La relació entre el director i de cinema i l’escena no ha acabat de funcionar per una raó ben simple: les cotilles i el conservadorisme de productors i públic. Al cinema té més llibertat i, sobretot, no depèn d’una única audiència local. Quan tindrà una nova oportunitat a casa?
Algun dia hauríem de parlar de la quantitat de grans artistes que el sistema cultural català ha expulsat en les últimes dècades, bé per indiferència, bé per opressió, bé perquè no hi ha diners per a tothom, tot i que sempre n’hi ha per als de sempre. Tenim compositors com Héctor Parra i Joan Magrané que viuen a França, ballarins i coreògrafs com Pau Aran, contratenors com Xavier Sabata, directors d’escena com Calixto Bieito, etc. Celebrats arreu i que ens visiten de tant en tant en qualitat gairebé de “turistes”, però que van haver de marxar per desenvolupar tot el potencial que tenien a dins. I anar-se’n mai no és fàcil.
Si baixem al terreny petit i llenegadís del teatre la cosa no millora gaire, amb l’afegit que tampoc no hi ha tants artistes superbs que voltin gaire. Només Bieito i Marcos Morau són a la primera línia europea. Però si no en surten més és perquè no han tingut l’oportunitat de fer-ho, no els hem mostrat, no els han vist. Però el teatre té una cosa que sovint oblidem: com a art total, hi cap tothom. Artistes plàstics, músics i cineastes hi són benvinguts. Però aquí, ai las, som porucs de mena i no ens atrevim gaire amb els crossovers, amb els experiments.
Fa poc més d’una dècada, quan la carrera d’Albert Serra ja era tota una realitat va rebre la invitació del Teatre Lliure per provar-se amb el teatre. Hi va estrenar Pulgasari el 2010 i Més enllà dels Alps el 2011. I aquí es va acabar la seva relació amb el teatre català. Totes dues obres eren atrevides i Serra va fer aleshores una cosa que ara és més corrent, però que llavors era gairebé insòlita: sortir ell mateix, l’autor, el director, a escena.
Aquelles dues peces van passar sense pena ni glòria pel cicle Radicals. Van sorprendre, però no van agradar, en general. En elles, de fet, Serra desafiava les convencions, sobretot estèticament i temporalment. El 2018, quan va tornar a l’escena per dirigir Liberté a la Volksbühne berlinesa, poca broma, va pujar deu graons de cop, ja que disposava d’un repartiment amb una desena d’actors, un gran escenari, decorat, etc. No va tenir sort, perquè l’estrena de la peça va coincidir amb una època turbulenta (el frustrat recanvi de Frank Castorf per Chris Dercon en la direcció) i tampoc no va gaudir d’una gran acollida.
És estrany, tanmateix, que Serra no hagi pogut fer el seu teatre així com ha pogut tirar endavant una filmografia superba que ara té en cartell Pacifiction, una peça que m’atreviria a titllar de txekhoviana, amb un monòleg final de Benoît Magimel extraordinari en el qual compara la política amb una discoteca. Mentre el protagonista discurseja, Lluís Serrat, que l’acompanya dins el cotxe, dorm.
Pacifiction té un aire de clàssic contemporani i és la primera vegada que Serra juga amb un protagonista total, amb el permís del Lluís XIV de Jean-Pierre Léaud. S’acosta al món d’ara com mai no ho havia fet abans, però se’n va a la Polinèsia francesa per retratar-ne la decadència. I ens engalta un antithriller en tota regla com les novel·les de Patrick Modiano, amb algunes escenes molt teatrals, com la del monòleg al cotxe ja esmentada.
No entenc com, des d’aquells experiments al Lliure, el de Banyoles no ha tornat a trepitjar un teatre català. Molt em temo que és ell que veu un productor, un programador, i surt corrents. No li agraden els actors i les actrius professionals. Sempre ho ha dit i ho manté, encara que a Pacifiction n’hi ha uns quants i Magimel és, no debades, un dels intèrprets francesos més reputats (amb 26 anys, el 2001, ja va guanyar el premi a millor actor a Cannes per La pianista de Michael Haneke).
Així i tot, no entenc com és que ningú no l’ha convençut, com ningú no li ha dit: fes “el teu” teatre. Si li molesta l’escenografia, no en cal; si vol que no hi surtin intèrprets professionals, no serà el primer, endavant; si no vol que l’obra es representi en un teatre, que triï el lloc, que tampoc no ve d’aquí; si vol sortir ell, cap problema. Una catifa vermella li haurien de posar. Algú l’hauria de mirar als ulls i dir-li: fes el que vulguis.
A Serra, el Liberté de la Volksbühne li va servir per aixecar el Liberté pel·lícula (2019). I a ‘Més enllà dels Alps’ va explorar alguns moviments que li van anar molt bé per rodar la magistral Història de la meva mort (2013). Jo el veig perfectament assajant La tempesta o L’hort dels cirerers després de Pacifiction, adaptant-les, regirant-les, fent-se-les seves. Però el millor seria que l’escrivís ell, la peça.
En l’últim any, els espectadors d’aquest país hem pogut veure com dues pel·lícules de dos cineastes catalans despertaven admiració europea. Primer va ser l’Alcarràs de Carla Simón, que va guanyar l’Os d’or a Berlín. Després, Pacifiction, que va lluitar per la Palma d’Or a Canes. Dues mirades totalment diferents, fins i tot oposades. De dos grans artistes.
El teatre hauria de seduir-los d’alguna manera. Cesc Gay ha estrenat dues comèdies bones al Romea en els últims temps, Els veïns de dalt i 53 diumenges. Però la relació entre el cinema i l’escena local gairebé s’acaba aquí. Simón i Serra haurien de ser abduïts, seduïts, perquè, d’alguna manera, permetrien eixamplar horitzons, posar frescor, introduir noves poètiques, cosa que ens fa molta falta. El teatre ha de deixar de ser l’espai tancat, el club privat, i esdevenir el que havia estat sempre: el lloc de trobada de les arts i dels artistes.
A Serra, per cert, ja ens l’han pres. Manté a casa Andegraun, la productora que ha tirat endavant tots els seus projectes. L’impacte de la seva obra, tanmateix, és més gran fora que aquí. A França l’adoren (no hauria comptat amb Magimel si no fos així). I la pregunta que ens podríem fer és: hauria pogut rodar Pacifiction en català, amb calés majoritàriament catalans? La resposta és evident: no. I és decebedor.
