A poc a poc i amb bona lletra, Alícia Gorina s’ha fet un lloc entre els indispensables del teatre català contemporani. I les últimes peces que ha muntat l’avalen. ‘Solitud’, ‘Blasted’, ‘Watching Peeping Tom’… Totes molt dures, sobretot la de Víctor Català i la de Sarah Kane, i amb una mirada femenina molt clara i abassegadora. Ara s’enfronta al repte de versionar ‘Les verges suïcides’, al Lliure, el mític film de Sofia Coppola, cosa que ha portat a terme sense complexos. El títol ho diu tot: ‘Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om’… No li ha estat fàcil arribar fins a aquí.
Quan va veure ‘Les verges suïcides’, amb 20 anys, Gorina va patir un xoc. La pel·lícula la va marcar profundament, aquella tètrica història de les cinc germanes Lisbon que decideixen treure’s la vida. Amb el pas del temps, es va demanar què se n’havia fet d’aquelles cinc germanes… I es va adonar que la mirada abocada damunt d’elles era totalment masculina. Que la pel·lícula, al cap i a la fi, explicava com veien els homes aquelles noies adolescents.
També va comprovar que la història de la “dona misteriosa” és un arquetip creat pels homes i, com diu ella, “tenim una mirada molt masculina” incrustada al nostre ADN, cosa que provoca que molts muntatges, moltes obres d’art, generin missatges erronis.
Ella mateixa diu que, mentre creixia com a directora, ha trobat “a faltar referents femenins, sense adonar-me’n”. Carme Portaceli, Magda Puyo i Carlota Subirós han estat, assegura, molt importants per a ella. Sobretot perquè, de directores de més de 45 anys, no n’hi ha gaires més. Un drama compartit a tot el teatre europeu contemporani i que les directores més joves estan intentant salvar així com poden, tot esdevenint, sense voler-ho, nous referents.
Per aixecar ‘Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om’, Gorina ha buscat cinc estudiants d’interpretació molt joves, adolescents, però no pretén, en cap moment, representar “tota la generació adolescent d’ara”. “Ens semblava impossible de fer”, afegeix.
Gorina fa vint anys que treballa al Lliure i aquesta obra és la primera que hi estrena. Hi ha estat acomodadora, taquillera… Hi ha fet de tot. Tot això, diu, li ha generat “una certa pressió”. I, alhora, una il·lusió tremenda.
Tema d’obertura: ‘Rendició’, de Rombo
Entrades relacionades:
