Teatre / Opinió

Al bosc

De l’Espai El Tub de Palma, guanyat literalment per a la ciutat, ja n’havíem parlat prèviament en algun article. Realment és el teatre de l’IES Joan Alcover de Palma amb entrada particular per la plaça que popularment s’anomena del Tub (encara que no es digui així) i que ara fins i tot alberga un espai escènic. Per accedir-hi, hem de travessar el pati de l’institut, els horaris del qual, òbviament, no col·lideixen gens amb els de les funcions de l’espectacle.

Jutipiris de Manel I. Serrano
Direcció: Catalina Florit
Assessorament artístic: Sergi Belbel
Intèrprets: Àlvar Triay i Guillem Galmés
Pròximes funcions: 17, 18 i 19 de desembre a l’Espai El Tub

El Tub és l’obrador en què Toni Gomila i les Produccions de Ferro realitzen els muntatges a canvi de col·laborar amb el projecte educatiu del Joan Alcover. En aquest cas, hem anat a veure-hi un text escrit durant la primera residència de Manel I. Serrano amb la col·laboració del Teatre Principal de Palma, on el divendres anterior s’havia estrenat l’obra. Era un altre dels objectius que es preveia amb el Tub: el de fomentar l’autoria dramàtica a les Illes així com l’eclosió de nous talents per a l’escriptura. Ara han aprofitat aquestes festes per estrenar aquests Jutipiris en dues tongades: la primera setmana en ple pont de la Constitució i la segona, aquest cap de setmana previ a les festes de Nadal, però la roda de segur que continuarà girant. 

Encara no sabem ben bé què presenciarem. No n’hem dit un borrall. Tampoc en sabíem res abans d’entrar-hi. Una llambregada al diari ens hauria aclarit el re. Només val a dir que aquí el llistó en forma de tub sempre apunta molt amunt, tot i que això pugui resultar una arma de doble tall. Amb aquesta incògnita doncs a l’horitzó, fem encara una mica de pausa en el mot triat per titular-la: Jutipiris. La paraula posseeix certa eufonia amb remembrança de julivert i la bellesa particular de mots com ara ratapinyada o cucavela. Comparteix amb aquestes dues (sobretot amb la darrera) una procedència més restringida i dialectal de les Balears que els obliga, fins i tot, a aclarir en el programa que definim els ‘jutipiris’ com els «gestos fets amb la cara o amb les mans per riure’s d’algú o per fer riure». A Mallorca és una paraula ben viva encara —no és com allò d’Acorar que, quan aparegué ara fa tot just una dècada, almenys a Palma i entre les generacions més joves…

Guillem Galmés i Àlvar Triay en una imatge promocional. Fotografia: Llorenç Gris

Ens endinsem en un teatre a les fosques on l’acomodador ens anirà ubicant al lloc assignat llanterna en mà. L’escenari ignot ja ens espera obert, esventrat, enigmàtic però encara buit de persones. Un llarg tronc caigut i pelat travessa de banda a banda el petit escenari. Un sac ple de fulles omplen el terra. La soca d’un tronc i l’entrada d’una cova amb molsa pertot arreu com un pessebre. L’espai escènic de Joan Aguiló (en la construcció del qual l’han ajudat Miquel Buades i Alejandro Jul Simonet) frapa de valent. Ho considero un dels encerts més grans del drama. L’altre serà la música d’Olivier Auclair, que reprodueix la piuladissa tranquil·la dels ocells. La fusta vella i sonora del teatre clàssic del vetust institut ho rebla i ens agombola. Transmet la sensació que restem perduts enmig del mateix bosc. Ara entenem per què ens han rebut sense llum.

Esperem que irrompin els dos personatges, Pere i Blai, que tenen el bosc just a tocar de casa seva. Són oncle i nebot. Per edat, podrien ser pare i fill i, en realitat, ens creuríem que fossin germans o qualsevol altra cosa. En el fons, representen dos bons amics. Però Blai pateix la síndrome del cromosoma X fràgil i, per tant, arrossega un retard físic important que dona sentit al títol de l’obra i que el converteix, aparentment, en el caràcter més vulnerable de la peça. D’infant, el traslladaren de València a Mallorca perquè a l’illa hi havia una escola a posta per a infants com ell. Per això, la veu en off de Rosanna Espinós, la iaia, intervé en valencià. Els efectes lumínics del mateix Olivier Auclair (que si és possible els broda encara més que amb la música) simbolitzen com si el bosc ens interpel·lés directament a través d’una tela transparent il·luminada i arregussada que representa una alta muntanya nevada.

De fet, el que menys em convencé és el text de Manel I. Serrano. Comença el muntatge, però em costa precipitar-me dins el bosc. Resulta difícil d’entendre cap a on pretén anar. Hi pesa una càrrega simbòlica potent amb la qual no em veig amb forces per connectar-hi. Té part de l’estil de la novel·la Lítica de Lucia Pietrelli a jutjar per un muntatge de Mercè Sampietro que també acomodaren a l’escena acompanyant-lo de música i cant. Aquí, semblantment, han disposat tots els elements perquè adquireixi més força sota la direcció de Catalina Florit —que ha comptat fins i tot amb l’assessorament de Sergi Belbel, poca broma! I a fe que n’hi atorguen moltíssima. També és veritat que els dos actors treballen amb molta solvència. L’aguerrit Àlvar Triay es mostra resolutiu en el paper de Pere; Blai, per la seva banda, ho tenia molt més complex per encarnar un personatge amb la síndrome del cromosoma X fràgil i encara que, sobretot al principi, se’m perdien alguns detalls per les dificultats de la pronúncia, també acaba sortint-se’n amb prou bona nota de l’envit.

Però el text s’embranca amb excessiva cita cinematogràfica de John Wayne, Diane Keaton o Woody Allen que tal volta no acaba de treure cap enlloc. S’esmenten novel·les com La màquina del temps de Wells o films com Annie Hall o Do the right thing. Només hi trobo a faltar Forrest Gump, el metratge protagonitzat pel després oscaritzat Tom Hanks, i amb el qual el nostre Blai manté més d’una concomitància per la discapacitat que pateixen tots dos i per algunes converses de l’obra que m’hi remeten. També és cert que totes aquestes disquisicions i interpolacions s’acaben perdent camp endins. Sortosament, l’obra s’assenta, el final apareix en una clariana i tot plegat es tanca bé i amb un final força entendridor.

Els actors de ‘Jutipiris’ dalt de l’escenari de l’obra. Fotografia de PdF

El dia en què s’escau l’acció de l’obra, Pere ha vingut a explicar al seu nebot que un familiar molt pròxim a ells ha mort. Tanmateix, la notícia es dilata com sempre que hem de trametre una mala nova que no sabem com hem d’encarar. No ignorem ni que el més adient és llançar-la d’una estrebada ni tampoc que ho endarrerim perquè la dificultat rau a detectar el com. Més amunt apuntàvem que només és en principi que Blai suposa la baula més feble de la cadena. És un dels missatges clau que transmet l’obra. Pere també és un home carregat de pors, inseguretats i punyetes; Blai, que es demostra conscient de la seva malaltia i de la impossibilitat de desvincular-se’n, en un moment donat, li diu que no ha pogut triar néixer així com és, però que ell sí que té la potestat per desempallegar-se de tantes incerteses, titubejos i romanços. És aleshores que aquesta parella emblemàtica guanya tota la força.

Carles Cabrera
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close