Teatre / Opinió

Actors i actrius professionals, gent normal

L’èxit d”Alcarràs’ ha tornat a posar damunt la taula la viabilitat d’utilitzar “gent normal” en lloc d’actors professionals per explicar històries. Ara mateix tenim ‘Lengua madre’, de Lola Arias, al Lliure. I fa anys que es creen espectacles amb persones que no es dediquen professionalment a la interpretació. Funciona sempre?

Fer una obra de teatre amb “gent normal” costa molt. S’ha de portar a terme un càsting llarg, s’ha d’assajar més del compte i mai no saps si el resultat serà l’òptim. Així i tot, està de moda. I fa anys que veiem als teatres, d’aquí i de fora, muntatges amb persones que no han estudiat interpretació, però per regla general no són peces de ficció, sinó més aviat documentals o de no-ficció. Res a veure amb Alcarràs, la premiada pel·lícula de Carla Simón, que és una ficció interpretada per gent de la terra.

Als teatres, el que sol pujar a escena són obres documentals, com Lengua madre, de Lola Arias, en cartell al Lliure, on set dones i dos homes ens ofereixen diferents punts de vista sobre la maternitat. O l’espectacle que cada estiu ens ofereixen les iaies del nucli antic de Barcelona a l’Antic Teatre. O els de Didier Ruiz, amb trans, joves, etc. Hi ha molts directors i coreògrafs que tenen una línia de treball que busca explorar la relació de la gent amb les arts escèniques. Volen veritat.

Set dones i dos homes expliquen la seva experiència de la maternitat a 'Lengua madre'. Foto: Luz Soria
Set dones i dos homes expliquen la seva experiència de la maternitat a ‘Lengua madre’. Foto: Luz Soria

Però el resultat no és sempre remarcable. Lengua madre és, estèticament, una peça tan bona com totes les d’Arias. Al Grec 2019, per exemple, vam poder gaudir de Campo minado, en la qual exsoldats britànics i argentins narraven la seva experiència a la guerra de les Malvines gairebé 30 anys després del conflicte. Va ser una exhibició catàrtica, diferent del que és l’obra que és ara al Lliure.

A Lengua madre podem veure des de dones que han decidit parir en comunitat a un pare trans, d’una mare fèrtil que decideix adoptar una dona que no vol tenir fills, d’un pare que aposta per la gestació subrogada a una mare que es veu forçada a rebre una donació d’òvuls… Totes ens expliquen un passat més aviat tèrbol (opressió, violència, por) i un present ple de vicissituds.

El problema apareix quan ens adonem que el que estem veient és una tipologia molt concreta de mares, de mares que han patit per ser-ho. Que hi ha molt poca crítica o autocrítica. L’únic instant, fugaç, en què es qüestiona alguna cosa dura mig minut, quan la dona que va seguir un procés de donació d’òvuls diu que va tenir dubtes ètics al respecte i li pregunta al pare que va seguir-ne un de gestació subrogada als EUA si no va tenir-ne. Ell li diu que no, que tot van ser flors i violes. I aquí s’acaba el dilema.

'Lengua madre' es va estrenar a Bolonya i al Lliure ha arribat la producció del Centro Dramático Nacional. Foto: Miranda Barron
‘Lengua madre’ es va estrenar a Bolonya i al Lliure ha arribat la producció del Centro Dramático Nacional. Foto: Miranda Barron

Arias dona veu a les mares amb problemes i genera debat posterior, entre els espectadors que han vist l’obra. Sens dubte. Però no sé si m’hauria agradat més veure un bon text defensat per una tropa d’actrius professionals. Ens podrien haver explicat el mateix, tot i que dubto molt que el dramaturg hagués passat per sobre dels temes més espinosos.

De què serveix, en aquest cas, el teatre documental? Doncs, no ho sé. I no és que les set dones i els dos homes de Lengua madre no ho facin bé. El monòleg del postpart és extraordinari, per exemple. Però, quina diferència hi ha entre veure un documental a la tele sobre noves maternitats i asseure’s en un teatre a contemplar un espectacle sobre el mateix tema? En aquest cas, segurament, l’únic que aporta el teatre és el fet comunitari, que podem comentar la jugada després de la funció.

