Teatre

Alfred Picó: «Tornem a tindre uns governants que no creuen en absolut en el que fem»

La companyia L’Horta Teatre complirà l’any vinent cinquanta anys de trajectòria des que el 1974 començara a rodar com associació cultural amb un muntatge de Txékhov. Una efemèride que ha començat a celebrar amb un espectacle al Teatre Talia, ‘L’últim ball’, que es podrà veure fins aquest 26 de novembre a València i que després farà una gira per diverses poblacions, Gandia i Llíria entre les més imminents. Una obra escrita per Carles Alberola que serveix per veure junts de nou en l’escenari l’actor i dramaturg amb Alfred Picó, pal de paller de l’Horta Teatre. Parlem amb aquest darrer de la trajectòria de la companyia, de l’obra amb Alberola i del convuls moment que viu el País Valencià en matèria cultural.

Comencem si vols per l’efemèride: més de quaranta espectacles per a xiquets i adults, més de 3.000 representacions, diversos premis… Supose que quan va començar la companyia, el 1974, posant en escena una obra de Txékhov, La butaca màgica, no sospitàveu que el recorregut seria tan llarg i profitós.

Crec que no. Quan es munta l’associació cultural i el grup de teatre amateur és com a reacció a l’època sociopolítica que es vivia. S’empra el teatre com es podria haver emprat altres coses. Però la gent que està en aquells moments en Castellar usa el teatre com a eina crítica i per remoure en el context de l’agitació que hi ha a finals dels setanta. Es va començar com un joc, però les coses es van fer grans, agafàrem responsabilitats les persones que teníem voluntat de continuar de manera més professional. Però no esperàvem arribar tan lluny i d’aquesta manera, amb aquest punt de maduresa tan interessant.

T’hagueres format com a actor sense l’embrió de la companyia?

Jo vaig entrar una mica després [de la fundació], en el 77 o el 78, tenia catorze anys, no soc un dels fundadors de la companyia. El meu primer espectacle va ser Mai tan lluny de la realitat ni tan prop de la Plaça del Cabdill (1977), que era una crítica a les expropiacions de la depuradora de Pinedo, un muntatge col·lectiu on tots dirigien i actuaven. I jo era un jovenet que es posava per allà perquè un dels que actuaven era un familiar. El millor del teatre és fer-lo, i una vegada el fas t’entra el cuquet. Tinc aquella formació amateur, el que passa és que vaig entrar en l’Escola d’Art Dramàtic, que és on vaig conèixer Carles Alberola. A partir d’això comença una altra història.

Alfred Picó i Carles Alberola, el 1991, en O tu o res.

S’ha parlat aquests dies del muntatge O tu o res, l’obra coescrita el 1991 per Carles Alberola i Ferran Torrent. Abans havíeu posat en escena textos de Manuel Molins o Rodolf Sirera, però O tu o res té un paper especial en la vida de la companyia.

Sí. Abans fem Viu com vulgues (1988), que és un monòleg que dirigeix Carles i escrivim entre els dos, i després Nit i dia (1993). Amb O tu o res aquestes obres conformen una trilogia de la primera etapa de col·laboració amb Carles Alberola i la primera etapa diguem-ne professional de la companyia. Quan L’Horta Teatre deixa de ser amateur, li propose a Carles fer coses. Ell tenia inquietuds creatives. I quan acabava de fer classes en les escoles municipals l’arreplegava amb el cotxe, anàvem a la sala d’assajos i allí treballàvem fins a les dotze i escaig de la nit. Així és com va eixir el primer monòleg. Però O tu o res va ser com la més reixida, estava Ferran Torrent de coautor, vam viatjar molt i vam treballar moltíssim. Va ser el nostre primer gran èxit, entre cometes. Després, Carles munta Albena Teatre i fem diverses col·laboracions. Fins ara, que m’abellia tancar aquest cicle. A Carles li va vindre la idea al cap i em va semblar fantàstic.

Quin altre muntatge destacaries en la història de la companyia que haja tingut també un impacte significatiu?

Quan Carles se’n va, tenim un període en què treballem amb diferents autors, fem dues coproduccions amb La Dependent d’Alcoi, un muntatge per a l’Escalante… Fem diverses coses per ubicar la direcció artística. Fins que apareix Roberto García, a proposta de Carles. Ells dos havien coescrit Besos i Roberto s’incorpora a la companyia. I fins que la deixa el 2017, per fer-se càrrec de la direcció adjunta d’arts escèniques de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), és com el nostre director artístic…

De fet, escriu quasi tots els muntatges.

Sí, sí, però està present tot el que es fa en aquella època. Quan fem un espectacle infantil li consultem, quan és una cosa d’adults, també… Es converteix en director artístic fins que és nomenat director adjunt de l’IVC. En aquella època fem el Cyrano de Bergerac (2013) per a l’Escalante Centre Teatral, La Guerra dels Mons 2.0. (2015), que és un dels últims que va fer Roberto… Són espectacles que van tenir una certa pegada.

La Guerra dels Mons 2.0.

Ara parlarem de L’últim ball, però el cinquantenari ha vingut acompanyat d’algunes alegries en forma de més premis i reconeixements, com ara el Premio Nacional de Artes Escénicas para la infancia y la juventud 2023 del Ministeri de Cultura o el de millor espectacle familiar per Croma, dins dels guardons de l’IVC.

