Damià Pons ens convocà un cop a Sa Riera a una jornada sobre literatura catalana del segle XIX. De Menorca, convidà Fina Salord, i d’Eivissa, Isidor Marí. Mentre ella ens desglossava, per enveja no sols dels pitiüsos sinó també dels mallorquins, la plèiade de plomes que havia generat la seva illa en el tram que analitzàvem (grandiloqüentment anomenat «període menorquí de la literatura catalana»), quan va ser el torn de l’eivissenc pareixia que encara entonava la trista tornada de la cançó «En aquesta illa tan pobra» del grup Uc, que ell mateix havia fundat.
La novel·la moderna a l’illa es produeix arran de la publicació de Metges… o traficants? (1937) de Jordi Juan Riquer. Ja a la postguerra, apareix el gran poeta eivissenc Marià Villangómez, que hi modernitza el teatre d’autor i és cappare de tantíssimes iniciatives culturals que després l’han seguit. Una altra figura gegantina de l’època és la de l’historiador Isidor Macabich. L’Arxipèlag, que ha atret la presència de tants de lletraferits il·lustres (des de Walter Benjamin fins a Albert Camus o Rafael Alberti), ha continuat generant després veus tan atractives com la d’Antoni Marí, Jean Serra o Manel Marí entre d’altres i hi ha proliferat, així mateix, també una agitada activitat cultural castellana: Vicente Valero, Julio Herranz, Milagros Pierna, Ben Clark…

Però les dues illes tradicionalment més eixorques quant a creació literària nostrada s’uneixen amb la «parenta més pobra», per parafrasejar l’expressió encunyada per l’enyorat poeta Bartomeu Fiol. I menys per menys dona més perquè, en proporció, no hi ha cap dubte que, quant a dramaturgs, les Pitiüses són les illes més fecundes de totes. Advertir només que, si no ho indiquem altrament, el lloc de naixement dels autors que analitzarem a continuació és, per defecte, Eivissa Vila.
Marià Villangómez (1913-2002) compta amb una producció dramàtica relativament extensa però menys valorada que la poètica, fins i tot per ell mateix, que sempre ho considerà un mer exercici literari. Escriu peces en vers o prosa més dialectals o estandarditzades. En una primera etapa (1949-50), durant el cicle poètic de Balansat, compon Es gat amb botes, a partir de Charles Perrault, publicada el 1988 i representada a Palma, i Es més alt embruixament, que surt el 1983 amb Se suspèn la funció, estrenada a Sant Josep el 1985, essent les primeres incursions d’un dramaturg eivissenc del XX abocades damunt paper! D’aquesta època daten també Es botxí d’espectres, Després de pondre’s la lluna (2003) i El jardí dels amants (2008). Una segona etapa s’esdevingué el 1956-57 amb Amor d’avar, avar d’amor (2006), L’anell és més que un joc (2003), El jardí dels amants i Les germanes captives (1998), inspirat en un conegut romanç i estrenada a Formentera (2002). Anys a venir, als anys setanta, traduí i adaptà S’assemblea de ses dones (1978) a partir de l’obra d’Aristòfanes; Somni d’una nit de Sant Joan (1989), adaptació de Shakespeare, i L’excepció i la regla, de Bertolt Brecht (1977), encara inèdita.

Pepita Escandell (1920-2014) conreava una mena de teatre costumista dialectalment força interessant. Bona coneixedora del món pagès i dels ambients del barri de sa Penya de Vila. Els seus personatges es mouen entre anècdotes i malentesos, acudits de pagesos i senyors, el món del festeig, minyones tafaneres, velles desconfiades… Jean Serra, que tingué cura del pròleg i l’edició de les seves peces a Teatre de sempre (2007), assegura que molts dels mots i girs que Escandell emprava s’hauran perdut irremissiblement després d’ella. Va ser molt representada a les Pitiüses per grups com ara el del Casino des Moll, dirigit per ella mateixa i que tingué el mèrit de recuperat el teatre en català a l’illa. Ens llegà títols com Pagesos i senyors, Ses Frasquites o Contrabando i novena, publicades el 1998 al segell Mediterrània, tot i que ja havien aparegut dins revistes com Es Vedrà i es Vedranell a partir del 1983 i més endavant esdevingueren publicacions del Consell Insular d’Eivissa i Formentera o el Govern Balear.

