Arts escèniques

Retorn al futur versió Tricicle

Soy un truhán, soy un señor… Gairebé sense adonar-me’n, em trobo taral·lejant la lletra de Julio Iglesias, amb la que van debutar Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans a començaments dels vuitanta al programa Un, dos, tres, responda otra vez. Em giro i, prop del sostre, rellotges enormes cobreixen la paret. Més avall, una llarga línia del temps enfila camí. Em pregunto si sóc a la pel·lícula Back to the Future i en Marty Mcfly i en Doc apareixeran en qualsevol moment. Entre la llum tènue que embolcalla la sala, un focus cau lleuger sobre una vitrina; il·lumina un tricicle de ferro. Faig un pas endavant. La cinta rebobina.

El passadís és fosc, amb capelles que recorren la trajectòria de l’humor intel·ligent de la companyia teatral Tricicle des dels seus inicis. És l’exposició Tricicle Clic gest, humor, llenguatge, que ocupa un total de sis sales a la primera planta del Palau Robert.

La companyia ha trepitjat vint països i ha fet un total de 6.196 representacions.

Som al 1982, any del Manicomic, el seguit d’esquetxos basats en gestos quotidians, amb què els tres actors de Tricicle volen allunyar-se del mim tradicional. Espatlles arronsades cap amunt, mans penjant i un somriure burlesc; és la imatge que encapçala aquesta escena. Una melodia em xiuxiueja que miri enrere, on hi ha el recull memorístic d’Exit, la idea sobre la fauna dels aeroports que va consagrar Tricicle com una companyia teatral d’elit l’any 1984. Seients d’avió, els uniformes de l’hostessa i el pilot i eines que utilitzaven durant les funcions, acompanyen les cintes en què Gràcia, Mir i Sans encarnen una trentena de personatges en un únic context… Ding, ding ding! El ring està llest pel combat; uns guants vermells d’escuma descansen sobre el tamboret. Slastic, el tercer espectacle de Tricicle, triomfa abocant-se al món de l’esport. Boxeig, esquí, kayak, atletisme… els tres actors són la prova viva de la flexibilitat dins el teatre d’acció.

Tricicle és la companyia teatral catalana amb més projecció internacional.

Ombres tenebroses dibuixades sobre el rostre dels actors, donen pas a Terrific, inspirat en les cases de terror dels parcs d’atraccions. El segueixen Entretres (1996), la comèdia de situació sense diàlegs; Tricicle 20 (1999); Sit (2002) que empra la cadira com a leitmotiv humorístic; Garrick (2007), homenatge al comediant anglès del segle XVIII David Garrick; Bits (2012), l’últim espectacle de creació de la selecció dels seus gags més cèlebres, com a forma d’acomiadament del públic.

L’exposició Tricicle Clic gest, humor, llenguatge, a banda de fer sentir al visitant com si conduís el DeLorean, evidencia el talent, l’esforç i la passió per arrencar rialles de Tricicle; alhora que demostra l’elasticitat del seu teatre tan físic, dinàmic i precís. Una aportació que revoluciona el teatre del moment: “Considero que hem aportat frescor perquè la gent pensa que els espectacles són improvisats i no és així, són molt marcats. No hem tocat mai una societat, sempre hem partit d’un humor ingenu, surrealista, sorprenent, hem aportat molta espontaneïtat a l’humor”, explica Joan Gràcia a la mostra. Al que Carles Sans afegeix: “Hi ha hagut un treball de personatges i gestualitat molt interessant; una proposta de caracterologia dins de cada temàtica de personatges que són reconeixibles i això ha agradat molt; una feina tècnica important”.

L’exposició es podrà veure fins al 3 d’octubre al Palau Robert.

Els escenaris que dibuixa l’exposició són cuidats fins al darrer detall, incloent-hi fotografies, attrezzo, fragments audiovisuals de les funcions, cartells, premsa del moment, els objectes més preuats dels actors, entre molts altres elements que permeten que l’espectador se submergeixi de ple en cada capítol de la companyia teatral catalana amb més abast internacional. Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans obren la seva ànima de bat a bat i transmeten el seu caliu a l’espectador. Fins i tot li desvelen els seus deu manaments en forma de decàleg, que es podrien resumir en dos: “Estimaràs el públic per sobre de totes les coses” i “no l’avorriràs mai”.

En una de les sales s’hi recrea un petit teatre. Butaques i cadires simbòliques de Tricicle, que la companyia ha utilitzat en les seves funcions, paren l’orella al que es cou sobre l’escenari. Allà, els membres de Tricicle conversen de forma distesa sobre els inicis de la seva carrera; el procés d’ideació i creació dels espectacles; el seu recorregut i comenten la fi del grup. “La pandèmia va precipitar la nostra retirada quan estàvem treballant al teatre Coliseum. Penso que ha faltat un xin-pum final; un adéu, que podem arribar a considerar un dia com a funció única, en un lloc emblemàtic, envoltats d’amics i del públic que ens estima”, assenyala Sans.

Quaranta anys de fer somriure el públic cada deu segons; haver actuat en vint països i 6.196 representacions després; tot i haver baixat dels escenaris, Tricicle continuen més vius que mai als cors dels espectadors.

Violeta Julbe
Periodista cultural. Moguda per la música, l'art, el teatre i amant de la lectura i l'escriptura, col·labora en la revista digital en català Ctxt en la secció de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close