Montse Esteve a 'Encara hi ha algú al bosc'. Foto: Oriol Casanovas / Cultura i Conflicte
Montse Esteve a ‘Encara hi ha algú al bosc’. Foto: Oriol Casanovas / Cultura i Conflicte

La temporada passada, el TNC ens va oferir una obra que seria el revers de Lengua madre: Encara hi ha algú al bosc, escrita per Anna Maria Ricart i dirigida per Joan Arqué. Ens volien explicar un tema encara més delicat: les violacions de dones als Balcans durant les guerres de dissolució de l’antiga Iugoslàvia. En escena, hi teníem actors i actrius, amb el suport d’una pantalla on podíem veure les dones que van patir aquella atrocitat. I el resultat final va ser molt millor que Lengua madre. I totes dues obres eren documentals. La Conquesta del Pol Sud també ha provat amb més sort el gènere, amb la trilogia formada per Nadia, Claudia i Raphaëlle.

Muntar un Alcarràs en un teatre és molt més complicat que això. L’únic que ha pogut fer-ho és Milo Rau i, des de fa vint anys, els Rimini Protokoll. A Europa és més fàcil, perquè hi ha més diners i els temps de producció no són els d’aquí, a banda que hi ha més espai per a la recerca. Del mateix Rau, va passar pel Grec 2018 L’assaig, on comptava amb “gent normal” i actors professionals per mostrar-nos un assassinat homòfob a Lieja.

'L'assaig', de Milo Rau, comptava amb tres actors no professionals.
‘L’assaig’, de Milo Rau, comptava amb tres actors no professionals. Foto: Hubert Amiel

Rau, en el seu decàleg sobre el teatre del futur, diu en el punt set que a les seves obres hi ha d’haver d’almenys dos intèrprets no professionals. Una conseqüència lògica del primer punt: “Ja no es tracta de representar el món, sinó de canviar-lo. L’objectiu no és representar la realitat, sinó fer la representació real en ella mateixa”. D’això va el teatre contemporani, de ficció, de no-ficció, del que sigui.

I aquí compten molt els actors i les actrius, uns professionals que han decidit lliurar la seva vida al públic, persones que encarnen personatges perquè els espectadors es facin preguntes, s’evadeixin, riguin, plorin o passin, simplement, una bona estona. Està bé que la “gent normal” pugi a escena de tant en tant, però m’agrada més quan hi veig un actor bo. Sobretot quan té entre mans una gran història. No hem d’oblidar que la ficció pot arribar a llocs molt més elevats i profunds que el que entenem per realitat, ja que tota ficció està molt arrelada a la realitat. D’Àngels a Amèrica a Jerusalem, les grans obres sempre ens expliquen una veritat.

Ariadna Gil i Gonzalo Cunill al 'Vania' d'Àlex Rigola. Foto: Alba Pujol
Ariadna Gil i Gonzalo Cunill al ‘Vania’ d’Àlex Rigola. Foto: Alba Pujol

Una altra cosa són les escoltes interpretatives, les quals, a més, evolucionen. Hi ha intèrprets que donen i d’altres que traspassen. Hi ha directors que busquen acostar-se una mica més a la veritat fent que els actors i les actrius, sense deixar de ser personatges, es diguin pel seu nom, com fa Àlex Rigola. O com Jan Lauwers, que parla del grau zero de la interpretació, quan intèrpret i personatge es fusionen.

No hem d’oblidar que les històries de la “gent normal” també construeixen una mentida, una ficció, un cop es fixen i es repeteixen nit rere nit dalt d’un escenari. I que si busquem una veritat absoluta no la trobarem encara que anem a fer un cafè amb una persona que ens ha narrat la seva vida en un teatre. Tot són aproximacions.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close