Viure del teatre en aquest país és una cosa difícil i més si et dediques a la interpretació, on hi ha poques estrelles i un reguitzell d’actors i actrius que lluiten per ser-ho. Berta Giraut ho explica molt bé a ‘La segona millor’, que ha estrenat al Teatre Eòlia.
Els actors i les actrius joves d’aquest país han tingut la sort que, mentre TV3 gairebé desapareixia per a la ficció, sorgien noves oportunitats a les plataformes digitals. Són molts els intèrprets catalans que han provat sort i els ha anat bé aquí. Sovint, però, en papers secundaris, fins i tot a les sèries rodades a Barcelona, com Hache (Netflix), on els protagonistes són actors i actrius amb pedigrí madrileny.
Per als de mitjana edat, que voregen o superen la quarentena, tot és més complicat. Marc Martínez, que té 55 anys i ja no trepitja escenaris, sinó platós, feia fa uns mesos una diagnosi brutal del gremi en una entrevista a l’Ara: “Si no tens una embranzida de popularitat, que et dona la televisió, el teatre no pita, és una cosa de lletraferit i d’ulleres de pasta. Amb Mal Martínez vaig decidir deixar el teatre. Vaig tenir les millors crítiques i no em vaig guanyar la vida. Guanyava més el tècnic que jo”. Més clar, l’aigua.
Berta Giraut és una actriu que ha passat per tot això i encara resisteix. Ha participat en produccions del TNC i del Lliure, però també a la Beckett, al Versus, al Maldà, a la Biblioteca de Catalunya. A tot arreu. Amb Jordi Prat i Coll va fer un dels espectacles més bonics que s’han estrenat mai sobre la professió d’actriu, De quan somiava, acompanyada per Màrcia Cisteró, Mireia Piferrer i Fiona Rycroft. A mitjans de març va estrenar al Teatre Eòlia La segona millor, una peça que ha escrit a quatre mans amb Ester Villamor i que interpreta en solitari. Una obra que parla molt bé i molt finament del que suposa no ser una estrella.
La persona que podem veure a La segona millor és Giraut i no ho és. Perquè, a banda de ser actriu secundària, també és minyona i mare abnegada, tot i que totes tres representen el que és una intèrpret que no acaba de fer bullir l’olla, algú que acompanya, algú que hi és, però que no és al capdavant, algú que tira del carro, però amb qui ningú no s’hi fixa.
El monòleg de Giraut és dels que deixen petja i aixequen acta, perquè n’hi ha moltes com ella que, per una cosa o altra, no han acabat de disposar de papers principals al teatre o a la televisió (el cine, aquí, gairebé és inexistent), aquells que permeten llaurar-se un camí gloriós i pagar les factures a final de mes. Tot està a lloc, a l’obra. L’actriu no s’està de riure’s d’ella mateixa i d’utilitzar material de collita pròpia per desenvolupar la història.
La segona millor ha estat possible gràcies als pocs espais de suport a la creació que hi ha a Barcelona, la Beca Odisseu, que ofereix 5.500 € com a ajuda a la producció, residència artística i tècnica i l’estrena. Pocs diners, diran, quan es tracta d’aixecar de zero un espectacle. Però és el que hi ha.
És Giraut pitjor que les actrius de la seva generació que sí tenen papers principals? Definitivament, no. Podríem dir que no ha tingut tanta sort o, com deia Marc Martínez, que “el teatre no pita”. Al final, no són més de deu o dotze els intèrprets que estan en boca de tothom i que poden triar què fan. I això no depèn exclusivament del talent.
En un país sense companyies oficials i a on tot es decideix als passadissos, ser amic o conegut de posseeix una rellevància brutal. Qui mana aquí o allà pot ser un passaport, un salconduit. Basta donar un cop d’ull a la gent que ha treballat molt al TNC o al Lliure en els últims deu anys per saber a quina família pertanyen. Hi ha molts projectes, a més, que depenen de la sort, del moment exacte en què s’estrenen. I s’han de saber aprofitar les oportunitats, que són escasses i van cares.
O pots tirar pel dret i apostar fort a una idea, que és el que ha fet Giraut. Si no tens feina, te la crees tu mateixa. Si no t’escriuen papers, te’ls escrius tu. En un moment de l’obra, diu: “A mi m’agraden les actrius que fan promeses i no personatges. Hi ha actrius que encarnen i d’altres que traspassen material. Jo, traspasso material. Ho sento. Coses que passen”. I ella, amb Ester Villamor, ha decidit agafar les regnes i sortir a l’arena per explicar-se.
Giraut va debutar fa dos anys com a poeta amb Com l’estel que no hi és (Gall Editor), cosa que vol dir que té tirada a l’escriptura. Que serà de les que traspassen, però que també té ganes de dir. Hi ha molts intèrprets que es passen la vida esperant que els truquin per ser Hamlet, una de les tres germanes de Txékhov o Puck. N’hi ha, molts, que es cansen i pleguen. I n’hi ha que són capaços de fer tots els papers de l’auca i, a sobre, demostren que ho fan molt bé.
A l’obra, Giraut diu que ho deixa, que n’està de tipa de fer de minyona. Esperem que La segona millor representi l’oportunitat de passar al món visible, que molts programadors s’hi interessin. El dia de l’estrena, però, el Teatre Eòlia no estava ple, un fenomen, això de no omplir a les estrenes, que no és nou i del qual n’hauríem de parlar com a símptoma d’alguna cosa. Sobretot quan es tracta d’un espectacle de creació, que tampoc no n’anem tan sobrats.
Dissabte passat, per exemple, dia de Sant Jordi, la companyia La Ruta 40 va fer un tuit preocupant en el qual lamentava que no havia anat ningú a veure Reisenführer a la Fundació Joan Brossa. Ningú. I això que va guanyar, el 2019, el premi de la crítica al millor espectacle de petit format i de que es tracta d’una peça, de creació, excel·lent en tots els sentits… Una de moltes.
Quantes obres extraordinàries s’està perdent el públic perquè no saben que hi són o perquè no els interessa? Quants actors i actrius estem enviant a dedicar-se a una altra cosa perquè ningú no els ha ofert una oportunitat? Hem creat un món on has d’haver-ho fet tot als 40 anys i, a partir d’aleshores, viure de rendes.
