Teatre / Exposicions

Antoni Tàpies. Pintura o teatre?

Per primera vegada, una exposició de  recerca posa a l’abast del públic el material inèdit dels projectes teatrals d’Antoni Tàpies i la relació que l’artista estableix entre la radicalitat i senzillesa de la seva concepció de l’escenografia i la seva pintura. Aquesta exposició ajuda a entendre com la pintura de Tàpies construeix escena des d’un minimalisme radical que es desplega des de la pintura a l’espai.

Antoni Tàpies. Teatre
Emmarcada en l’Any Brossa i en els 90 anys de Josep Maria Mestres Quadreny
Comissària: Núria Homs
Fundació Antoni Tàpies
Aragó, 255. Barcelona
Fins al 19 d’abril de 2020.

Amb materials pobres i efímers, com cartrons, cordes, papers, i alguns objectes, com una porta, una taula, una escala, un llit, uns tamborets, una roba nuada, un bastó o una grafia construeix decorats austers, que busquen trencar amb la convenció de l’escenografia realista que perviu des del segle XIX i s’acosten més al caràcter performàtic dels dies de postguerra i a la màgia escènica derivada de la passió de Joan Brossa pel transformista Frègoli i per les òperes de Wagner, que influí i creà complicitat en els  pintors de Dau  al Set, especialment en Joan Ponç, Modest Cuixart i Antoni Tàpies.

Antoni Tàpies. Frégoli [4], 1969. Litografia i collage amb relleu sobre paper. 76 x 56 cm. De l’obra: © Comissió Tàpies / VEGAP, 2019. De la fotografia: Fernando Cortiglia. © Fundació Antoni Tàpies, 2019.

Desprès de la Guerra  Civil espanyola  i de la Segona  Guerra Mundial, es viu el descrèdit de la paraula.“No hi pot haver poesia després d’Auschwitz”, diu Adorno. L’eructe i el vòmit d’Artaud obren la porta al teatre que parla amb el cos, no amb la paraula. I Brossa, que recull el guant del sentiment de ruïna i nocturnitat de l’època, busca en la tradició del teatre popular, del teatre de carrer, en la màgia, el carnaval, en el circ, un espai lliure des del qual renovar l’escriptura teatral.

Imatge de sala de l’exposició Antoni Tàpies. Teatre. © Fundació Antoni Tàpies, 2019.

Per això, és a l’època de Dau al Set (1948-1951) quan es cou la relació de Tàpies amb el teatre. Les accions teatrals o musicals que Brossa promou amb els seus amics de Dau al Set provoquen espais de màgia escènica en què els personatges reals són els actors. Ja al número de la revista Dau al Set de febrer de 1950, Tàpies il·lustra textos parateatrals de Brossa, amb dibuixos que mostren caixes màgiques, armaris i espais tancats amb clau que semblen guardar un secret, potser l’autoretrat d’Antoni Tàpies. El mateix any, a la narració teatral Carnaval escampat o la invasió desfeta, Cuixart, Ponç i Tàpies hi figuren com a actors, encara que no es va representar mai. 

Antoni Tàpies, Mans i bastó, 1975. Col·lecció particular, 2019.

L’exposició emplaça la relació de Dau al Set amb el fet teatral començant pel dibuix Estudi per a un personatge d’una obra de Brossa (1952), que presenta un diable que juga amb un diàbolo i que va exhibir-se a l’exposició d’Antoni Tàpies a les galeries Laietanes el 1952, any en què també Tàpies va fer el paper d’arlequí a l’obra de Brossa Nocturns encontres, representat al teatre del Cercle de Mataró, sota la direcció de Josep Centelles. El dibuix de 1952 es relaciona amb el text Esquerdes, parracs, enderrocs esberlant la figura (1947) en què dos arlequins dialoguen sobre un diàbolo. Antoni Tàpies i Joan Ponç juguen, doncs, el paper d’arlequí en les obres de Brossa, rol que finalment quedarà en mans de Joan Ponç. El diable ja jugava a l’esoterisme a la revista Algol (1946-47) i segueix  de la mà de Joan Brossa,  durant tot Dau al Set.

En aquest primer franquisme de postguerra, en què l’art d’avantguarda vivia soterrat o en salons particulars de mecenes cultes i arriscats, es creaven també les sessions de “caligarisme”, inspirades, com el seu nom indica, en  l’expressionisme cinematogràfic del Dr. Caligari. Es tractava d’improvisats espectacles de cabaret al final de tertúlies o reunions privades, en què els mateixos participants es convertien en actors amb un toc de maquillatge o detall en la roba que els caracteritzava  i tenien lloc a casa de Leopoldo Pomés o a l’estudi de Modest Cuixart.  Hi actuaven Joan Brossa, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Pere Portabella i els mateixos Cuixart i Pomés.

