Arts escèniques

Sarah Bernhardt, la llegenda immortal de l’actriu que no vam veure actuar

Sarah Bernhardt, nascuda a París el 1844 com a Henriette-Rosine Bernardt, va morir a 78 anys, a la capital francesa, el mes de març del 1923. Ara fa un segle. Tenim la veu de l’estrella enregistrada, breus fragments teatrals en imatges i les pel·lícules amb els vells codis interpretatius del cinema abans de la sonorització. Però cap persona sobre la faç de la terra que encara estiga viva la va veure sobre els escenaris, allà on es va forjar la llegenda. I malgrat tot, la llegenda perviu. El seu personatge continua provocant fascinació, com ho demostra l’allau de recordatoris arran del centenari de la seua mort. Però sols cal acostar-se una mica a la seua figura per sentir una atracció que és qualsevol cosa menys inexplicable.

La millor actriu de tots els temps, es diu sovint. I des de la mirada del segle XXI, quan la veiem en les pel·lícules que va deixar, amb la gestualitat una mica desfermada, amb la qual s’omplien els buits informatius que deixava l’absència de banda sonora, costa de posar en relació el que veiem amb la fama que va envoltar aquesta dona admirable i admirada, el reguitzell de personalitats que adoraren el seu art, de Mark Twain (autor d’una cèlebre frase que convertia la Bernhardt en una categoria a banda d’actriu) a Oscar Wilde passant per Sigmund Freud, entre molts més.

És el contrast entre èpoques que palesa una sèrie recent, Irma Vep (HBO Max, 2022), producció poc coneguda, però molt apreciada per la crítica, en què el director Oliver Assayas, en un doble exercici de metacinema, recrea un rodatge a dins del film en què s’afronta la reconstrucció gairebé pla a pla d’una seminal pel·lícula de vampirs de Louis Feuillade, del 1915. La sèrie d’Assayas mostra una estrella de Hollywood del present, Alicia Vikander, reproduint el llenguatge gestual de Musidora, la musa de Feuillade. La producció externa, la que ens arriba a través de la plataforma, és convincent, ens captura per la multiplicitat de capes. Però el film intern que s’està rodant, el remake impossible per extremadament mimètic, no funciona. Està condemnat al fracàs.

Una Sarah Bernhardt imperial.

El temps passa, els codis evolucionen. Per als nostres fills, una pel·lícula muda i en blanc i negre és gairebé equivalent a les pintures rupestres. Però cal veure les coses en el seu context. I els testimonis qualificats dels seus coetanis, les cròniques i fins i tot els escrits de la mateixa actriu, el qüestionament que fa dels registres interpretatius i els codis del vell teatre francès, no deixen lloc al dubte: es tractava d’una intèrpret intel·ligent, superdotada, que aportava molta més naturalitat i profunditat psicològica als personatges del que era habitual a l’època. Una dona que parla de sinceritat, de plantejar emocions amb claredat, de la recerca de la veritat. Que va ser pionera en interpretar personatges masculins (com ara Hamlet) que li semblaven «més intel·lectuals» i «millors» que els femenins. «El teatre és l’únic art en què les dones de vegades poden ser superiors als homes», va dir amb un punt preventiu que sols s’explica pel context de l’època.

Una multiplicitat de registres, de capacitat de donar vida a personatges diferents, que va solidificar la seua carrera. Com ara els papers escrits per Jean Racine, la Ifigènia amb què va tindre el seu balbucejant debut, el 1862. O la mitològica aparició en Fedra, estrenada el 1866 i recuperada en diverses ocasions. Papers de Molière, de Georges Sand, de Victor Hugo, Alexandre Dumas o Ibsen. Va ser Cleopatra, i Marguerite Gautier, la reina Isabel I i Santa Teresa. Cordèlia, Jeanna Doré i Joana d’Arc. Papers, alguns dels quals va portar després al (teatral) cinema de l’època muda.

Durant quasi quatre dècades, ella va ser el teatre i el teatre va ser ella. Va girar per tots els grans escenaris, va ser idolatrada, cobejada. Oscar Wilde, ja consagrat, va escriure Salomé per a la diva. Considerava la francesa una de les tres dones que més admirava. Era potser inevitable que, en paral·lel, es creara un monstre egòlatra i capritxós, producte de tenir tothom menjant de la mà.

La veu de la diva.

Les llegendes, per descomptat, es forgen de materials diversos. Un dels quals és la veu, tan lloada per un dels seus grans valedors, Víctor Hugo. Seu és un poema que recita la Bernhardt, el 1903, amb un timbre captivador, una lletania que fractura amb inflexions i un registre vocal que s’acosta al cant, fent vibrar les cordes vocals d’una manera prodigiosa. Una veu límpida, harmoniosa, però no a la manera convencional: hi ha quelcom de diferent, de magnètic. L’escoltes i saps que estàs escoltant algú molt especial. A pesar d’una manera vetusta de declamar. Hi ha alguna cosa que trenca aquesta distància. Immediatament, en vols saber més coses.

Una imatge icònica

Aquell talent natural amb una veu singular es va anar forjant en àmbits com la mítica Comédie Française, fins a tocar els cims, però tota llegenda es construeix també sobre referències visuals. I observant l’apreciable nombre de fotografies que se’n conserven, caracteritzada en els diversos rols que va interpretar, s’entén la fascinació que generava en els seus coetanis, la divina Sarah era posseïdora d’una bellesa molt impactant: sols cal veure-la en una fotografia del 1891, en plena maduresa, caracteritzada de Cleòpatra. Amb la mirada suficient i desafiant. Però també trobareu poses reflexives, angelicals o dramàtiques, cadascuna de les quals transmet un tipus diferent de magnetisme. El poder d’atracció quasi sempre hi és.

