En una societat accelerada, el pas de les hores esdevé una voràgine: ens falta temps, el malbaratem o el perdem sense remissió. Rarament, guanyem temps. Sentim nostàlgia del passat, ens costa viure el present i ens fa por el futur. La vida s’escola de pressa i ens precipita cap a la mort, l’única certesa. És la nostra vivència del temps.
Com saben molt bé els científics, tanmateix, aquesta noció uniforme d’un temps mesurat pel rellotge i fixat en la línia de passat-present-futur s’ha demostrat que és falsa. La naturalesa del temps continua sent un misteri.
Això ja ho he viscut
Autor: J.B. Priestley
Direcció: Sergi Belbel
Biblioteca de Catalunya
Fins al 29 de setembre
Això ja ho he viscut, de J. B. Priestley, amb direcció de Sergi Belbel, indaga sobre el dejà vu, la sensació que ens atrapa d’haver estat en un lloc i d’haver viscut una situació determinada. Amb Dangerous Corner i El temps i els Conway, és una de les time plays que Priestley va escriure a la dècada dels 1930 per explorar l’efecte del temps sobre l’existència i el destí dels humans. Impressionat per la idea de l’“eterna recurrència” de Piotr Demiànovitx Ouspensky, Priestley posa en boca de l’enigmàtic Dr. Görtler bona part de les teories d’aquest matemàtic, místic i esoterista rus.
Professor universitari de ciències alemany, refugiat a Anglaterra, el Dr. Görtler s’allotja en un modest i plàcid hostal, el Black Bull Inn, al nord de Yorkshire, amb la intenció de fer-hi un “experiment”. Durant el cap de setmana de la Pentecosta, observa amb atenció el comportament dels altres hostes, amb els quals manté converses d’una gran transcendència per a les seves vides. Són Oliver Farrant, un director d’escola amb una concepció massa racional i esquemàtica de la realitat; Janet Ormund, una jove intuïtiva i sensible que viu amb dolor la seva crisi matrimonial, i Walter Ormund, el seu marit, molt més gran que ella, un ric fabricant —traumatitzat per la infantesa i la guerra— amb una deriva autodestructiva.
Les existències de tots els qui es troben a l’hostal s’entrelliguen, són interdependents, i estan abocades a un mateix destí irreversible, fruit de la recurrència del temps. Un destí que pot esdevenir tràgic. Fins i tot, per a Sally Pratt i Sam Shipley, els hostalers, que expressen la vivència popular del temps: la de la pèrdua o la de l’acceptació, respectivament. Al marge de les disquisicions científico-esotèriques, superades en l’actualitat, cal remarcar dos aspectes col·laterals de l’obra: d’una banda, l’absència d’un judici moralitzant —el text és del 1937— sobre el triangle amorós explícit Oliver-Janet-Walter, i, de l’altra, la lectura metateatral que admet, respecte dels binomis espai/temps, dramaturg/personatges i tragèdia/drama.
De pulcra factura, la direcció de Belbel destaca per jugar bé amb l’espai i per la morositat de la interpretació, respectuosa amb el ritme lent i expectant de l’original. A voltes, però, subratlla la intriga amb efectes sonors —com en el cinema— massa estridents. Així i tot, a més de l’eficaç i simpàtic duet Míriam Alamany (Sally Pratt) i Jordi Bonacolocha (Sam Shipley), Carles Martínez fa un Dr. Görtler dreturer, murri i inquietant; Sílvia Bel (Janet) guanya força en la darrera part, quan ha de batre’s entre l’instint i el deure, i Lluís Soler (Walter) manté el pols a un personatge torturat que té a les mans l’opció de trencar l’espiral del temps i, amb un gest magnànim, canviar el rumb de la seva vida i la dels altres.
