Teatre / Opinió

Autors vs. directors… O les obres menys bones

L’estrena d”Els encantats’ a la Sala Beckett i l’enfrontament públic entre el dramaturg i la directora ha remogut l’oasi teatral català, i ha tornat a posar damunt la taula debats que fa temps que couen: hi ha un menyspreu local cap a les obres escrites pels nostres autors? Els autors han de blindar els seus textos?

Fa unes setmanes, el món cultural occidental es va despertar amb la notícia que l’editorial anglesa de Roald Dahl havia decidit “revisar” les obres del mestre gal·lès per fer-les més inclusives. S’eliminaven adjectius com gras o lleig per altres de més amables, i fins i tot es canviaven referències: si a Matilda es parlava de Joseph Conrad, ara es parla de Jane Austen.

Molta gent es va posar les mans al cap, acusant Puffin Books de censura. En el món del teatre, tanmateix, el que li ha passat a Dahl al Regne Unit és el més normal del món. Sòfocles, Shakespeare, Txékhov i Ibsen són víctimes constants dels capricis dels directors. Es retallen textos, es canvien monòlegs de lloc, es tergiversen ideologies… No hi ha cap clàssic que vingui fins a nosaltres amb el vestit que duia quan es va teixir per primera vegada.

Núria Espert fent de rei Lear en el muntatge de Lluís Pasqual al Lliure el 2015. Foto: Ros Ribas
Núria Espert fent de rei Lear en el muntatge de Lluís Pasqual al Lliure el 2015. Foto: Ros Ribas

Però això fa, entre altres coses, que es continuïn representant aquelles obres. Perquè són obres que ens segueixen interpel·lant. Quina diferència hi ha que Macbeth mati els seus rivals amb una serra elèctrica en lloc de fer-ho amb un punyal? Passa res si el rei Lear és una dona? La grandesa de Shakespeare es manté intacta. O hauríem de representar les seves obres sense actrius, en anglès del 1600, sense la tecnologia de 2023?

A més, estem parlant d’arts escèniques, on una cosa és el text i una altra és la representació d’aquest text. Fa molts anys, m’ho va dir Josep Maria Benet i Jornet. Amb una obra editada seva a la mà, va exclamar: això és literatura! Quan puja a un escenari, és teatre. I crec que és aquí on podria acabar-se la polèmica sobre Els encantats.

Estel Solé, parella de David Plana, autor d’Els encantants, demanava a Twitter que els crítics es llegissin les obres que van a veure abans de dir si són bones o dolentes. L’actriu, dramaturga i poeta oblida que els crítics tenen orelles i que poden sentir el que diuen els intèrprets per valorar si la peça és més o menys bona. I més quan Plana i la directora de l’espectacle, Lucia del Greco, han polemitzat en públic sobre el text i la representació.

Òscar Rabadan és el pare en 'Els encantats', de David Plana, que dirigeix Lucia del Greco al Lliure. Foto: Kiku Piñol
Òscar Rabadan és el pare en ‘Els encantats’, de David Plana, que dirigeix Lucia del Greco al Lliure. Foto: Kiku Piñol

Va passar, ni més ni menys, que a la roda de premsa de presentació de l’espectacle. Plana va dir que havia quedat “en xoc” quan va assistir al primer passi de l’obra, expressió que venia a dir que no li havia agradat gaire. Del Greco, que no té ni trenta anys, es va mantenir ferma en la seva aposta estètica. No tenia ni per què donar explicacions. I si la van fitxar a ella per muntar Els encantats, doncs que digui la seva el responsable últim.

La qüestió és que la directora ha fet volar la imaginació per entomar una obra que és correcta, res més. Dos fills amb problemes de salut mental i un pare que es retroben quinze anys després que el progenitor els abandonés. Sí, Del Greco podria haver estat mandrosa, posar un sofà i un llum de peu i tirar endavant, a veure si a algú li interessa la història. Però no, va decidir, com fan tots els bons directors, portar-la al seu món.

