Teatre / Opinió

Agustí Villaronga i el teatre

La relació del genial director de cinema mallorquí amb el teatre va ser curta, però el seu cinema ens ofereix moltes proves de cap on podria haver anat el teatre català contemporani.

Recordo com si fos ahir el matí de l’any 2000 en què vaig conèixer Agustí Villaronga. Feia fred, era gener, faltaven poques setmanes per al Festival de Cinema de Berlín i ell havia enllestit la seva versió d’El mar, que hi concursava. Em va citar a casa seva, al carrer Trafalgar de Barcelona, i tot i que jo era un xavalet de 23 anys, va copsar el meu entusiasme per la novel·la de Blai Bonet i pel seu projecte. Feia dos anys i escaig que el poeta de Santanyí havia mort i el director feia molt de temps que tenia la idea de portar aquell text meravellós a la pantalla.

Villaronga em va mostrar un guió de la pel·lícula amb les anotacions, a llapis, que hi havia fet el mateix poeta. Tots dos n’estaven contents del treball previ, però en Blai no va poder veure-la. Estic convençut que li hauria meravellat. Aquelles escenes, aquella sang, les mirades dels protagonistes…

Bruno Bergonzini a 'El mar', pel·lícula d'Agustí Villaronga.
Bruno Bergonzini a ‘El mar’, pel·lícula d’Agustí Villaronga.

Catorze anys més tard, quan n’Agustí ja un director popular gràcies a l’èxit de Pa negre, vaig tornar al carrer Trafalgar per parlar d’El testamento de María, la seva primera incursió en el teatre. Havia triat un text breu de Colm Tóibín per fer-ho i la idea, segons em va explicar, venia d’Enrique Juncosa, poeta i comissari. I era estrany que ell, que havia començat com a actor a la companyia de Núria Espert, amb Yerma, hagués trigat tant a fer el salt a l’escena.

El teatre li encantava i treballava molt els rodatges des del punt de vista teatral. Em va dir això: “Puc ser teatral en el sentit que treballo molt amb els actors. Faig assajos exhaustius. I durant els assajos ja faig la proposta de posada en escena. El teatre és l’actor; l’actor és el rei”. Aleshores, li vaig confessar que feia anys que reclamava una versió teatral d’El mar a tot productor amb qui em topava. A tothom li deia que l’hauria de dirigir n’Agustí mateix que, a més, havia escrit el guió de la pel·lícula, que passava en un sanatori de tuberculosos (ningú no sabia de quin llibre els parlava!) i que no seria gens complicat fer-ne un muntatge, que fins i tot Bruno Bergonzini i Roger Casamajor podrien tornar a encarnar Andreu Ramallo i Manuel Tur. La gent em mirava com si estigués boig.

Núria Prims i Marcel Borràs a 'Incerta glòria', d'Agustí Villaronga.
Núria Prims i Marcel Borràs a ‘Incerta glòria’, d’Agustí Villaronga.

N’Agustí, en canvi, va alçar una cella i va somriure. Havia intentat tirar endavant tants projectes, que no li venia d’aquí. El més sonat va ser el de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, amb el qual es va barallar durant set anys, entre finals dels anys vuitanta i primers dels noranta. Havia estat l’encarregat de vestuari a La plaça del Diamant de Francesc Betriu i estava enamorat de la novel·la inacabada de Rodoreda. “Ha estat el millor projecte que he tingut a les mans i no me l’he tret mai del cap”, deia el 2008, quan la Virreina va recuperar tot el material d’aquella pel·lícula fallida. Un projecte, per cert, que la productora Isona Passola va anunciar, el 2017, que tiraria endavant, però que tampoc no s’ha fet mai.

La primera vegada, La mort i la primavera no va arribar a bon port perquè els productors catalans no s’hi van atrevir. Villaronga comptava amb calés alemanys i espanyols. També francesos, que es van retirar en l’últim moment quan van veure que a Barcelona no s’hi interessaven gaire. El pa de cada dia, encara.