Antoni Marí Torres (Jesús, 1922 – 2019) és autor dels poemaris Parlant d’Eivissa (1995) així com de traduccions inèdites de teatre neoclàssic francès com ara Fedra i Andròmaca de Racine. És autor de dues obres de teatre costumista en vers i català dialectal, intitulades Cap a l’Havana (2008) i Un pagès rei de ca seua, aquesta darrera basada en Un villano en su rincón de Lope de Vega. Cap a l’Havana se situa a la primera meitat del XX i conta la historia d’un eivissenc que, de tornada de la guerra del Marroc, decideix emigrar a Cuba durant els anys trenta.
Marià Torres Torres (Sant Antoni, 1957) és autor de nombrosos llibres de filologia, cultura popular, poesia, didàctica i devers cinquanta articles publicats. Va fer les primeres provatures damunt les taules amb el Grup Ca Nostra el 1972, sota la batuta de Josep Marí, que ell mateix dirigiria entre el 1975 i 1985. És autor i director dels muntatges Coses de sempre, estrenada a un Col·legi Major de Barcelona l’any 1978 i que és una tragèdia situada a l’Eivissa púnica; Titellamón, estrenada a Eivissa el 1983, que tracta d’una sèrie de quadres avantguardistes que denuncien la incomunicació i la misèria humana, i Tres instants en la vida de Marià Villangómez (2000), estrenada a l’Auditori de Sant Antoni. Entre el 1980 i 1988 dirigí, adaptades per ell, rondalles de Castelló Guasch.
El polifacètic Bernat Joan (1960), a més de polític, és un dels més fecunds dels nostres dramaturgs. No ha deixat desatesos tampoc els terrenys de la narrativa, la sociolingüística ni el teatre infantil i juvenil. És autor d’Es gegant des Vedrà, adaptació de la rondalla de J. Castelló i Carn de psiquiàtric crua (ambdues del 1993), Les aventures del cavaller Tirant lo Blanc (1995), Marc Ferrer: Formentera, la nova terra i El cornetí o la vida (totes dues del 1996), Una bella resplendor a la copa i Fàtima a Teheran (del 1998), Història d’ella (1999), Les tribus de la tribu i La Barbie fantasma (del 2000), Histriòria d’Eivissa i Subway/Soterrani (2001), Trio de negres i El dimoni Cucarell i l’arbre sagaç (del 2003), Antropofàgia (2005), L’hereu del baró Granera (2006), El Drac Vermell hi diu la seva (2007), L’amor que necessites (2008), Vella dalt una figuera (2009), El malson de l’egotista (2010), Jocs de matances (2012), Una nova vida per a Lísia (2013) i una peça del volum col·lectiu No tenguis por (2019). També ha adaptat més o menys lliurement Allò que tal vegada s’esdevingué (1982) de Joan Oliver, Lisístrata i Les Tesmofòries d’Aristòfanes (ambdues del 2007), L’inspector a Banana Republic a partir de Gògol (2007) i El llibre de les bèsties (2016) de Llull. El seu teatre adult s’inscriu en una mena de drama social preocupat per problemes coetanis que no pot bandejar.
A Carme Planells (Sant Josep, 1964), li devem contribucions al teatre breu com Billy Wilder, Teatre de Barra (Premi del Públic, Palma); Som rosa, i què? (Premi Teatre de Butxaca Infantil, Ciutadella); Parells o senars? (Premi del Públic de l’edició El millor de cada casa) o Planeta B/N (Premi Bell Lloc de Teatre Infantil i Juvenil, Sant Pere de Ribes). Ha col·laborat en publicacions com Història/es (2004) del Teatre del Mar. És coautora de No te’n riguis de Rimbaud (2010) amb Pere Fullana; de Phantasticus. Ramon Llull (2016), amb Jonay Roda, d’Els mots que m’han abocat al poble (2017), Jo som perquè foren (2018) i Mar de fons (2019) amb P. Fullana, Jaume Miró i Aina Salom. L’espectacle Llum trencada, amb A. Salom, mereixé el Ciutat de Palma d’Arts Escèniques el 2018; estrenada en castellà al Teatro del Barrio de Madrid forma part del catàleg de Catalandrama de la Beckett. Prengué part del projecte No tenguis por i també ha escrit diversos relats. L’Odissea d’Ulisses Centelles, novament amb Fullana, és el darrer que ha fet quant a teatre familiar. Actualment treballa amb el mateix equip de Mar de fons en el nou projecte d’Iguana Teatre: L’estigma.