Avui dia, si un autor consolidat vol que una obra seva es faci així com l’ha pensat, ho té molt fàcil: la pot dirigir. Ho fan gairebé tots. A més, econòmicament els convé, ja que es paga més bé la direcció que no l’autoria. Els escriptors solen guanyar únicament un percentatge de la taquilla, mentre que els directors s’embutxaquen un sou per estar dos mesos aixecant la peça i també s’emporten un percentatge de la venda d’entrades. Jordi Galceran, per exemple, es permet el luxe de tenir un director de confiança (Sergi Belbel), així com Guillem Clua (Josep Maria Mestres). La resta fan el que poden.

L'obra de Victoria Szpunberg 'El pes d'un cos' també compta amb Marc Tarrida Aribau (a partir del 2/6)Carles Pedragosa i Sabina Witt. Foto: David Ruano/TNC
Victoria Szpunberg va dirigir-se ‘El pes d’un cos’ al TNC. Foto: David Ruano/TNC

Arribar fins aquí, que els directors s’interessin pels autors, ha costat molt. Quan el boom del teatre català va començar, els dramaturgs es queixaven que no els quedava altre remei que dirigir-se, fins que va venir Javier Daulte i els va dir que era obligatori que ho fessin, sobretot al principi, perquè així podrien donar pautes sobre com havien de muntar-se els seus textos en el futur. Tanmateix, Marta Buchaca deia diumenge: “Autores i autors, sentiu que les directores i els directors del país tenen interès pel que escriviu? En el meu cas, percebo que l’interès que suscito als qui dirigeixen és nul. Espero ser un cas aïllat. Ho soc? Si no és així, potser aquest és el problema, no?”.

Avui dia, hi ha a Catalunya més autors i autores que directors i directores. De llarg. El nombre d’estrenes de dramaturgs locals és espaterrant, cosa que va en paral·lel al prestigi internacional del teatre català. S’escriu tant i tan bé que molts autors estrenen a fora abans que aquí. Hi ha molts ulls a sobre del nostre teatre. Això vol dir que tot el que s’escriu a Catalunya és una meravella? Que tots els autors i autores són extraordinaris? Doncs, no. Però tenim la pell molt prima…

Guillem Clua, emprenyat, deia també el cap de setmana: “Malgrat la merda que sovint hem hagut de suportar des de certes publicacions fins a certes direccions artístiques, el teatre de text segueix generant grans èxits i consolidant-se com un pilar imprescindible de la cultura catalana”. Cap dubte. I té raó en el sentit que la majoria d’autors i autores, tot i l’èxit, han de seguir fent-se respectar per “certes direccions artístiques”. Parlant en plata, es refereix, crec, al Teatre Lliure, institució que, històricament, ha estat reticent a donar sortida a la dramatúrgia textual local. Això de les “publicacions” no sé a què es refereix. Existeixen? N’hi ha?

Borja Espinosa, Laura Conejero i Anna Ycobalzeta, a 'Terra baixa (reconstrucció d'un crim'). Foto: David Ruano/TNC
Borja Espinosa, Laura Conejero i Anna Ycobalzeta, a ‘Terra baixa (reconstrucció d’un crim’). Foto: David Ruano/TNC

Parlem de les obres, des de l’opinió subjectiva d’un home que veu i llegeix teatre des de fa una pila d’anys. S’ha parlat poc, per exemple, del tomb ideològic que li han donat Carme Portaceli i Pablo Ley a la seva versió de Terra baixa, la pedra angular del cànon català. La peça d’Àngel Guimerà, ho confesso, no m’agrada: parla, especialment, de la puresa i això ens porta a llocs molt lletjos. Per alguna raó l’òpera que en va fer Eugen d’Albert, Tiefland, era la preferida de Hitler. Per alguna raó, Leni Riefenstahl la va convertir en pel·lícula… Al TNC, tanmateix, la podíem veure com un mirall de la lluita de classes de primers del segle XX.

