A casa nostra es formen bons artistes, se’n professionalitzen alguns i són pocs els que, sense moure’s, poden fer-se grans en condicions, cosa que algú els hauria d’explicar als joves que pretenen dedicar-se a les arts escèniques.
Fa uns dies, un jove dramaturg romanès em deia, mig de broma, que estava pensant aprendre català per apuntar-se a l’Institut del Teatre. Havia fet cursos amb Helena Tornero, Josep Maria Miró i Esteve Soler i estava meravellat del nivell de la dramatúrgia catalana contemporània. Li vaig respondre que no és or tot el que lluu, però que, mirant el que es fa en l’entorn europeu, i tenint en compte la situació social de la nostra llengua, hem d’assumir que aquest és un bon lloc per escriure teatre.
Més tard, un dramaturg veterà català reblava el clau confessant-me que el teatre privat català no busca gaire a fora quan es tracta de produir comèdies. Que aquí hi ha una nòmina espaterrant d’autores i autors, que ja no els cal estar molt atents als èxits de Nova York, Londres o París per caçar textos.
En el món de les arts escèniques, l’escriptura és de les poques disciplines en què som autosuficients. De la resta, som un planter. Un bon lloc on formar-se, on començar, però no un indret on madurar. Si et dediques al circ, la dansa o al teatre irregular, tard o d’hora o has de marxar o has de plegar.
Només en el teatre de text hem sabut generar un star system autòcton que doni feina a molta gent. Hi ha intèrprets que se’n va a Madrid, durant una època, perquè allà, sobretot, poden combinar més fàcilment l’escena i la pantalla, cosa que aquí només està a l’abast d’una dotzena de persones. I això que Madrid també el té, el seu ecosistema, força desconegut per a nosaltres, ja que venen tan poc com els catalans van a la capital espanyola.
El punt de desconnexió està arribant a tal punt que, quan una obra té èxit a Barcelona, es replica a Madrid amb equips locals. Ha passat amb les peces de Jordi Galceran i Cristina Clemente, en els últims anys. Són poques les companyies que poden engegar un projecte aquí, fer-hi temporada i, més tard, agafar un AVE i continuar l’aventura allà. I en comptades ocasions, un èxit madrileny ha aterrat aquí i ha tingut el mateix recorregut.
Madrid, tanmateix, continua acollint talent català amb els braços oberts. Ja ha passat l’època en què Carme Portaceli dirigia l’Español, Àlex Rigola els Teatros del Canal i Marion Betriu el festival Frinje. Però són molts els actors i les actrius, joves, sobretot, que van a buscar-hi feina, de Laia Manzanares a Vicky Luengo, i es llauren un bon camí. I no parlem dels que es dediquen als musicals.
A Barcelona, tot el que entra dins els paràmetres convencionals, pot funcionar. Si et surts una mica dels marges, ja ho tens més difícil. Basta mirar com Marcos Morau, Aina Alegre i Marina Mascarell han adquirit plaça, respectivament, a Berlín, Copenhaguen i Grenoble com a artistes residents, al capdavant d’institucions que els han fitxat per moure’s amb el seu nom per Europa. Basta veure com les companyies de circ, de Los Galindos a “eia” o Joan Català, volten pel continent.
El gener, per exemple, el Mercat de les Flors produeix la seva quarta Cèl·lula, el projecte ideat per Àngels Margarit per poder crear espectacles de mig i gran format, un deute pendent en el terreny de la dansa. Serà el torn de Núria Guiu i Supermedium. A hores d’ara, no té cap bolo confirmat més enllà de l’estrena, a finals de gener. Quan el normal seria que els teatres de ciutats com Tarragona, Manresa, Vic, Girona, Lleida, etc., s’haguessin sumat a la festa. Perquè, al cap i a la fi, Guiu és la ballarina i coreògrafa del moment.