Fa temps vam tenir també un altre premi per un espectacle infantil dirigit per Pau Pons. I aquest de Croma ha estat una sorpresa perquè els altres espectacles tenien molta qualitat, sincerament no hi comptàvem. Però entre unes coses i altres ha aparegut aquest premi nacional. I va ser una sorpresa, perquè encara que algunes vegades ens hi hem postulat, pel temps que portem, o per algun espectacle concret, no estem en el focus mediàtic, no som de Barcelona ni Madrid, i aleshores és complicat. Pel que fa a les arts escèniques, al País Valencià sols té aquest premi Rosángeles Valls, en el seu cas de dansa. Això dona un poc la mida de com és de complicat obtenir aquest tipus de premis. Va ser molt colpidor, com arribar a un lloc que tu mai somiaves que podries estar, perquè tampoc som una companyia que es prodigue per l’Estat.

La idea de fer L’últim ball és d’abans de la pandèmia, no el penseu per al 50 aniversari. Però unit a l’aniversari i sent la història de dos actors veterans que fan l’últim muntatge sona a comiat. Si el veus, tanmateix, és tot el contrari: en l’obra hi ha vitalitat, ganes de seguir, de morir en l’escenari si cal…

La idea que li vaig traslladar a Carles era que volia un espectacle amb molt d’humor, molt vitalista, molt d’agrair al públic que ens ha pogut seguir al llarg de tots aquests anys. No és que fora la meua última funció, no m’anava a jubilar, però no és menys cert que tinc 62 anys i m’ho mire de reüll. Però ara que em trobe amb força, m’agradava fer un espectacle vital. A partir d’ací, Déu proveirà. Tot això ha acabat sent L’últim ball i n’estic molt agraït. Sí que crec que serà l’últim espectacle d’aquestes característiques. Ens hem de replantejar la continuïtat d’una altra manera, ni millor ni pitjor, veure com evoluciona la companyia i per posar els fonaments per al futur. Amb això no vull dir que Carles no puga ser un d’aquells fonaments, però potser ja no es donen les circumstàncies perquè fem això els dos a soles dalt d’un escenari. Crec, eh? Potser m’equivoque. Però en el futur hem de treballar amb altra gent, més jove, donant oportunitats i obrint noves vies…

El Cyrano de Bergerac de L’Horta Teatre.

Estem parlant d’un teatre més dramàtic?

No, no, en la línia de la companyia. Sempre hem treballat la comèdia, més irònica, més burlesca i tecnològica en la fase de Roberto, en el seu estil quan ha treballat Carles o buscant una línia individual amb Pau Pons, que s’ha incorporat des que no està Roberto i que farà aviat un espectacle amb direcció i autoria pròpies. Són generacions a les quals cal donar espai perquè puguen créixer.

Una altra cosa de L’últim ball és que sembla un muntatge antològic: està tot allí, part de l’Horta Teatre i la teua manera d’actuar, i molt d’Albena i Carles Alberola.

Sí. Crec que Carles ho ha fet molt conscientment, a l’atzar no deixa res. Nel Diago, en la crítica de Cartelera Túria, recordava l’itinerari des de l’obra O tu o res, amb aquella parella d’actors joves, Que tinguem sort (2011) que era un espectacle d’Albena en plena maduresa i L’últim ball, no en la senectut, però sí quan som grans… És un regal. Qui ens ha seguit reconeixerà una sèrie de coses, però no som nosaltres, no és això el que ens ha passat…

Evidentment, no heu estat una dècada sense parlar-vos, com els personatges.

No, no! Al contrari, fins i tot hem treballat, perquè hi ha hagut coses de televisió.

L’altra gran reflexió sobre l’obra és com refer-nos de les errades, el mal que hem pogut fer a altres persones a través de coses que van deixar de fer o no fer, de les paraules mal dites.

Les segones oportunitats. D’això et parlaria Carles molt millor. Arran de la seua malaltia [Alberola va superar un càncer recentment], supose que es replantejaria moltes coses. I això també està en l’espectacle: l’edatisme, les segones oportunitats…

Picó i Alberola davant el cartell de l’obra.

Bé, hi ha una al·lusió directa, perquè el personatge d’Alberola supera una malaltia i ix disparat a menjar-se el món…

Ix disparat a buscar el seu amic per dir-li: anem a fer l’últim ball.

Com ha canviat el teatre valencià en aquest mig segle. Quines fases o etapes identificaries?

Nosaltres comencem amb l’assemblea de teatre independent, totes aquelles companyies històriques, el començament d’una certa professionalització i institucionalització. Crec que s’encetaren coses molt interessants. El problema és que ací mai es consoliden les coses, qui ha vingut darrere ha desfet, no ha sumat sobre allò que es va fer. En la darrera etapa del PP, amb Inmaculada Gil Lázaro, vam estar a punt de morir d’inanició, tots. I aquests darrers huit anys hem redreçat el vaixell, l’hem posat a navegar. Però ara tornem a tindre uns governants que no creuen en absolut en el que fem nosaltres. A les proves: en tot aquest temps no han anat a veure res i l’única foto que s’ha fet el conseller és amb un grup amateur a Castelló en un Don Juan Tenorio. No ho sé… És molt incert i tenim por del que puga vindre, no sabem a què atendre’ns. Sols sabem el que no es vol fer, però no el que es vol construir. Fa por que es puga desmantellar el circuit, que ens dona molta vida com a companyies valencianes, però pareix que els que treballem en valencià som directament sospitosos. Nosaltres estem ací per treballar i ells estan ací per ajudar el seu sector, haurien de conèixer què administren i quina és la seua responsabilitat. Som un sector que cada euro que s’inverteix reverteix molt en la societat. Ningú ho pot negar. Sols desitgem poder continuar treballant, poder crear i fer coses.

Alfred Picó @Xavier Mollá
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close