Teatre / Camins de Serp

Assaig sobre la depressió al TNC

Entusiasmat per l’estrena de Cadires –la meravellosa proposta d’Oriol Genís i Mont Plans de la qual us vaig parlar aquesta mateixa setmana; insisteixo, correu al Goya per veure’ls!– vaig decidir reconciliar-me amb el teatre casolà i viatjar a la sessió inaugural del TNC. Soc dels espectadors que adora el teatre sense gaire condicions, que per gaudir d’una proposta dramatúrgica quasi en tindria prou amb contemplar com s’alça el teló mentre els grollerots de la tribu apaguen els seus insofribles telèfons mòbils. És per això que, si una vetllada no m’acaba de fer el pes, sempre intento excusar-la fixant-me encara que sigui només en el gest precís d’un actor, en la perícia d’una frase del text o, a la desesperada, en l’adequada posició d’un focus inert. D’aquesta faisó vaig entrar a la Sala Gran (que algú faci el favor de posar-li el nom d’un dels grans homes, dones o totis del nostre teatre) per veure Assaig sobre la ceguesa en versió catalano-portuguesa de Clàudia Cedó i Nuno Cardoso.

Fa ja molts anys, quan Saramago es trobava en l’auge lògic del Nobel, el meu examic Jordi Galves ja m’advertí que el portuguès era un autor d’aquells que escriu sempre en falset, ple de trampes i amb un sotabosc ideològic que amaga només doctrina abillada de progressisme. Tenia més raó que un sant; l’Assaig sobre la ceguesa no només ha envellit com el cul, sinó que és un text fet de paranys distòpics que la majoria de narradors televisius han giravoltat amb molta més gràcia que Saramago. Però resulta, això sí, una obra magnífica per obrir aquest nou TNC que ha confós el teatre amb la doctrina i l’obligació de deprimir l’espectador.

En la meva darrera visita al TNC ja m’havien intentat fer caure en el decaïment existencial i en l’obriment de venes amb la història d’una pobra senyora que buscava residència pel seu pare moribund. Ara l’aposta es dobla, i el text de Saramago és l’excusa perfecta per ordir un panegíric de la naturalesa dels bípedes racionals, recrear-se en les tifes emocionals d’homes i dones i, només faltaria, recordar tots els mascles la seva condició d’orangutans. A mesura que el primer acte de la proposta avançava, hom tenia la sensació d’estar viatjant en el temps per assistir a la barreja entre una obra d’institut dels Escolapis de Sarrià i el refregit del cosmopolitisme anys 90 de la Festa de la Rosa. Estimo el teatre que fa preguntes incòmodes, que em regira els prejudicis per posar la meva opinió (i sobretot la meva conducta) entre parèntesi. I justament per això el blasmo quan esdevé un camí prefabricat de mítings, quan s’utilitza un text per fer-me copets a l’espatlla amb paternalisme i recordar-me com en som, tots plegats, de dolentots.

Em sembla incomprensible que el TNC malbarati el talent d’actors meravellosos com l’Albert Prat (el millor intèrpret de la seva generació) o la Maria Ribera, que amb Solitud ens havia deixat a tots amb la boca oberta, per inaugurar temporada amb un pamflet que, a banda de textualment inservible, només provoca aquell tipus de depressió –i repressió- que tant excita sexualment les monges. Em sap molt greu per aquest excel·lent equip d’actors, us ho escric de tot cor. Tres hores si vint minuts, filleta meva, durava la turra! Dos-cents minuts de cristianisme progre! Suggereixo a l’equip de Carme Portaceli que, per simple deferència amb el públic, tingui la bondat de fer avinent un equip de psicòlegs a la sortida de la Sala Gran quan acabi la temporada, perquè de seguir així la depressió es contagiarà més ràpid que la ceguesa.

PS.- A la temporada d’enguany, dit sia de pas, hi presenciem una notòria disminució del patrimoni d’autors catalans. És normal: això nostre deu fer de poble, poc d’anar pel món. En fi. Paciència.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close