Teatre / Opinió

Artesania, tecnologia, frontalitat

Simon McBurney demostra a ‘Drive your plow over the bones of the dead’ que es pot adaptar una novel·la sense dependre excessivament de la frontalitat, amb un muntatge tecnològic, però sense renunciar a la imaginació teatral.

Hi va haver un moment, fa més d’una dècada, en què el teatre es va posar al dia a nivell tecnològic i va semblar que entràvem en una nova era de la teatralitat, en què la teatralitat voldria dir una cosa diferent a la que havia estat fins aleshores, un o diversos intèrprets en escena, amb escenografia o sense. I uns dels màxims exponents d’això nou van ser els anglesos Simon McBurney i Katie Mitchell.

McBurney, el 2012, va portar al Grec un dels muntatges més espectaculars que he vist mai, ‘The Master and Margarita’, adaptació de la novel·la de Mikhail Bulgàkov que ens va deixar clavats a la cadira, gràcies a un desplegament de recursos visuals al·lucinants. Alhora, tanmateix, contenia una teatralitat molt ancestral i el director anglès sabia oferir espais als actors i les actrius perquè fessin el de sempre. I posar el focus, quan calia, en l’artesania, com quan el mestre i Margarita es troben a soles i una cadira col·locada a l’inrevés a sobre d’una altra simulava una finestra.

El 2012, Simon McBurney va portar al Lliure 'The Master and Margarita'. Foto: Complicité
El 2012, Simon McBurney va portar al Lliure ‘The Master and Margarita’. Foto: Complicité

Sense arribar mai al virtuosisme i als pressupostos d’anglesos, alemanys i belgues, aquí també vam fer un intent de fer més complexa la teatralitat, amb Calixto Bieito i Carles Santos com a puntes de llança. Però les crisis, ai las, sempre ens passen per sobre i mai ningú no ha tingut prou calés ni per fer teatre cinematogràfic ni per anar més enllà d’un muntatge audiovisual digne.

En l’època anterior a ‘The Master and Marguerita’ vam poder veure aquell ‘Purgatorio’ de Romeo Castellucci, aquell fastuós ‘Eraritjaritjaka’ de Heiner Goebbels, o l”Endstation Amerika’ de Frank Castorf. I, més endavant, ‘Orfeu i Eurídice’ de Mitchell. Grans muntatges espaterrants en què tecnologia i teatre, imaginació visual i artesania, anaven de la mà per meravellar-nos.

McBurney, d’aleshores ençà, sense baixar del burro de les eines digitals, ha buscat un equilibri més teatral. I el ‘Drive your plow over the bones of the dead’ que hem pogut veure a Temporada Alta n’és un bon exemple. Perquè sí, hi ha uns efectes visuals extraordinaris, però el que mana és la imaginació teatral. O, millor dit: la combinació del gest, de la paraula i del vídeo converteixen la seva versió de la novel·la d’Olga Tokarczuk en una exercici d’orfebreria escènica.

'Drive your plow over the bones of the dead' té coreografia i micro. Foto: Pinelopi Gerasimou
‘Drive your plow over the bones of the dead’ té coreografia i micro. Foto: Pinelopi Gerasimou

Perquè tenim uns fons siderals, amb imatges fixes o en moviment que ens traslladen allà on McBurney vol, però també disposem d’una companyia que alça els braços com les cornamentes dels cérvols, una cadira a sobre d’una taula que esdevé un carruatge… I una actriu, Amanda Hadingue, que es planta en primer pla i aguanta gairebé sola dues hores i mitja de funció en el paper de Janina Duszejko, mestra jubilada, entusiasta de William Blake i motor de la història.

Aquí, la tecnologia és l’embolcall, el que marca la diferència, d’acord, però no és ni el 50 per cent del que fa que aquest muntatge sigui bo. El que el converteix en boníssim és la intervenció dels intèrprets i, sobretot, la dramatúrgia de Laurence Cook i Sian Ejiwunmi-Le Berre. Per diverses raons.

Ens hem acostumat a veure versions teatrals de novel·les frontals, bàsicament frontals, on una sèrie d’actors i actrius ens expliquen la història. La interpreten, és clar, però sovint l’únic que fan és narrar-nos-la, amb efectes, una escenografia, una bona il·luminació i un llarg etcètera. Això, en bona part, és una deriva de la frontalitat en què el teatre contemporani del segle XXI ha construït la seva base. I no sols quan s’adapten novel·les, sinó també quan s’executen textos dramàtics, Shakespeare inclòs. No podem oblidar el famós ‘Juli Cèsar’ d’Àlex Rigola. O les ‘Tragèdies romanes’ d’Ivo van Hove.

