Arts escèniques

Sebastià Portell: “El que em preocupava quan escrivia ‘Transbord’ era que la vida valgués la pena”

Després d’estrenar-se a Palma i passar breument pel Teatre Akadèmia de Barcelona i la Sala Trono de Tarragona, ‘Transbord‘, de Sebastià Portell (Ses Salines, 1992) es podrà veure al Teatre La Gleva de Barcelona del 25 de novembre al 19 de desembre. Conversem amb l’autor sobre aquesta obra que converteix l’escenari en un encontre d’una hora entre una psiquiatra i en Pol, un noi trans.

Com va sorgir la idea de parlar de l’experiència de les persones trans als consultoris psiquiàtrics?

L’escriptura de Transbord va néixer per una doble motivació. D’una banda, va ser un encàrrec de Produccions de Ferro: havia d’escriure una obra per a dos intèrprets, amb un temps determinat i sense acotacions ni canvis de llum ni d’espai. I, per altra banda, em vaig trobar que estava escrivint una novel·la, Ariel i els cossos, que parla des d’un lloc molt diferent de Transbord, però d’unes mateixes qüestions. Vaig estirar el fil de les meves lectures i interessos, que en aquell moment eren les vivències trans i les seves escriptures i, més concretament, el Testo Yonqui, de Paul Preciado. També em van ajudar molt Transexualitats: Altres mirades possibles, de Miquel Missé, i els contactes que vaig poder tenir gràcies als meus anys de feina a Time Out Barcelona, coordinant la secció LGBTI. Transbord va partir d’aquí i d’una incomoditat personal, pròpia, respecte del meu cos i la meva identitat de gènere. Amb l’escriptura d’aquests dos textos vaig constatar que no m’identific com a home.

Vols compartir com t’identifiques?

És que últimament em sent molt còmode amb les polítiques de desidentificació que proposa Paul Preciado al seu últim llibre, Un apartamento en Urano. Perseguesc una relaxació de la categorització que feim dels cossos, perquè si bé no m’identific com a home, tampoc em sent còmode amb l’etiqueta dona, i no sent que hagi de fer cap transició, si més no física. Això no vol dir que hi hagi d’haver canvis en la llengua cap a la meva persona o que se m’hagi de fer cap distinció, però m’agrada que la gent ho tingui en compte. També és des d’aquest esperit no binari que parteix el discurs d’en Pol, a Transbord.

En els últims anys hi ha hagut un augment d’obres que han parlat sobre l’experiència trans, algunes de creadors que ja han treballat prèviament sobre qüestions LGTBI, potser per afinitat o com a proposta aliada.

Sí, és evident que hi ha una eclosió de literatura i de teatre que parla d’aquestes qüestions. Crec que és el més natural: la literatura catalana, com qualsevol literatura occidental madura, parla dels neguits que tenim com a societat. Jo parlo en nom meu, però és evident que hi ha un neguit col·lectiu sobre com encarar aquests temes, com donar i prendre la paraula… Crec que la legitimitat de la parla és una qüestió que ara s’està negociant en el debat públic i que és molt interessant.

En aquest sentit, què implica que tinguem en Marc Joy, que és un home cissexual, representat el Pol, que és un home trans?

És una qüestió discutible. També és cert que, quan es va estrenar l’obra l’any 2018, aquest debat ni tan sols existia. Crec que, si avui es dugués a terme la producció des de zero, s’intentaria tenir en compte aquest aspecte. D’altra banda, el plantejament de Transbord i de la direcció de Miquel Górriz és el del gran ball de màscares, el de l’espai d’assaig corporal: no té una voluntat realista. L’altre intèrpret, Assun Planas, interpreta sempre personatges femenins, però d’edats diferents. I en el cas de n’Assun, que té una edat més propera a la del personatge d’edat més avançada, però també interpreta personatges més joves, ningú s’estranya que no sigui una actriu jove.

Potser podem pensar aquesta qüestió des d’un referent que cites, Miquel Missé, que reflexiona sobre les identitats trans des de posicions no identitàries. Missé suggereix que, si l’experiència trans només la poden representar persones trans, això implicaria, per lògica, que les persones trans només podrien parlar de l’experiència pròpia.

Sí, i això ens fa caure en una tematització molt delicada i és preocupant, perquè implica que les persones que no encaixam amb el cisheteropatriarcat estem condemnades a tenir una sola veu o a parlar d’uns sols temes en l’esfera pública. El que passa és que aquests temes s’han de tractar. Llavors ens trobam en el difícil equilibri entre tractar aquestes qüestions i que no siguin les úniques que tinguin pes en les nostres obres. Per mi Transbord pot ser llegit com un crit de llibertat en el pla del gènere, però també és un crit d’autodeterminació personal, la vivència d’una persona que es vol fer a ella mateixa i vol viure en un món que la reconeix com a tal.

Una de les aportacions més interessants del text és la idea del transbord, que, tot i que també pertany a l’imaginari del viatge, s’allunya del relat hegemònic sobre el trànsit de gènere com un trasllat funcional, unidireccional i d’un sexe a l’altre.

Sí, és que m’interessava plantejar noves imatges, precisament. D’una banda, tinc un respecte absolut per qui li hagin funcionat certes imatges, com per exemple la de la gàbia o la de la persona empresonada dins d’un cos equivocat, però crec que hi ha moltes persones que no s’hi senten identificades, i que calen altres maneres de veure’ns en comunitat i en el pla personal. I el transbord em funcionava precisament pel que comentes, perquè implica viatge, reversibilitat, multidireccionalitat. I com el Pol diu a l’obra, el que importa és que amb aquest transbord el viatge valgui la pena: el que em preocupava quan escrivia aquesta obra era que la vida valgués la pena.

De fet, penso que un dels trets més significatius del teu personatge és la seva vitalitat, que queda sintetitzada en un símbol que és el del croissant de xocolata, que potser ens parla del plaer?

Sí. M’interessava molt plantejar un discurs que anés cap al gaudi i que fugís del trauma. La vida d’en Pol no és una vida de color de rosa, però la seva identitat de gènere no parteix dels traumes que arrossega, sinó que parteix d’ell mateix, de com és. És per això que davant del neguit constant de la psiquiatra que li demana “Explica’m la teva relació amb els pares, la teva relació fallida amb les teves amants”, en Pol no té cap problema per parlar d’aquests temes, però el que li recorda és “Si estic aquí no és per tots aquests motius, és perquè vull estar bé, vull que em tracteu com soc, amb respecte i amb dignitat”.


A l’obra, la psiquiatra busca imposar a en Pol una visió patologitzadora de les identitats trans. Fotografia d’Elena Rotger.

Per sort, podem dir que altres visions de les identitats trans s’estan obrint pas a la institució mèdica i tenim iniciatives com el Servei Trànsit que duu la ginecòloga Rosa Almirall.

Precisament, Catalunya és pionera en aquest sentit a l’Estat espanyol i quan vàrem estrenar a Palma, al Teatre Principal, vam fer un assaig general obert on vàrem convidar moltes persones, la majoria de les quals eren trans, i al que ens remetien pràcticament totes era a Rosa Almirall. Perquè és cert que no tot és de color negre, es van fent avenços, però malauradament la norma general encara no és aquesta.

Adriana Nicolau Jiménez
Investigadora i autora de la tesi Feminismes al teatre català contemporani (2000-2019). M'interessen el teatre, la literatura, les obres que s'allunyen de les representacions tradicionals del gènere. Ensenyo a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Vic.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close