Charlotte Salomon només tenia vint-i-sis anys quan va morir al camp d’extermini d’Auschwitz, enrere deixava un món ferit i moribund i una herència familiar de malaltia i suïcidis. Durant la seva curta existència, va viure de tan a prop la mort, que va escollir viure: “La vida és bella i crec en la vida. Viuré per tots ells!”, escrivia, i alhora va saber convertir el dolor i la por que sentia en un acte creatiu: “Per estimar la vida, sens dubte cal abraçar-ne igualment l’altre costat, la mort”.
Vida? O teatre? Charlotte Salomon (Berlin, 1917- Auschwitz, 1942)
Monestir de Pedralbes
Fins el 17 de febrer de 2019
El Monestir de Pedralbes, mostra l’obra de Salomon en el marc d’un cicle dedicat a la recerca i la divulgació d’estudis de gènere i d’espiritualitat, aspectes tantes vegades silenciats, amb una exposició comissariada per Ricard Bru, en col·laboració amb el Jewish Historical Museum d’Amsterdam.
L’obra de Salomon és una obra lliure, intensa, directa, sense filtres, sense concessions, atenta al món extern i intern en què viu la seva creadora. El resultat del seu projecte creatiu el trobem compilat a “Vida? O teatre?”, una obra d’art total realitzada entre 1941 i 1942, que pren la forma de singspiel (opereta), dividida en tres actes (pròleg, secció central i epíleg) en què Salomon combina dibuix, text i música. Un conjunt de set cents vuitanta-dos guaixos poblats d’imatges i tipografies de traç nerviós, elèctric, en colors primaris, dels quan en podem veure més de dos-cents i que, com en un diari, es van succeint tot explicant una biografia imaginada en què l’autora descriu el món en què neix, en plena Primera Guerra Mundial, una dramàtica història familiar marcada pel suïcidi de les dones de la seva família i la colpidora situació dels jueus enmig de l’eclosió del nazisme a l’Alemanya dels anys trenta.
Nascuda en una família d’origen jueu, el seu pare, cirurgià, i la seva mare, infermera, es casen durant la gran guerra. La mare de Salomon mor quan ella encara és molt petita, anys més tard, a través del seu avi matern, sabrà que la mort de la mare ha estat un suïcidi, igual que la de la seva tieta i que, posteriorment, la de la seva àvia. En saber la veritat, Salomon sent que ha viscut una mentida i, a la vegada tem repetir un patró de malaltia i suïcidi al que sembla condemnada, potser per aquest temor, emprèn una via catàrtica en la que decideix utilitzar l’art com a taula de salvació, gràcies a la figura omnipresent a la seva obra d’Alfred Wolfsohn, un professor de cant de la segona esposa del seu pare, amb qui mantindrà una relació d’amor i admiració.
A través de l’obra de Salomon ens aboquem a l’abisme humà, un abisme alhora individual, familiar i social que crida a cada traç, a cada paraula. L’estètica de Charlotte Salomon ens transporta a una ciutat de Berlín, en la qual s’havia format, tot assistint a l’Acadèmia d’Art entre els anys 1935 i 1938, després d’un viatge a Roma l’any 1934 en què decideix dedicar-se a l’art. Una ciutat de Berlín, que havia estat un vertader pols artístic i d’avantguarda poc abans de l’arribada del nazisme al poder, que el mes de juliol de 1937 inaugurava la primera “Gran exposició d’art alemany”, paral·lelament a l’exposició d’”Art degenerat”, formada per obres confiscades d’artistes representants de les avantguardes, juntament amb altres artistes jueus i comunistes, que pretenien relacionar amb la decadència i la malaltia, i que es convertí en una de les mostres més visitades de la història de l’art modern.
Estèticament, Salomon ens remet al dolor i la llibertat de l’expressionisme d’entreguerres alemany, tant pel traç com per la composició quasi fotogràfica i cinematogràfica d’alguns guaixos, a través de l’enquadrament, alguns punts de vista i certes imatges, sobretot rostres, que es repeteixen, però també ens remet a cert misticisme i aire d’aparent ingenuïtat i fluïdesa d’un Marc Chagall. S’hi afegeixen també solucions de concepció del text com a imatge que podrien avançar aspectes informalistes del moviment CoBrA de postguerra. No en va, tots ells restaren seduïts pel surrealisme i Salomon, potser sense ser-ne del tot conscient i, per això mateix, de forma visceralment autèntica, rebusca en el seu interior les eines d’un llenguatge propi, d’un llenguatge visual i conceptual, que transcrigui el malson i l’esperança.
Salomon reflecteix amb la seva obra la sensibilitat envers un món malalt, una societat que destrueix i extermina la seva humanitat, “Vida? O teatre?” aprofundeix en el vertigen davant la malaltia del món i la pròpia i esdevé un cant dolorosament amorós de vida.
