Actriu i actor tornen a compartir escenari a ‘Quan ens haguem torturat prou’, una obra esgarrifosa de Martin Crimp que podem veure al TNC. Tots dos són especialistes, saben fer el que ningú no sap fer i han arribat a la maduresa de manera esplèndida.
El 2011, quan Anna Alarcón i Xavi Sáez es van ficar en la pell de la Béré i el Simó al Sé de un lugar d’Iván Morales eren dos actors de trenta i pocs que ja feia uns anys feien teatre a Barcelona. Ella era la musa del teatre indie barceloní de l’època, havia participat en la trilogia de Búfals, Lleons i Girafes de Pau Miró, i amb tants altres directors i dramaturgs que miraven d’obrir-se camí en el que llavors se’n deia “sales alternatives”. Ell, més heterodox, havia treballat amb la coreògrafa Marta Carrasco i a espectacles híbrids.
Sé de un lugar, però, els va canviar la vida. D’entrada, perquè van treballar amb un amic, Morales, perquè van crear tots tres l’espectacle i perquè van estar uns quants anys de gira. Van guanyar premis i, per fi, van tenir el focus a sobre seu. I gràcies a una obra esplèndida, una fita generacional, que van aixecar, com aquell que diu, en un garatge i que va anar guanyant espectadors i fans així que passaven les setmanes.
Alarcón, Sáez i Morales van arribar a fundar una productora, Prisamata, que va crear només un altre espectacle, Jo mai (Teatre Lliure, 2013), en el qual ella era darrere i ell, Sáez, davant amb un grup d’actors i actrius molt més joves. Aquella experiència no va acabar de sortir bé del tot. I la companyia es va acabar.
Uns anys més tard, Morales els va reunir per tirar endavant Esmorza amb mi (2018), amb Andrés Herrera i Mima Riera, a la Sala Beckett. Havien passat set anys des de Sé de un lugar i molta gent hi va voler veure una seqüela, cosa que no era.
Actriu i actor ja no eren dos intèrprets desconeguts per al gran públic, sinó que havien estrenat ja al TNC, a La Villarroel, al Goya, a sales de més pes i millor remuneració. Llocs on un professional del teatre que camina cap a la quarantena pot predir si es podrà jubilar treballant. També havien començat a fer cinema i televisió. Sense fer gaires escarafalls, a poc a poc, sense haver de tenir ni Whatsapp instal·lat al mòbil.
I és molt curiós que no els hàgim tornat a veure plegats fins a Quan ens haguem torturat prou, al TNC. Aquesta obra de Martin Crimp que ens regira els budells, que posa de manifest el nivell de submissió que encara pateixen les dones, on ens diuen coses tan clares i punyents que és talment una bufetada amb la mà plana.
Algú amb una mica de vista hauria fet que Morales dirigís aquesta obra, per completar el trio. El dramaturg no té l’escriptura perversa i desafiant de Crimp, però és capaç de mirar les relacions d’una manera que va més enllà de les convencions, com l’autor britànic. Hi busca altres coses. Per això ens va agradar tant Sé de un lugar i per això ens va interessar Esmorza amb mi.
Crimp, aquí, ens guia en un viatge que es va torçant cada vegada més, juga amb la nostra percepció del món i de la realitat, fins al punt que confon els rols de gènere i tanca la peça de manera magistral. Per què no fuig, la Dona? Per què l’Home fa el que fa? Per què se sotmeten, l’un a l’altre? Hi ha sadisme, Les relacions perilloses, lluita de classes i ultraliberalisme. És tant el nostre món que, així, de manera tan crua, incòmoda.
No sé si hi ha cap parella d’actor i actriu que sigui capaç de maltractar-se en escena cada nit com ho fan Alarcón i Sáez. T’has d’estimar molt per poder sortir un dia i un altre durant quatre setmanes a fer-te la pell. I quan els veiem, és impossible evitar recordar-los amb una dècada menys i en la pell del Simó i la Béré.
Alarcón s’ha convertit en l’actriu que pot encarnar qualsevol personatge extrem. Des que va fer La psicosi de les 4.48 de Sarah Kane que pot amb tot. Ha excel·lit últimament a Una galaxia de luciérnagas (Maldà, 2020), a Macbett (TNC, 2021). Abans havia sabut fer Sagarra, passar pel Goya i La Villarroel, sovint en papers de secundària. Però d’uns anys ençà s’ha guanyat un lloc de prima donna, d’actriu que sap ficar-se en papers difícils, de mirada inquietant i gran força escènica.
Sáez, alhora, ha girat per tot l’Estat amb Anatomía de un instante i La gavina d’Àlex Rigola. I ha participat en produccions de tota mena, sovint també com a secundari. Ha trepitjat Borràs, La Villarroel, Teatre Lliure, Sala Beckett, Tantarantana… I ja li ha arribat l’hora de reivindicar-se com a gran actor, d’actor que sap ocupar el centre de l’escenari i dir: mireu-me. Fins i tot sap transvestir-se amb gràcia, i no com tots aquests homes heteros que imiten, que escarneixen, el que menyspreen.
Ni l’un ni l’altre han tingut una carrera de pompes i lluentons. Però se n’estan sortint prou bé. I han superat la quarantena, aquella edat tan decisiva on molts no arriben o s’hi queden, amb uns quants papers memorables i la demostració que els queda terreny per recórrer. I plegats.
En bona part, són dos supervivents d’una escena independent que la crisi de 2008 va fer saltar pels aires. Hi ha una gran massa d’actors i actrius que han fet els quaranta i han hagut de plegar. No perquè no fossin bons, sinó perquè el sistema els ha expulsat sense haver-los ofert cap oportunitat quan els tocava. La dècada passada va ser infame per als que aleshores tenien trenta anys.
N’hi ha que s’han salvat gràcies al fet que el boom de les sèries els ha redescobert. N’hi ha que encara tenen fe en aquell grup de companyies emergents que van arribar a editar una revista en la pitjor època per al teatre català contemporani. Pocs són els que han sobreviscut gràcies al teatre. I avui haurien de ser la generació dominant a la cartellera. I no és així.
