Teatre / Opinió

Actors que dirigeixen, actors que escriuen

A ‘El gegant el pi’, Pau Vinyals demostra que els bons intèrprets han d’escriure teatre i pujar a l’escenari a defensar els seus textos, amb ungles i dents, i amb tot el que faci falta, sobretot quan es tracta d’un relat personal. L’actor fa un recital al Tantarantana.

La divisió del teatre en compartiments estancs és un fenomen força modern. En temps de Shakespeare o de Molière, per parlar dos clàssics, la gent de teatre feia de tot: produïen, escrivien, dirigien i actuaven. És al segle XX, amb el naixement del regietheater, que es produeix l’ultra especialització, amb cada element que va a la seva, cosa que s’aguditza amb les grans companyies locals o nacionals. Això ens ha ofert dramaturgs, directors i intèrprets extraordinaris, i grans muntatges, però ha llimat un tret fonamental: la veritat.

No vull dir que si el dramaturg no dirigeix ni interpreta les seves obres no s’hi pugui arribar, a la veritat. Ni que sigui imprescindible per al teatre la presència de tòtems polifacètics que siguin capaços d’estar davant i darrere de l’escenari. Però sí que hi ha obres en què si l’autor dona la cara, la peça arriba a llocs que ni ensumaria sense la seva presència.

Wajdi Mouawad fent 'Seuls'. Foto: Teatre Lliure
Wajdi Mouawad fent ‘Seuls’. Foto: Teatre Lliure

Dos dels millors espectacles que he vist en l’última dècada, el By heart de Tiago Rodrigues i el Seuls de Wajdi Mouawad, són tan memorables perquè els mateixos autors interpretaven les seves obres. Projectes personals, íntims, que ens tocaven el moll de l’os perquè el relat en present era tan viu que no hi hauríem arribat de la mateixa manera si els artífexs de l’espectacle no haguessin estat capaços de pujar a l’escenari i explicar-nos la seva història.

És el que passa amb alguns muntatges d’Angelica Liddell o amb el Rebota rebota y en tu cara explota d’Agnès Mateus i Quim Tarrida. I en bona part del bon teatre contemporani que es fa avui dia aquí i a Europa, quan desapareixen les fronteres entre qui diu què.

Pau Vinyals ha escrit, dirigir i interpretat 'El gegant del pi', al Tantarantana. Foto: Amici Miei
Pau Vinyals ha escrit, dirigir i interpretat ‘El gegant del pi’, al Tantarantana. Foto: Amici Miei

Pau Vinyals, a El gegant del pi, porta a terme un exercici de brillant d’exorcisme. L’actor volia explicar com el turmentava el descobriment que l’avi matern va lluitar amb les tropes franquistes durant la Guerra Civil. Havia pensat tota la vida que era dels ‘bons’, republicà, i assabentar-se que havia anat voluntari a lluitar amb els feixistes li va provocar una crisi d’identitat.

L’esdeveniment hauria quedat en anècdota familiar o personal si no fos perquè Vinyals va decidir explicar-nos la història. Durant el confinament sever de la primavera de 2020, va aixecar una peça de ràdio teatre, per al Teatre Lliure, que va ser del més meritori d’aquella època tan fosca. Ara, és al Tantarantana escenificant aquell text que ha sabut tocar i transformar fins a convertir-lo en un monòleg memorable, en el qual porta a terme un treball físic de primera, a banda de subratllar amb més encert moltes de les preguntes que ens llançava aleshores: quin efecte tenen les herències familiars? Podem canviar de bàndol? Són millors o pitjors si la nostra família ha estat d’un costat o de l’altre?

Pau Vinyals va estrenar 'El gegant del pi' com a peça de ràdio teatre al Lliure. Foto: Amici Miei
Pau Vinyals va estrenar ‘El gegant del pi’ com a peça de ràdio teatre al Lliure. Foto: Amici Miei

Vinyals ha escrit, dirigit (amb Júlia Barceló) i interpreta El gegant del pi . Amb pocs recursos, però així i tot ha aconseguit una posada en escena on li calen ben poques coses per reeixir. Ell n’és el centre, és clar. I és la víctima i el botxí. És qui es troba contra l’espasa i la paret. I és qui decideix exhibir tot el seu ésser. El veurem disfressat i despullat, arrossegant-se i interpretant. Fent d’ell, però construint un personatge de gran amplitud. Coneixerem la seva parella, el pare, la mare, l’avi. I a ell. L’important, tanmateix, no és que tot sigui veritat, sinó que ens traslladi allà on vol, a les preguntes que vol que responguem.

I aquí obro parèntesi. És molt estrany que aquesta obra, nascuda al Lliure, hagi acabat al Tantarantana. Sobretot perquè no crec que passi per l’Espai Lliure aquesta temporada cap peça que ens interpel·li tan contemporàniament com El gegant del pi. I que connecti tant, per exemple, amb un espectacle de la temporada passada, com Forasters vindran. Tanco parèntesi.

Julio Manrique protagonitza 'L'oncle Vània' d'Oskaras Koršunovas. Foto: Temporada Alta
Julio Manrique ha protagonitzat aquesta temporada ‘L’oncle Vània’ d’Oskaras Koršunovas. Foto: Temporada Alta

No és fàcil per als actors i actrius fer el salt a la dramatúrgia o la direcció, sobretot si els intèrprets no són, per dir-ho d’alguna manera, ‘rebentataquilles’. En aquest món de compartiments estancs, se’ls mira amb suspicàcia, com si volguessin prendre la feina a algú, com si la lliure circulació no fos un valor que fa que el teatre sigui un terreny valuós per a l’experimentació i l’esborrament de fronteres entre les arts.

Fa quinze anys, quan els dramaturgs d’aquí van començar a dirigir les seves obres eren vistos com a rara avis. Molts ho feien per cobrar alguna cosa (gairebé ningú no paga als autors per escriure) i per poder estrenar. Que els mateixos autors defensin els seus textos és una passa més cap a la hibridació més profitosa. Al teatre més contemporani, més avantguardista, és el més normal del món. I ja va sent hora que ocupi circuits més mainstream.

Laura Aubert ha escrit la dramatúrgia de 'La setena porta'. Foto: David Ruano
Aquesta temporada, Laura Aubert ha escrit la dramatúrgia i dirigit ‘La setena porta’, obra a partir de Joan Brossa. Foto: David Ruano

A casa, tenim grans intèrprets que han fet el pas cap a la direcció amb un èxit notable. De Sílvia Munt a Ivan Morales, de Julio Manrique a Laura Aubert, de Josep Maria Pou a Núria Espert, d’Ivan Benet a Pau Roca. I no hem d’oblidar que Oriol Broggi i Àlex Rigola van començar com a actors. El mateix podríem dir de Pau Miró… Passar d’una banda a l’altra hauria de ser més habitual. Édouard Louis, Simon McBurney i Robert Lepage ho han fet. Fins i tot Harold Pinter s’hi va atrevir. No estem aquí descobrint la sopa d’all.

El cert, tanmateix, és que les companyies dirigides per actors o actrius sempre et diuen que tot flueix d’una altra manera. Per ser clars: que és més fàcil treballar… El que és complicat és fer tots els papers de l’auca. Molt poca gent hi ha com Jordi Oriol, capaç d’excel·lir com a escriptor, director i actor. Entrar-hi amb honestedat com ho ha fet Vinyals és un punt a favor. Esperem que no sigui l’últim.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close