Ivo Van Hove va posar en escena les 'Tragèdies romanes' de Shakespeare. Foto: Jan Versweyveld
Ivo Van Hove va posar en escena les ‘Tragèdies romanes’ de Shakespeare. Foto: Jan Versweyveld

Vam començar el segle així, amb posades en escena que volien ser concerts de rock. D’aquí que es digui que un muntatge és contemporani si hi ha un micro de peu i una coreografia. Elements que fa vint anys ens sorprenien, però que avui dia, de tan integrats, ens deixen indiferents. Quan no hi són, fins i tot els trobem a faltar.

A ‘Drive your plow over the bones of the dead’ hi ha tot això: un micro central, al qual la Janina s’hi adreça sovint, domina l’escena. Però a McBurney li agrada el teatre i els seus dramaturgs han aconseguit amb èxit la difícil tasca de transformar el monòleg interior amb què Tokarczuk escriu la novel·la en teatre, és a dir, en intercanvis textuals entre actors i actrius. I l’anglès barreja molt bé les escenes frontals, en què la protagonista s’adreça al públic (fins i tot hi ha un moment en què l’actriu baixa a la platea) amb les purament teatrals, quan els personatges imiten la vida.

McBurney troba el punt just entre la narració i l’exposició. No només sentim la Janina dir-nos que han assassinat el seu veí, sinó que veiem com troben el cadàver i l’intercanvi d’impressions entre els personatges. No sols la protagonista ens conta que anirà a la crucial festa dels caçadors, sinó que la vivim i sentim tot el que hi passa.

Míriam Iscla, Pol López i Oriol Guinart a 'Crim i càstig'. Foto: Sílvia Poch
Míriam Iscla, Pol López i Oriol Guinart a ‘Crim i càstig’. Foto: Sílvia Poch

A casa, hem vist adaptacions de tota mena. De les recents, les millors són la de Pau Carrió de ‘Crim i càstig’ i la de Marc Artigau, Sergi Pompermayer i Julio Manrique de ‘Carrer Robadors’. També podria ser-hi el ‘Solitud’ d’Albert Arribas. Bàsicament, perquè convertien de debò una novel·la en teatre, perquè pensaven la versió com a espectacle teatral, diguem-ne, a l’antiga. Més enrere, podríem citar el ‘2666’ de Pablo Ley i Rigola, i el ‘Tirant lo blanc’ de Marc Rosich i Bieito.

La frontalitat és una molt bona manera de trencar la quarta paret, de col·locar el públic dins l’escena, de remarcar l’aquí i ara del teatre. I també ofereix un aire de confessió a la posada en escena. És la forma habitual, i lògica, del teatre de l’experiència, és a dir, del teatre que parteix de l’autoficció i del teatre documental. Angélica Liddell sempre mira el públic perquè ens explica la seva vida. No li cal enraonar amb ningú.

Angélica Liddell a 'Liebestod El olor a sangre no se me quita de los ojos Juan Belmonte'. Foto: Christophe Raynaud de Lage / Festival d'Avignon
Angélica Liddell a ‘Liebestod. El olor a sangre no se me quita de los ojos Juan Belmonte’. Foto: Christophe Raynaud de Lage / Festival d’Avignon

Però l’abús de la frontalitat produeix certa monotonia i ens porta a un teatre sense acció. Fins i tot a un teatre sense imaginació, una mica mandrós. No diré que és més fàcil retallar un text i amollar-lo a l’audiència a partir de la gran vàlua de qui va escriure aquelles línies, perquè els intèrprets sovint van despullats, ja que disposen únicament de cos i veu per donar vida.

El ‘Drive your plow…’ de McBurney mostra un camí que no sé si és gaire accessible per als directors i dramaturgs d’aquesta part de món. No n’hi ha cap que tingui els seus recursos a l’abast. Però la barreja de frontalitat i acció, tecnologia i artesania, dona a la funció un ritme brutal que, quan es tracta de muntatges llargs, de prop de tres hores, fa que el teatre sigui una experiència fantàstica.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close