La companyia La Re-sentida va néixer el 2008 a Valparaíso amb la clara voluntat d’incidir en la realitat i, alhora, transgredir l’escena xilena. Joves artistes que apostaven per la provocació gràcies a la recerca de nous llenguatges estètics, però sobretot des de la reflexió i la crítica política a l’ordre establert. La seva trajectòria s’ha basat en unir orgànicament la pràctica artística amb la social i en el treball de forma col·lectiva. La Re-sentida va cridar l’atenció de l’escena internacional amb La imaginación del futuro, que va fer gira pels festivals més prestigiosos d’Europa, començant per Avinyó, convertint-la en referent de l’escena xilena contemporània.
Companyia La-Resentida
Creació col·lectiva
Direcció: Marco Layera
Dramatúrgia: Carolina de la Maza i Marco Layera
Intèrprets: Ignacia Atenas, Sara Becker, Paula Castro, Daniela López, Angelina Miglietta, Matilde Morgado, Constanza Poloni, Rafaela Ramírez i Arwen Vásquez
Teatre Lliure (fins al 17 de novembre)
El muntatge va significar el seu debut a Barcelona en el marc del Grec del 2015. Qui no recorda aquell Salvador Allende addicte i pusil·lànime, metàfora de la mort de l’esquerra? Una funció desconcertant políticament, que va transcórrer de forma plàcida comparada amb algunes de les que van fer a Bèlgica i França on, com explica el director artístic Marco Layera, molts exiliats de la dictadura es van escandalitzar, van protestar i fins i tot abandonar la sala perquè creien que veurien un homenatge al president. La Re-sentida, però, ha fugit sempre de l’autocomplaença de l’aplaudiment i que alguns espectadors marxin a meitat de la representació forma part de la reacció al seu treball des dels inicis.
Investigació profunda i procés de creació llarg
Els seus espectacles es caracteritzen perquè són fruit de processos de recerca llargs i profunds i de col·laboracions amb altres artistes més enllà del nucli fundador. També han fet tallers amb joves i gent de la tercera edat a diferents països i, a partir de l’experiència, van voler fer una obra amb adolescents. «Durant el 2015 i el 2016 van haver molts assassinats de noies adolescents a Xile, era un fet bastant normalitzat però poc tractat a la premsa. Vam iniciar un procés d’investigació i vam comprovar que aquests fets terribles també tenien lloc a Argentina, Brasil, Mèxic, Perú, era una veritable epidèmia a Llatino Amèrica», explica Layera.
Començava un procés de treball amb tallers d’adolescents arreu de Xile. La idea era transmetre el teatre i el suport artístic com una eina d’expressió ideològica i social. Van realitzar prop de 150 entrevistes, tenien la missió d’escoltar i donar un espai de llibertat on aquestes adolescents es poguessin expressar. Un any de feina voluntària fins que un centre cultural de Santiago els va donar suport. La segona fase s’inicià convocant una audició i, de les més de cent joves que s’hi van presentar, escollir-ne 25 per realitzar un mes de procés creatiu. Finalment són nou les intèrprets; «volíem capacitat expressiva i d’opinió, a més de la personalitat de cadascuna» resumeix el director. Van ser necessaris quatre mesos més de feina per sintetitzar el treball de camp, les experiències personals i encaminar el procés de creació escènica que donaria lloc a Paisajes para no colorear.
Destil·lar la violència
A diferència dels llibres per pintar aquests paisatges no necessiten color, no són un joc malgrat pertànyer al món infantil. Tot l’espectacle està travessat pels mecanismes de control que des de l’androcentrisme s’exerceixen sobre el cos de les adolescents i es plasma a través de petites escenes que deixen veure el fallit sistema de protecció oficial, que a Xile s’ha cobrat 3.000 morts en deu anys, l’assetjament constant d’homes adults a nenes, el suïcidi, el maltractament familiar, la cosificació de tota una generació essent menors, l’avortament….
Layera adverteix: «té moments molt durs, però també hi ha espais frescos. El que té bonic respecte als meus anteriors muntatges, més provocadors i pessimistes, és que aquest és esperançador. Si les noves generacions estan així hi ha esperança per al món i per a les nostres societats. Després dels tallers marxàvem desfets a casa, però també esperançats. Ens vam emportar una hòstia perquè els temes que interessen a les adolescents són polítics, estan a l’agenda. Elles venen a obrir-nos els ulls perquè tenen accés a una informació que nosaltres, els de quaranta, no teníem».
Elles són nou joves d’entre 13 i 17 anys que es declaren persones amb vagina, parlen en femení plural i aquests dies, lluny de Xile, segueixen atentes la revolta del seu país. Des de la distància, al final de les representacions llencen el seu discurs contra la criminalització dels manifestants i deixant molt clar que «la gran marcha» no és pel preu del transport, sinó per l’educació, la sanitat i pel fet de tenir una constitució que sorgeix a la dictadura i la sensació de viure en una falsa democràcia.
La generació que no se sent escoltada
Alguns dels fets representats a Paisajes para no colorear s’expliquen en primera persona, com la relació amorosa de Matilde Morgado, que prefereix que l’anomenin Remi. «Parlo de la meva experiència amb algú del mateix sexe i i expresso la ràbia que sento pel fet de no poder sortir al carrer sense que em criden o m’insulten». La ràbia, però, va més enllà del cas o les presents a escena, «és per totes aquelles companyes de taller o altres adolescents xilenes i de tot arreu que han patit la violència, i per les que no hi són perquè les van assassinar. És una lluita interna i constant que portem a l’escenari, per això ens fem tan nostra l’obra», explica Daniela López.
A nivell generacional se senten silenciades i reprimides, no només a Xile, sinó arreu perquè visibilitzen qüestions que afecten a adolescents de tot el món. Ignacia Atenas afirma contundent: «Ens sentim ignorades. Si no fos per aquesta obra, ningú escoltaria el nostre missatge perquè som dones adolescents”. López diu que l’espectacle «té a veure amb el gènere però també amb la política i la cultura en què estem immersos en la nostra societat. Els pares han vingut i hem notat un canvi intern a la família des de que nosaltres formem part d’aquest projecte. Hem tingut la valentia de portar-ho a casa. Per fer un canvi social crec que hem de començar amb la família». Remi afegeix: «no es tracta de venir a veure adolescents actuant, volem que el missatge quedi, que la gent reflexioni».
Va començar a escriure sobre teatre l’any 2000 fent entrevistes i reportatges per a la revista d’arts escèniques Artez. Entre el 2003 i el 2005 va col·laborar amb la revista teatral.net i a partir del 2006 fins al 2009 va fer crítica teatral al diari El Punt. Ha format part de la secció de teatre de la revista Butxaca des del 2014 fins al seu tancament el 2017. Forma part del col·lectiu recomana.cat