Les escenografies realitzades

Cinc són les escenografies dissenyades per Antoni Tàpies que es dugueren a terme entre 1961 i 1989: Or i sal (1961), Semimaru (1966), L’armari en el mar (1978), Johnny va agafar el seu fusell (1989), L’éboulement (1982) i la no realitzada Cap de mirar (1991),  que s’havia de dur a terme al Gran Teatre del Liceu.

Antoni Tàpies, Mirall i confetti, 1970,© Col·lecció particular, Barcelona. ©Fotografia: Fundació Antoni Tàpies, 2019.

L’exposició dóna la benvinguda amb una obra emblemàtica: Mirall i confetti (1970), que convida a canviar la nostra imatge pel món secret de la màgia, la festa, la imaginació i una representació altra que és el teatre.

A Or i sal (/1961), de Joan Brossa, dirigida per Frederic Roda al Palau de la Música, Tàpies fa visible la tramoia i crea un teló on s’hi veu una escala, una porta, una taula, una corda, uns tamborets, elements de gran senzillesa i pobresa que es poden relacionar amb la seva pintura, com amb Tela encolada (1961) i Pintura-bastidor (1962), en que fa evident la tramoia de la pintura fent visible el bastidor al seu revers.

Al Semimaru (1966), estrenat a l’Aliança del Poblenou i dirigit per Lluís Solà i amb música de Mestres Quadreny, Tàpies enllaça amb el seu interès pel món oriental i el teatre Noh. Una màscara japonesa femenina del teatre Noh (segles XVIII i XIX) obre aquest àmbit en que l’escenografia destaca pel creuament de dues cordes a l’escenari traçant una ics d’ on pengen un bastó i un mocador nuat, temes que retrobem en algunes pintures i quatre anys després al Gran esquinçall, obra inspirada en el darrer vers d’ un poema de Josep Carner: “El més vell del poble”, que mostra al vestíbul del teatre de St. Gallen quatre draps vermells nuats que al·ludeixen a les quatre barres de la bandera catalana.

Màscara femenina de teatre ​nō​, Japó, segles xviii-xix. © Col·lecció particular / Colección particular / Private Collection, Barcelona © Fotografia: Fundació Antoni Tàpies, 2019.

A L’armari en el mar representada el 1978 i el 2010, de Brossa i Mestres Quadreny, amb Carles Santos, Tàpies va fer penjar els fracs dels músics al sostre, que van tocar en mànigues de camisa. Una acció que d’una banda posa en evidència un despullament, el fet de revertir una convenció: treure els músics d’una disfressa, en certa forma burgesa, i deixar els braços lliures per tocar sense doble màniga. Al mateix temps, els fracs acumulats al sostre, esdevenien una peça d’ arte povera. Una acció per empobrir la vestimenta i al mateix temps bastir una obra d’art pobra, tot establint un equilibri i coherència estètica en l’escena i el vestit. El transformisme de Frègoli acompanya els esbossos d’aquesta obra per reforçar la idea de transformisme, amb el llibre Frégoli (1969), de Brossa i Tàpies.

L’ éboulement (1982), escrit per Jacques Dupin, es va representar en un hangar dins de cicle teatral “Les intérieurs. Théâtres d’appartement”. Hi destaquen de nou cordes, llençols blancs, taques de colors, grafies i empremtes d’un peu, amb el nom dels personatges escrits a la paret.

El Cap de mirar (1991) és un projecte operístic no realitzat, pensat  per al Liceu, amb la col·laboració de Brossa i Mestres Quadreny. Destaquen les pintures relacionades amb el projecte, el díptic Urbilder (1988) i l’ Homenatge a Wagner, en què el rostre de Wagner jau sobre un jaç d’espart: llit de mort i núvol invertit. El projecte escenogràfic posa èmfasi en objectes domèstics presents a la pintura de Tàpies, com, un llit, una cadira, etc.

Una obra emblemàtica, que explicita la idea d’escenografia que tenia Tàpies, és Taronja sobre decorat de teatre (1978), en què aprofita un tros de paper de color blau usat en una escenografia, ple de plecs i arrugues, per crear una pintura, amb grafies de color taronja, el color complementari del blau. Aquesta obra posa de manifest l’esperit pobre i senzill que Antoni Tàpies tenia de l’escenografia.

Amb un mínim d’elements va saber girar els elements bàsics de la seva pintura en  espai escènic. Transformà el bastidor en escenari, la corda en tramoia i el llenç en teló. Com atrezzo algun objecte i mínima escriptura. Tota una lliçó d’austeritat, senzillesa i aposta per l’essència, que l’exposició explicita molt bé, un aspecte fins ara inèdit i no documentat de l’obra d’Antoni Tàpies, que cal agrair.

Pilar Parcerisas
Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close