En els últims anys, els autors i les autores catalans han estrenat comèdia, drames, melodrames que no només han funcionat aquí. I, algunes, molt bones. Penso en Els jugadors, de Pau Miró, ‘Una gossa en un descampat’, de Clàudia Cedó, L’oreneta, de Guillem Clua, Els nens desagraïts, de Llàtzer Garcia, El pes d’un cos, de Victoria Szpunberg, El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, de Josep Maria Miró, M’hauríeu de pagar, de Jordi Prat i Coll… I podria posar-hi El bon pare, de David Plana. Tot el que han escrit és meravellós? Doncs, no. El monòleg final de Temps salvatge (J. M. Miró) no és massa llarg? O: L’onzena plaga (Szpunberg) arriba a algun lloc? És creïble el protagonista de Justícia (Clua)? No hauria estat millor que l’autor no hagués dirigit Una història real (P. Miró) per donar-li una altra volada?

'Una gossa en un descampat', de Clàudia Cedó, es va estrenar a la Beckett el 2018. Foto: Kiku Piñol
‘Una gossa en un descampat’, de Clàudia Cedó, es va estrenar a la Beckett el 2018. Foto: Kiku Piñol

A més, percebo un cert conformisme en la manera d’escriure de molts dramaturgs. Potser és fruit de les circumstàncies. Abocats a estrenar en teatres comercials, van sobre segur. Hi ha algun autor que hagi escrit alguna cosa semblant a [Blank]? Potser sí i no té lloc on mostrar-la, que no m’estranyaria.

Tampoc no és cert del tot que els autors anglosaxons, com deia Estel Solé, blindin els seus textos. La fundació que gestiona els drets de Samuel Beckett és molt estricta, i Edward Albee envia gent per tot el món a veure les seves obres, per si li han canviat alguna cosa, fet prohibit. Però vaig veure Atemptats contra la seva vida de Martin Crimp al National Theatre de Londres i ja els puc dir que la directora, Katie Mitchell, va fotre-hi cullerada. El mateix he vist al Blackbird de David Harrower, que va dirigir Peter Stein al West End. I tantes altres… Cap dels dos es va queixar.

El text és només una part del teatre. Hi ha textos que no necessiten res. I n’hi ha als quals els cal un vestit. Per muntar-los, calen directors, intèrprets, tècnics. Un munt de gent, una pila d’artistes. Queda clar que sense text no hi ha teatre. I que fins i tot quan no existeix el text, hi ha un dramaturg darrere. Per tant, es pot destrossar un text i també es pot millorar un text mitjanet (entenem que els dolents no s’estrenen). Tots hem vist Oncles Vània mediocres i d’altres d’excel·lents, i no discutirem ara la vàlua de la peça de Txékhov.

Marta Gil Polo dirigeix 'Zona inundable' al TNC. Foto: David Ruano/TNC
Marta Gil Polo va dirigir ‘Zona inundable’ al TNC. Foto: David Ruano/TNC

El teatre és una feina col·lectiva, on hi ha moltes persones que juguen a ser deus, que volen ser deus. Però és lleig quan un grup de persones, ben situades, granadetes, estan disposades a linxar-ne una altra molt més jove per, simplement, haver intentat fer la seva feina quan li ha tocat una obra no tan bona. Diu molt poc sobre elles. I més quan, al final, estem davant d’un muntatge correcte d’una obra correcta. Passarà el text a la història? I la posada en escena?

Fa uns mesos, Marta Gil Polo va dirigir Zona inundable, de Marta Barceló, al TNC. L’autora em va confessar que la directora s’havia inventat el tema dels arxivers i que a ella li havia semblat bé. No es van barallar, ni va haver-hi cap polèmica. Potser perquè Barceló és una dona i entén el teatre d’una altra manera.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close