Vicent Ferrer Mayans (Formentera, 1967) és autor i professor de l’IES Marc Ferrer de Sant Francesc. La seva primera obra, Eren pesants, els gots…, va ser pensada directament perquè la representessin els alumnes. Aparegué publicada el 2000 i la seguí Cartutxos a la frontera l’any 2003. S’ha dedicat al terreny del teatre infantil i juvenil amb peces com En un somni de pirates, guardonada el 2002 amb el XI premi literari de teatre Memorial Antoni Santos i Antolí, o Snif… Snif… Corsaris!, mereixedora del III concurs de textos de teatre infantil i juvenil Premi Guillem d’Efak 2005. A part d’això, assolí el prestigiós Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi amb Carnatge (l’últim nibelung) (2006) que s’estamparà en breu a la col·lecció de Teatre de can Lleonard Muntaner. A més, la seva producció la formen l’obra que més aprecia, la inèdita Tramuntana morta (premi Ramon Vinyes de Teatre 2005), traduïda a Catalandrama al castellà per Manuel Veiga com a Difunta tramontana i que un canvi de govern impedí que arribés a produir-se al Teatre Principal de Palma, Lluny. Els captius d’Ibòsim (2006), Quadres fugaços (2009), que imprimí el Govern Balear, Cap de tortuga (2012), Perdius (2016) i Nautae (2017), les tres darreres produïdes per la companyia Espai_F i dirigides per Miquel Costa. És també guionista, editor i il·lustrador de les revistes ADN (i abans Cosmos Factory, que es publicà entre el 1994 i 1998) de les quals fou membre fundador.

Fotografia: Miquel Costa.
Vicent Tur (1969) és un dels fundadors de la companyia L’Increat Teatre (1998-2013) i crític del gènere a la premsa pitiüsa. Com a dramaturg, ens ha llegat els drames Sol (Premi Eduard Rifà de Teatre Radiofònic de Ràdio Associació de Catalunya 1995), La llum (Premi per a Joves Escriptors en Llengua Catalana de la UIB, 1999), IBZ 2050 (2002), George i La successió (del 2003), Alícia (2005, Premi Joaquim Bartrina), Veritat o mentida (2006), Vampirs (2013), Tagomago (2016), L’inquilí (2017), guardonat amb el premi Pare Colom d’Inca, i també participà de No tenguis por amb dues aportacions. Algunes de les seves obres, com George, Alícia o Veritat o mentida han estat representades al Lliure o a la Beckett. Menció a part convé fer d’Alícia, potser la seva millor obra. També ha publicat el poemari Nosa (2001).
Daniel Escandell (1981) és Doctor en Filologia Hispànica per la Universitat de Salamanca, però quan aparegué Zeus i la penya de l’Olimp (2000) encara cursava els seus estudis. Una versió reduïda d’aquesta s’havia erigit el 1997 amb el Premi Insulae de Creació Literària, destinat a guardonar textos de temàtica clàssica. Escandell és, així mateix, autor d’una altra obra, encara inèdita, que duu per títol El cavall de broma, també mereixedora del mateix premi.
A tall de conclusió
Quan hom titula un article en forma de pregunta, el lector de vegades s’espera que aquí o allà s’acabi resolent l’enigma. Ara bé, com així les Pitiüses ens ha llegat en aquest segle un volum de creació teatral superior al de Menorca i proporcionalment també a Mallorca, és una d’aquests interrogants a què no podem contestar amb una resposta gaire contundent. Els pitiüsos no han tingut la sort de lliurar grans premis com el Born de Ciutadella, tenir teatres tan emblemàtics com el Principal de Palma o Maó, una Fira com la de Manacor i ja no parlem d’obradors dinàmics com el de la Beckett, inexistents ara com ara a les Illes; però llurs obres han pogut debutar al Lliure, la Beckett, el Principal, el Teatre del Mar o el de Manacor, a Castella o l’estranger, guanyar a Alcoi o alçar-se finalistes del Born, i publicar en El Gall, Lleonard Muntaner o Arola. En definitiva, han sabut treure rèdit de la xarxa conjunta dels Països Catalans, que per això la compartim!

Ni tampoc han deixat de publicar, representar o homenatjar els seus propis clàssics com Marià Villangómez o Pepita Escandell. Vèiem més amunt que el teatre del primer es publica i s’estrena durant la Transició i encara en ple segle XXI, igual que ocorre amb el teatre de la segona entre el 1983 i 2007. Sí que han disposat, tanmateix, d’estimulants premis humils com l’intermitent Baladre de l’Institut d’Estudis Eivissencs des del 1982 o d’una modesta i ininterrompuda indústria editorial: Edicions Can Sifre (1989), Mediterrània (1991), Res Publica (1996-2003) o les actuals Edicions Aïllades (2012) de Ramon Mayol, que encara cavil·la nous projectes. Segurament, cap d’aquests editors ha arrufat el nas —com passa a tantes bandes, malauradament!— sempre que un d’aquests dramaturgs hi ha provat de tustar a la porta.