Fa quinze dies, quan Juan Carlos Martel va ser elegit nou director del Teatre Lliure, la notícia va córrer amb fredor. Tothom esperava que el substitut de Lluís Pasqual seria una dona. Vaja, es donava per fet, sobretot després de la polèmica que va desencadenar la fugida de l’històric fundador del teatre. Però no, el patronat va triar-lo a ell, un home nascut el 1976 que, no obstant, ha presentat un projecte engrescador, que des del primer moment ha posat damunt les cartes damunt la taula, una de les quals és la paritat total. Tanmateix, quan es feien les travesses, hi trobàvem ben poques dones. Per què? Per què hi ha tan poques dones a dalt de tot en el món del teatre?
El teatre és un art antic (2.500 anys d’història) i sovint antiquat. Així com en la literatura la incorporació de la dona té pel cap baix un segle i mig, amb autores súper vendes i grans poetes que parlaven de tu a tu als homes (Jane Austen, Emily Dickinson, Charlotte Brönte, etc.), en teatre és difícil trobares autores i/o directores importants que no estiguin vives. No hem d’oblidar que els primers personatges clarament feministes van ser escrits per homes, al segle XIX. Em refereixo a la Nora d’Ibsen i a la senyoreta Júlia de Strindberg (conegut per ser un masclista recalcitrant, per cert), dones que prenen les seves decisions i n’assumeixen les conseqüències. Dones que deixen de ser objectes per passar a ser subjectes. Cap dona, que sigui avui un referent, va dir la seva damunt des d’un teatre. Van ser els homes els que van escriure per elles.
No ens ha d’estranyar, doncs, que el teatre hagi estat i sigui un art controlat pels homes. Hem d’avançar fins a finals dels anys 70 i primeries dels anys 80 del segle passat per trobar textos escrits per dones que s’hagin obert camí a colzades enmig del cànon masculí, de la mà de dues autores, l’austríaca i premi Nobel de literatura Elfriede Jelinek i la britànica Caryl Churchill. Amb ‘Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats’ (1979) i ‘Top girls’ (1982), respectivament, es trenca un paradigma. Les dones també escriuen sobre els dones. A Catalunya hauríem d’esperar dues dècades, amb la generació del boom, amb noms com Cristina Clemente, Helena Tornero, Marta Buchaca i companyia.
Versió de ‘Top girls’ de Projecte Ingenu, estrenat al Teatre Akadèmia el 2015
D’aleshores ençà, les dones empenyen fort. Però no acaben d’assaltar el poder. Un poder que podria reescriure el cànon i faria d’una vegada per totes decantar les programacions cap a allò contemporani, on sí hi ha moltes dones creant. Passa que si dediques almenys la meitat de les obres que exhibeixes a fer historiografia, les dones pinten poc. Pots fer que el rei Lear sigui reina, que Hamlet sigui princesa de Dinamarca, que don Joan es digui Joana, però poca cosa més. Tot i que pots encarregar dramatúrgies a autores i directores que actualitzin relats i discursos, cosa que és fa ben poc. Si vas a buscar obres escrites ara, en canvi, n’hi ha a cabassos, de textos boníssims, des de ‘L’habitació del costat’ a ‘Aüc’, de ‘Volem anar al Tibidabo’ a ‘Un déu salvatge’. N’hi ha molts i molt bons.
Sílvia Munt, una de les poques directores de la seva generació, és optimista. Ella ha estat molts anys “la” directora, però ja no està sola. Pensa, com moltes, que el canvi es produirà, però a poc a poc. Diu que el relleu és “imparable” per una simple qüestió demogràfica: ja surten més directores llicenciades de les escoles de teatre que directors i creu que en cinc o deu anys, la paritat serà “irreversible”. “La mirada femenina és un fet que, a més, la societat estava esperant”, remata.
Cristina Clemente, per la seva banda, també és de les que creu que a poc a poc s’aniran imposant. Una altra cosa és què expliquen. Ella mateixa, autora, ha demanat una assessoria de gènere per al seu nou text, ‘Andrea pixelada’, que es podrà veure al març a la Sala Beckett de Barcelona. “Vivim en una societat masclista, ens han criat com ens ha criat i hi ha moltes coses que donem per fetes que no haurien de ser així”, afirma. I no es tracta només de parlar de violència de gènere, sinó de moltes coses que no veiem a primera vista. Ella cita l’amor romàntic, per exemple, que titlla d’“hiper perillós”, ja que les dones són sempre objectes. La qüestió és, diu, que el feminisme sigui implícit, que no calgui fer-lo explícit sempre.
Hi ha molts temes que són tabú. Als teatres no es parla de la regla (“és pitjor que la caca”, somriu Clemente) i fins fa ben poc de la mort perinatal (‘Una gossa en un descampat’, de Clàudia Cedó, ha trencat la prohibició). Les dones que tenen una vida sexual activa estan mal vistes. Les dones han de ser bones mares i bones filles, no es contempla que Medea sigui una bona mare empesa a l’infanticidi per un home que l’escanya, la humilia, la devasta. Les dones històriques són harpies, com lady Macbeth o Gertrudis, com Clitemnestra. Al segle XIX, agafen les regnes, són Lulu, són Hedda Gabler. Però encara una mica estereotips. Les ‘top girls’ de Churchill ja són una altra cosa. I als 90 arriba Sarah Kane per trencar la baralla i escriure un teatre ansiós, filosòfic, poètic, que no pot anar més enllà d’ella. Tot i que ens ve a dir que de la seva font no se’n pot beure, els seus esquitxos faran enlairar moltes dones.
Versió de ‘Blasted’ de Sarah Kane, dirigida per Alícia Gorina, estrenada al TNC el 2018
Comencen a estrenar-se històries ‘de dones’ que parlen a les dones, així com tota la vida hi ha hagut obres masculines que parlen als homes. Les dones no queden sempre com les beneites que s’ho empassen tot, simples comparses, i no són sols les manipuladores, les que maquinen ‘sotto voce’ i fan creure el rei. La societat, el món, ha canviat i el teatre no en pot ser aliè. Fins i tot els autors ho saben i, sobretot, curiosament, els irlandesos. Brian Friel i Martin McDonagh no serien res, respectivament, sense les germanes Mundy de ‘Dansa d’agost’ i la Maureen de ‘La reina de la bellesa de Leenane’. Aquí, Iván Morales i Jordi Casanovas són uns bons exemples al respecte, des de ‘Cleòpatra’ o ‘Esmorza amb mi’ a ‘La dansa de la venjança’, que s’estrena ara a La Villarroel.
Totes les obres escrites i/o dirigides per dones han de ser feministes? Esclar que no. O potser sí. Sílvia Munt em diu que mai no ha anat a buscar una obra feminista ‘per se’, sinó que vol obres que li agradin. Però ha estat ella qui ha dirigit ‘Les noies de Mossbank road’, d’Amelia Bullmore. Va ser Alícia Gorina qui va batallar per dirigir ‘Blasted’, de Kane. O Carme Portaceli qui ha adaptat ‘Jane Eyre’ o la ‘Nora’ de Jelinek. Elles, mica en mica, estan reorientant el discurs i el cànon. Cap a la paritat. Si governen els propers cent anys, la Terra no es mourà de lloc.
