà deçà. Sortosament, segons com es miri.

Una altra novetat. No s’obligarà a ningú a apagar el telèfon mòbil: es poden prendre fotografies de l’espectacle, difondre-ho in situ per les xarxes socials i, fins i tot, contestar trucades telefòniques. A la nostra funció, no ens en va interrompre cap. Només una (falsa) alarma. Damunt un faristol, com a part de l’escenari, ens sotja l’edició d’Otel·lo de Salvador Oliva publicada per Vicens Vives i TV3 i el mòbil de Peyró que, en contrapartida, ens avisa que si sona també l’agafarà. A part, un penjador, tres cadires i una guitarra. L’obra té part de musical. A terra, simulant una pissarra, el complex dramatis personae del drama d’Otel·lo.

Tragicomèdia és el mot que millor s’adequa al que veiem representar. Havien estat inicialment dos actors, segons ens explica, però ara roman tot sol. Hi ha artistes que converteixen certs drames en simples excuses per acabar parlant-nos d’ells mateixos. Val a dir que en aquest cas no és així. O no ho és ben bé del tot. Qui vulgui sentir declamar Shakespeare o veure Otel·lo i Otel·lo, Iago o Desdèmona, pot anar ben tranquil a can Peyró perquè els tindrà. I molt ben resolts a més a més. A Desdèmona, particularment, la ridiculitza, però la broda; el duet amb guitarra entre Otel·lo i Desdèmona també és sensacional i el públic s’esbutza de riure —realment, això darrer és extensible a tota l’obra—, mentre que el final d’aquesta resulta realment apoteòsic. Si Set maneres de ser Hamlet meresqué el premi a la millor interpretació masculina el 2018 de l’Associació de Teatres i Auditoris Públics de les Illes Balears (ATAPIB), m’hi jugo una orella que amb Perifèria Otel·lo li tornarà a caure encara algun altre guardó. Això no obstant, encara ens estem referint a Shakespeare en sentit estricte.

Peyró interpretant Desdèmona en una imatge de J. Guisado

I és clar que a Peyró, com a tothom, li agradaria ser un Olivier, un Welles o un Brannagh pujant per la catifa de les escales d’algun teatre nacional que, si fos possible, fos el nostre amb el director d’aquest rebent-lo amb tots els honors i esperant-lo per encaixar-hi la mà. I, ja posats a fer, que aquest text el signés el més reputat dels deixebles de Harold Bloom de la Universitat Yale, però és obvi que aquí no es reuneix cap d’aquestes circumstàncies. Veritat o mentida, el dia de l’estrena a Palma ens informà que s’havia reunit amb el director d’un teatre públic per suggerir-li convertir aquest somni en realitat, però aquest li havia intimat que es presentés a la convocatòria pública de subvencions. El darrer que ens deixa anar quan ens acomiada és la patxoca que faria aquell final epifànic que més amunt esmentàvem en un gran escenari amb un focus que s’anés diluint amb el fosc mentre el públic pica rabiós amb les mans. Seria llavors que s’escenificaria el veritable Otel·lo i no aquesta perifèria experimental idònia per a un teatre alternatiu que assaborim aquí i que ens deixa amb gust de desitjar-ne més.

Deia que en una pissarra a terra, com els entrenadors de futbol, Peyró s’hi havia entretingut amb un guix a refer tot l’arbre genealògic del dramatis personae d’Otel·lo. Però privat dels mitjans econòmics necessaris que només poden regar les institucions per realitzar-ne una posada a punt en condicions, sense cap altre actor que l’acompanyi, Peyró es veu obligat a interpretar tots els papers de l’auca. Per no acabar exhaust, lluita amb el guix com si hagués ensopegat amb una espasa d’aquestes que tant abunden per les tragèdies shakespearianes i comença a tallar els colls dels personatges que no necessita per fer-nos entendre les parets mestres d’un muntatge —una peça tan coneguda li permet desvetlar tants espòilers com vulgui. Afanyem-nos a remarcar que, tanmateix, també és apta per als qui desconeguin la trama del moro de Venècia. En definitiva, una proposta molt fresca, lúcida i sobretot nova de la qual es parlarà a pleret i que rodarà ben segur molt més arreu d’aquesta allargassada geografia nostra. I la pregunta a formular-se seria: quin serà el tercer i darrer títol del lliurament? No ho contestem ara. Que cadascú faci volar els coloms que vulgui.

Carles Cabrera
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close