Era un gran lector, n’Agustí. Un lector que havia llegit prou per col·locar damunt la taula Bonet, Rodoreda i Joan Sales i pensar que també van escriure obres mestres. Un cineasta desacomplexat, que sabia competir al màxim nivell amb qui tenia a prop. Segurament, un artista massa gran per al nostre sistema cultural, on els diners es gasten per produir clàssics anglesos, russos, suecs i nord-americans. “La gent es gasta la pasta amb unes beneiteries”, que deia ell.

Núria Prims protagonitza la 'Clitemnestra' d'Agustí Villaronga que ha passat pel Romea, produïda pel Teatre Principal de Palma. Foto: Elena Rotger
Núria Prims va protagonitzar la ‘Clitemnestra’ d’Agustí Villaronga que va passar pel Romea, produïda pel Teatre Principal de Palma. Foto: Elena Rotger

N’Agustí era agosarat i sabia en tot moment el que tenia entre mans. No va tornar al teatre fins al 2020, quan la pandèmia va estroncar Clitemnestra, que havia d’estrenar-se a Palma quan van tancar-nos a casa. Més tard, reprendria el muntatge, però ja estava malalt. Va passar pel Romea i em va quedar un sabor agredolç. Núria Prims estava esplèndida i ell sempre ha estat un gran director d’actrius. El 2014 em deia: “Entenc molt bé el món femení, més que el món masculí. Les dones, amb el pas del temps, m’interessen. Les dones lluitadores, que han viscut coses…”.

Si aquest fos un país normal, n’Agustí hauria dirigit moltes més obres. Martí Torras Mayneris, que va ser el seu ajudant a El testamento de María reivindicava diumenge el Villaronga teatral: “Mestre de mestres, dotat d’un gran talent narratiu i estètic, i d’una extraordinària sensibilitat poètica que comprenia tota la seva carrera artística i abraçava la seva pròpia vida”. “Ell també va dirigir teatre. Amb aquell amor amb què ho feia tot”, afegia.

Ell hauria pogut dirigir, per exemple, La mort i la primavera. I segur que hauria sortit millor que la versió que vam veure al TNC el 2019, dirigida per un home que no tenia ni el coneixement ni la sensibilitat de n’Agustí. Podria haver fet L’adolescent de sal, Carrer Marsala… Li podrien haver proposat tantes coses que se sabia de memòria. Ara ja no es podran fer.

El 2007, Villaronga va estrenar un documental sobre Miquel Bauçà, 'Poeta invisible'.
El 2007, Villaronga va estrenar un documental sobre Miquel Bauçà, ‘Poeta invisible’.

De vegades, tens la sensació que el teatre català viu en una altra dimensió, a banda. Quan s’estrena una versió de Canto jo i la muntanya balla, amb una producció independent, per cert, penses que potser t’equivoques, que hi ha algú a l’altra banda, que hi ha algú que llegeix en català, autors d’aquí, tan bons i tan dolents com els d’allà.

Hi ha teatres de Barcelona que programen com si fossin a Estrasburg, Hamburg o Manchester, sense importar-los gaire què fan i han fet els seus veïns. Ens encanta veure directors europeus que munten els seus clàssics locals mentre canviem de vorera quan n’albirem un de nostre davant. No m’estranya, doncs, que un poeta que va molt al teatre, davant la meva sorpresa per l’escassa nòmina de literats que s’asseuen a les platees, em preguntés: “Per què haurien d’anar al teatre, els escriptors catalans?”.

El problema és que hi ha molt poca contaminació entre les arts. Sembla que només músics i poetes s’entenen una mica. És alarmant com de poc s’obre el teatre a les ingerències foranes. I no haver-li ofert més oportunitats a un director de cinema tan teatral com n’Agustí demostra moltes coses. Cap de bona.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close