Feia molts anys que no visitava el Teatre de Muro, espai que conserva per a mi records força grats. Quan era estudiant, cada any hi assistíem a l’Encontre de Teatre en Català a l’Ensenyament Secundari. Durant tres dies, omplíem de faràndula els carrers i locals més emblemàtics d’aquell poble del Pla i estrenàvem unes quantes obres de curs en la nostra llengua damunt aquelles taules. Emperò ara corria el perill -com ens passa sovint quan retornem a les bandes associades amb la nostra infantesa- que em paregués molt més petit de com el recordava.
El porc de Raymond Cousse
Interpretada per Pedro Orell
Dirigida per Santi Celaya
Pròximes funcions: Sant Llorenç (18/3), Llucmajor (19/3), Andratx (20/3), Principal de Palma (15 i 16/4), Principal d’Inca (abril), Teatre Romà Pollentia (Alcúdia) (5/8), Montuïri (agost) i Campos (octubre).
Però no. Les dimensions eren les ideals. Tan adequades com apropiats ens deuen semblar a nosaltres una soll de 4 m2 de llarg i d’ample, però no d’alt, per albergar-hi un porc. I això és el que veiem damunt l’escenari abans de començar l’obra. Darrerament, està desapareixent a marxes forçades el costum de tancar les cortines o d’abaixar el teló -si és que encara n’hi ha. D’alguna manera és com si tant omplir-nos la boca amb el substantiu «transparència» aquesta també hagués traspassat la quarta paret.
Abans, t’envaïa la sensació que hi havies arribat abans que ho fessin els actors. I les cortines t’ajudaven a empassar-te aquesta il·lusió òptica. Ara ja no. Quan arribes, l’actor Pedro Orell sembla que ja fa estona que hi és, ronca a pleret i es rebolca per terra sobre ell mateix. Dorm damunt la palla mesclada amb els seus propis excrements, perquè aquella cort de porcs representa una al·legoria de la nostra pròpia condició humana. No triguem gaire a entendre que ell és un porc dotat amb la capacitat de parla. El porc comparteix devers el 90% del genoma humà. La línia fina que separa els garrins de nosaltres arranca de l’edat mitjana, quan estava prohibit esventrar els cossos humans i s’encetaven els dels porcs per veure com funcionaven per dins. Segles a venir, George Orwell els converteix en terribles protagonistes del cèlebre Animal farm (1945). Els porcs hi metaforitzen els russos -ara tan à la page– però això darrer ja són figues d’un altre paner…

Ras i curt se’ns explicarà el camí galdós de l’existència del porc. La ruta d’aquests la sintetitzen els estadis successius del camp, la porquera i l’escorxador. No s’albira res pus en l’horitzó. I els homes, que també som animals [racionals], com totes les bèsties naixem, creixem, ens multipliquem i morim. El debat entre qui és porc i qui és home (com a La revolta dels animals orwelliana) a la novel·la francesa de Raymond Cousse (1942-1991), Stratégie pour deux jambons, roman cochon (1978), es torna a jugar aquí des del minut u. Deixeu-me fer l’acudit fàcil perquè la companyia en què actua Pedro Orell i dirigeix Santi Celaya llueix el nom de Minut 1 Teatre.
En acabar la funció, conversem primer amb el flamant batle, Miquel Porquer (regidor de Cultura fins ara), que ha assistit a la representació. I després petem la xerrada amb Chus Martín, productor de l’obra, sobre El porc. Fou estrenada al país veí el 1979 amb Pierre Chabert al Fòrum Lucernaire de París. Es convertí en el drama francès més universal dels anys vuitanta amb traduccions a dotze llengües i representacions a més de vint països diferents. A l’Estat espanyol, El cerdo va esdevenir un succés teatral de la dècada dels noranta en un monòleg estrenat a Sivilla el 1993 amb Juan Echanove com a protagonista.
Però la primera versió de què gaudim en català és aquesta. Els qui l’havien presenciat a l’Auditòrium, solen valorar més la interpretació d’Orell. I això que Echanove havia rebut el Fotogramas de Plata el 1993 pel seu paper a la peça. Segons pareix, al madrileny el trobaven massa pompós en la seva aplaudida interpretació.

Orell no és pompós. Empipat, colèric i solemne, sí. Metafísic, reflexiu i tots els adjectius que escauen al text de Cousse. Poca broma: llegeix Blaise Pascal i Voltaire, encara que no surtin esmentats, per trobar sentit al seu destí últim! El text s’ha vist mínimament adaptat per a l’avinentesa per Martín i Celaya. Hi han introduït, per exemple, alguna al·lusió a la disputa entre els porcs ibèrics del continent enfront dels porcs illencs. L’essència del text original, tanmateix, asseguren que no s’ha perdut ni un bri. Podria haver estat un porc negre mallorquí, però no ho és. És un porc blanc. Orell és un actor gras. D’aquí que vesteixi una samarreta blanca esqueixada i uns calçons blancs curts també malgirbats i bruts. Se sent discriminat pels negres i, no obstant això, no es deixarà seduir pels cants de sirena sindicals.
D’ençà que s’enceta el muntatge que ja duu palla pertot. El porc és un animal molt important a una cultura com la nostra. «Del porc, se n’aprofita tot» sentia a dir a mon pare quan jo era infant. No debades hem titulat aquest text amb el nom d’Acorar, que també emprava la sinècdoque del porc per quintaessenciar tota la nostra cultura; l’acorador és la ganiveta que s’afitora al cor del porc, girat cap per avall, perquè es dessagni dins un poal. Val a dir, tanmateix, que ni ‘acorar’ ni ‘acorador’ són mots que s’esmentin en cap moment del nostre drama.
El mes passat parlàvem en El Temps de les Arts del Torneig de Dramatúrgia de les Illes. El presentava l’actor Josep Orfila disfressat de Senyora Dramatúrgia Futurible a la final del dissabte 22 de gener. Vinguda de l’esdevenidor, ens advertia que a la Mallorca venidora encara representàvem Shakespeare mentre bromejava que es continuava reposant Acorar. El que no aclaria és ni de quina manera incidiríem en una cosa ni en l’altra…
En El porc, l’home hi apareix magníficament representat. Damunt una de les dues bales de palla que veiem sobre l’escenari, Orell el representa clavant-hi un pal de granera. Talment, un espantaocells. Simula el garrot repressor amb què l’amo el copeja. Col·loca a la punta una bota d’aigua. Com que una vèrtebra impedeix als porcs aixecar gaire amunt el cap, no deu apreciar gaire cosa més que la sabata del seu propietari. La relació amb el porquer aquí és igualment rellevant, però no hi podia irrompre cap bípede. Això hauria creat una controvèrsia amb Orell, que és un porc perquè aquí els porcs som tots nosaltres!

En acabar, el monologuista surt a saludar. És quan t’adones com ha actuat de bé i fins a quin punt ho ha donat tot de si. S’hi ha deixat la pell per immiscir-se en la de l’animal. Es produeix un trencament total i molt evident amb el que ha estat la representació. Hi havia transitat tota l’estona un sentiment profund de tristesa i melangia. En el fons, som nosaltres els qui avancem indefectiblement cap a l’escorxador. El representa un llum lateral molest, com el d’un camp de concentració nazi. Una música metàl·lica i un Orell que, per primer cop, insinua un somriure i aixeca els dos polzes cap amunt com un rocker satisfet. En cap altre moment de l’obra hi hauria encaixat una música semblant. El públic pica de valent amb les mans. Adquirits els drets per representar-la en català, El porc continuarà circulant per tot Mallorca. L’any que ve botarà la bassa gran i recalarà al Principat.