La Cleòpatra Bernhardt.

Posats a triar, amb tot, hi ha una sessió fotogràfica especialment precisa a l’hora de captar la bellesa de l’actriu. Va tenir lloc el 1865, a París, a l’estudi fotogràfic de Gaspard-Félix Tourchanon, conegut amb el nom artístic de Nadar. Sarah té vint-i-pocs anys, està arribant a la plenitud. A més, Nadar té el bon gust d’alliberar-la d’ornaments: la indumentària és «sensual, però sòbria», com escriu Anna Moner en un deliciós relat publicat ací mateix que recrea la trobada. No porta joies, tampoc, la imatge està lluny de les aparatoses caracteritzacions teatrals. Tampoc no du res que adorne el cap. El seu rostre, el cap i el coll, se’ns mostren diàfans. I ella, llavis premuts però relaxats, ulls separats, vius, estranys, ens mira d’una manera desarmant. És la imatge icònica. En altres fotografies de la sessió es relaxa el gest, l’expressió, la mirada desperta ja no ens mira, hi ha una mica més de dolçor. Un rostre d’una bellesa estranya. Que també és part intrínseca de la llegenda.

La icònica fotografia de la sessió amb Nadar.

I una personalitat arrabassadora

Arrodonim el relat. Si algú no coneixedor que s’hi acoste a la figura de Bernhardt (cognom, per cert, adaptat als seus orígens bretons) no en té prou amb tot això, tal vegada el cap li acabarà de rebentar en llegir coses sobre la vida i miracles de l’actriu, les llums i ombres que, com qualsevol humà, va tindre. Impressiona per exemple com va lluitar contra el seu destí, marcat per ser filla de pare desconegut (algunes coincidències fan pensar en un germà de Napoleó III, el duc de Morny) i de Judith-Julie Bernardt, una prostituta de luxe. Un ofici que la filla va arribar a exercir mentre es consolidava la seua carrera interpretativa. El teatre li va canviar vida, va decidir que seria actriu, per a la qual cosa es va formar i preparar. Alhora que conreava altres arts com la pintura i l’escultura, un altre tret de modernitat.

La convulsa vida amorosa de Bernhardt és coneguda, amb amants de campanetes com Gustave Doré, Gabriele D’Annunzio, el mateix Hugo i fins i tot algun príncep de Gal·les. També va tenir un marit addicte a la morfina, Ambroise Aristidi Damala, fill d’un armador grec, que va morir a 42 anys i amb el qual va tenir el seu únic fill. Però encara més cèlebre és el seu tarannà de diva arrogant, de divina, amb un ego descomunal que portava molt malament que se li portara la contrària. Una dona que es permetia capritxos com ara tenir una col·lecció d’animals salvatges digna d’un zoo o instal·lar-se a casa un taüt en el qual preparava els seus papers, com una derivada d’una certa obsessió per la mort que la portava a visitar dipòsits de cadàvers.

Però hi havia, quasi sempre és així, un revers dels comportaments més extravagants. De jove va agredir amb un paraigua un porter, per un comentari condescendent després d’una actuació no massa lluïda. El colp va provocar a aquest subaltern una considerable hemorràgia. Ja consagrada, li va regalar a l’home una casa a Normandia i li va posar una pensió. Una compensació generosa per un rampell d’ira. També és destacable com va transformar el teatre Odeon en hospital per atendre els ferits durant la guerra francoprussiana del 1870, tasca en la qual es va involucrar personalment. Amb la determinació amb què feia la resta de coses. Aquell gest, i un retorn curosament preparat, amb una obra de Victor Hugo el 1872, Ruy Blas, consolidaren la conquesta definitiva del públic.

Una actriu amb un costat beatífic.

Amb tot, hi ha una anècdota espectacular, però no tan coneguda, que François Forestier recuperava fa uns dies en L’Obs, prova de l’adoració que despertava la diva: estant a Varsòvia, observa des de l’escenari que els calbs presents en la sala formen, per la disposició en què estan seguts, les lletres essa i be. Un tribut que sols es podia veure des de l’escenari. La idea havia estat d’una caixera amb inventiva que es va traure de la màniga una manera espectacular de retre homenatge a l’actriu. Forestier també recorda com a les seues memòries la diva assegurava haver salvat de la mort la vídua de, president Lincoln quan estava a punt de caure d’un vaixell de vapor.

Siga certa o no aquesta medalla, l’actriu acumula mèrits indiscutibles, com ara haver estat la primera dona empresària de l’àmbit artístic, gestionant el Teatre Renaissance i el Teatre de les Nacions, entre més. Posició des de la qual va impulsar un teatre menys complaent, una mostra de creativitat i intel·ligència. Així i tot, hi ha una circumstància vital que enlluerna pel coratge que demostra: fruit d’una vella afecció, l’any 1914 li hagueren d’amputar una cama, la qual cosa no li va impedir visitar el front de la Gran Guerra per tractar d’apujar l’ànim de les tropes.

Condicionada i malalta, mai no va deixar d’actuar. Es va desmaiar durant el rodatge de la inconclusa pel·lícula La Voyante. Preludi del final definitiu de l’estrella més refulgent. Desenes de milers de francesos, entre 100.000 i 150.000, segons diferents versions, s’acomiadaren de la diva. D’això fa un segle. I encara en parlem. Ara i ací, sense anar més lluny. Quan ja no viu ningú —la lògica diu això— que la pogués contemplar a dalt d’un escenari, projectant aquella aura incomparable. El privilegi quasi místic dels escollits i les escollides.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close