Quantes funcions té previstes a casa Una illa, de l’Agrupación Señor Serrano? Van estrenar al Grec passat, van fer tres funcions i, apa, a voltar. Aquest cap de setmana han estat a Torí. I els esperen Madrid, València, Valladolid i Udine. Al Principat, res més. Quant vam trigar a veure MDR de Los Galindos al TNC? Prop de dos anys des que van posar de llarg aquella meravella que, abans d’aturar-se a Barcelona, havia recorregut mig Europa.
Aquests últims casos serveixen d’exemple per constatar que no es pot viure ni del circ ni del teatre irregular a casa nostra llevat que trobis vies internacionals, cosa que no és gens fàcil: la competència és majúscula. Ara hi ha moltes companyies i artistes que sonen arreu, que es mouen en les diferents divisions del teatre europeu, totes professionals. Sovint, tanmateix, ho fan perquè no els queda més remei. Perquè amb tres bolos al Grec o a Temporada Alta o al TNT o al Sismògraf no n’hi ha prou per menjar tot l’any.
Si parlem de dansa és encara més paradigmàtic. Molts ballarins i coreògrafs es formen directament Pirineu enllà, en un primer estadi, o en un d’intermedi, quan han sortit de l’Institut. Quan acaben, tornar és sempre difícil. De vegades, troben feina en companyies europees (en són plenes, de catalans). Aquí, els queda la docència i crear sol ser una muntanya russa, amb més pujades que baixades. Què se n’ha fet de totes aquelles tropes de primers del segle XX?, em preguntava una ballarina l’altre dia.
Els que treballen a casa i ja tenen una trajectòria, lluiten contra els anys i les modes, de Sol Picó als Mal Pelo, i poden continuar aixecant espectacles, també, perquè tenen una trajectòria internacional. La d’Alcoi s’ha fet un fart de recórrer la Península, però fa una dècada que no trepitja Reus, per exemple. Maria Muñoz i Pep Ramis hi afegeixen el seu renaixement europeu últim, que els ha portat a ser imprescindibles a França. Això no obstant, fa vuit anys que no van a Manresa.
Si anem al circ, crec que tot és més greu. Fins al punt que, cada vegada més, el que es produeix aquí sembla fet per dur a un altre lloc. França és el seu terreny natural i el circ francès té unes característiques pròpies que els catalans han anat adaptant per pura supervivència, cosa que ens ha fet perdre el caire clownesc tan propi dels pioners del nou circ. Per cert, què se n’ha fet de la producció nacional de circ? Només es va estrenar Estat d’emergència, en mala època, l’estiu de 2020.
Tots els que comencen saben, gairebé d’entrada, que hauran de buscar-se les garrofes fora. Sobretot si es dediquen al circ per a adults. Ballarins, coreògrafs i gent del teatre irregulars també ho haurien de saber. Aquí hi ha una molt bona xarxa de suport a la creació, de La Poderosa a L’artesà, amb El Graner com a pal de paller. A l’hora d’exhibir ja és una altra cosa. Perquè no són pocs els que han de fer mans i mànigues per arribar a les funcions mínimes que et demana la Generalitat per no haver de tornar les subvencions.
Si som planter, caldria una sèrie d’estructures que ajudessin els joves a obrir-se camí. Perquè n’hi ha que es maten buscant-se la vida en residències sense retorn econòmic, només per trobar un lloc on assajar, mentre a Europa hi ha desenes d’equipaments que ofereixen unes excel·lents condicions. Si els joves que no fan teatre-de-tota-la-vida han de marxar perquè el país no dona més de si, perquè a Barcelona hi ha més de cinquanta sales que fan més o menys el mateix i només dues o tres que es dediquen a una altra cosa, no seria convenient assumir-ho i mostrar-los com ho han de fer?
I això passa no només perquè l’Institut Ramon Llull sigui més actiu al respecte, sinó perquè els teatres i els festivals tinguin més recursos per a la distribució i que aquesta estigui més enfocada a Europa. Perquè està molt bé estrenar un gran espectacle de dansa a l’hivern, però tothom sap que el convenient seria fer-ho a l’estiu, que Barcelona té un festival on van un centenar llarg de programadors internacionals a la recerca d’espectacles. O a Girona a la tardor, que passa el mateix.
