L’actriu barcelonina ofereix una lliçó d’interpretació a ‘L’alegria que passa’, un musical de Dagoll Dagom dirigit per Marc Rosich, que actualitza de manera brillant el text de Santiago Rusiñol. Àngels Gonyalons es mereixia un paper així.
A certa edat, els actors i les actrius tenen poques oportunitats per lluir-se. I si posem el focus en les dones, encara menys. Hi ha molt pocs papers clàssics que siguin per a una actriu que volti la seixantena. En canvi, n’hi ha una pila per als actors, des del Rei Lear de Shakespeare a Mort d’un viatjant d’Arthur Miller. De secundàries de primer nivell, com la Kate Keller que ara fa Emma Vilarasau a Tots eren fills meus, encara, però poca cosa més.
Cal anar al teatre contemporani per trobar aquests papers, com La cabra d’Edward Albee, La mare de Florian Zeller o Agost de Tracy Letts. I, per què no, L’oreneta de Guillem Clua. És aquí on les actrius madures troben un lloc. I amb el decantament actual cap a fer obres d’ara i menys clàssics, la solució a un problema endèmic del teatre, ja que es parla molt de les de 30 o 40 anys, però poc de les que s’acosten o passen els seixanta.
L’altra via és oferir els papers protagonistes masculins dels clàssics a actrius. Ho va fer Lluís Pasqual amb Núria Espert al seu Lear, així com gairebé dues dècades abans li havia donat a Anna Lizaran el personatge de Vladímir a Tot esperant Godot. Pau Carrió, la temporada passada, va tenir Míriam Iscla interpretant el comissari Porfiri al seu Crim i càstig. En tots els casos, l'”invent” va ser un èxit. Perquè, quan parlem d’un clàssic, ens estem referint a una obra que ho aguanta tot, i queda clar que quan col·loques a una actriu en el paper d’un home li confereixes matisos nous a la peça.
Àngels Gonyalons és ara mateix dos homes al Poliorama. Per una banda, l’alcalde autoritari del poble gris de L’alegria que passa. Per l’altra, Clown, el líder d’una companyia teatral que fa parada a la localitat. Marc Rosich, el director, ha hagut de fer mans i mànigues per evitar que es topessin. Però, quan no ho ha pogut evitar, en una escena clau de la funció, ens regala un diàleg amb una sola veu que Gonyalons fa esclatar d’una manera meravellosa. El dia que vaig anar-hi, el públic va aplaudir-lo com si es tractés d’una cançó més.
L’actriu barcelonina, en l’adaptació de l’obra de Santiago Rusiñol, és, de llarg, l’intèrpret més veterà. Té vint anys més que Mariona Castillo, l’altra gran actriu de l’espectacle. La funció, però, és per a Gonyalons. No debades, va ser durant una època, a finals dels vuitanta, l’actriu de referència de Dagoll Dagom. Va encarnar la primera Blanca de Mar i cel (1988) i, abans, havia estat l’Audrey a La botiga dels horrors. I ara que la companyia ha decidit produir el seu últim musical de creació, era lògic que abaixés la persiana amb Gonyalons pujant a l’Olimp, de nou.
Aquest L’alegria que passa és una mena de testimoni que Dagoll Dagom passa als joves, amb l’actriu d’intermediària. No hi és Joan Lluís Bozzo, ni Albert Guinovart, ni cap dels que han estat habituals de la companyia en els prop de cinquanta anys de trajectòria. Dos dels tres creadors del muntatge, Andreu Gallén (música) i Ariadna Peya (coreografia) són lluny dels quaranta, i només Marc Rosich els supera. Tots fan el que ha fet sempre els Dagoll: rescatar clàssics catalans per convertir-los en populars. Mar i cel era Guimerà, Aloma, Rodoreda…
Gonyalons hi havia de ser. No només per donar vida a dos personatges, sinó perquè la seva presència és una reivindicació. Venen a dir: sí, aquest musical és per als joves, però no us oblideu dels professionals que estan en un moment pletòric, que tenen una història, una carrera llarga darrere, i que encara han de dir moltes coses.
Un dels grans problemes que té el teatre català és la manca d’espectacles on hi hagi un diàleg generacional. Que comparteixin escenari Gonyalons, Castillo i Eloi Gómez, tres cantants superbs, és gairebé un fet insòlit. El mateix passa al Lliure amb Tots eren fills meus, on podem veure Vilarasau, Eduard Buch i Clàudia Benito. Tres generacions parlant-se, replicant-se, aprenent les unes de les altres.
El normal, aquí, és que els muntatges comencin i acabin dins una mateixa colla, que es miri poc amunt. I si hi afegim que, més enllà dels 50 anys, sobreviuen poques actrius… Teresa Vallicrosa, Anna Güell, Mercè Arànega i companyia no van sobrades de feina
Tot i haver estat una figura estel·lar als anys vuitanta i noranta del segle passat, en l’última dècada Gonyalons no ha participat de manera habitual dels nostres escenaris. Va ser a Sister Act (Tivoli, 2014), a Els jocs florals de Canprosa (TNC, 2018), a La resposta (Goya, 2018), a La dona del 600 (Goya, 2019) i, abans de L’alegria que passa, va participar en el primer muntatge d’Una teràpia integral (La Villarroel, 2022). No està malament, però tampoc no és per tirar coets, sobretot si tenim en compte de qui estem parlant.
Quan es va cansar de Barcelona, o perquè volia canviar d’aires, Gonyalons va marxar a Madrid. Allà no va trigar gaire a triomfar. El 1999 es posava en pell de Velma Kelly al musical Chicago. A la ciutat, també es convertiria en una estrella. Hi va fer Paraules encadenades i Quan Harry va trobar Sally. I durant molt de temps va anar passant per El comisario (Tele 5).
Un dels esculls que han de superar actors i actrius de musical és el de la interpretació. Ho podem veure en molts dels muntatges, en què els intèrprets canten molt bé, però no paren gaire atenció a allò que fan mentrestant, entre cançó i cançó. No es tracta només de ballar i pujar per sobre de l’orquestra. Has d’interpretar. D’aquí que siguin pocs els que poden vantar-se de treballar tant en musicals com en obres de text. Gonyalons ho pot fer.
A L’alegria que passa, si volem trobar-hi un però, que en té pocs, és que hi ha una gran diferència entre la qualitat interpretativa de la més veterana i la dels joves. Ho demostra a la perfecció en l’escena del desdoblament de personatges. La resta, llevat de Castillo i Gómez, es queden enrere tota la funció.
La versió de Rusiñol de Dagoll Dagom hauria de servir per recuperar la Gonyalons prima donna i, també, per provar que el musical ben fet, en català, no està renyit amb les masses. El Pares normals de Minoria Absoluta ha funcionat força bé. I si aquest va encara millor, qui diu que no es pot tornar al Victòria o al Tívoli? L’aposta conservadora de la competència, amb títols anglosaxons traduïts al castellà que acumulen pols, davant del musical de creació en català. Aquesta és la dicotomia. El públic, com sempre, decideix qui guanya.
