La nòmina de directores que estan demostrant un nivell extraordinari es va ampliant així que disposen de bones oportunitats per provar el seu talent. L’última és Mònica Bofill gràcies a ‘Entrevistes breus amb dones excepcionals’.
Mesos enrere, coincidint amb l’estrena de Tot el que passarà a partir d’ara (Teatre Lliure), Glòria Balañà em deia. “Tu has de demostrar com el doble, com que no tens oportunitat d’equivocar-te”. Es referia al fet que, quan una directora té una ocasió de treballar en condicions en un escenari de primer nivell, l’ha d’agafar al vol i encertar-la, perquè si no, el risc d’haver de tornar a començar és majúscul. I que no hi ha “feinetes”, que tots els projectes van de debò, que els giren i els regiren, que s’hi escarrassen, que s’hi deixen la pell.
Balañà va treballar estretament amb Joan Yago per fer possible aquella meravella sobre un noi de quinze anys que perdia el pare protagonitzat per Nil Cardoner. Una peça on la veu de la directora era clara i diàfana, com la que s’expressa a Entrevistes breus amb dones excepcionals, en cartell al TNC, dirigida per Mònica Bofill, també de Yago.
En aquest cas no es tracta d’una funció tan rodona com la que vam poder veure al Lliure, dirigida per Balañà, però la feina de Bofill és contundent, amb un muntatge ple de recursos. De la primera versió del text, que Yago va estrenar a París i Mont-real, hem passat a un muntatge més llarg, reescrit i amb una mena d’intermedi humorístic que fa de contrapunt.
La Sala Petita del TNC és un banc de proves extraordinari. Té un aforament que la situa entre el gran i el petit format (fins a 450 localitats), i s’hi poden fer coses que cap espai semblant permet. És un bon trampolí per passar després a la Puigserver del Lliure, a la Gran del Nacional, al Goya o al Romea. I Bofill ho sap.
La directora és la més jove d’una generació que li ha costat molt treure el cap. I que encara es troba en expansió, perquè si bé és cert que ha aconseguit ocupar els espais intermedis, encara costa veure els seus noms a les sales grans. Entre Bofill i Carlota Subirós, la més veterana, hi ha tot un món, i no únicament poblat d’oportunitats, sinó d’una voluntat doble.
Sovint, les directores s’han d’enfrontar a un repte múltiple. Per una banda, han d’aixecar la seva carrera, cosa que vol dir una veu, una manera de fer. I, per l’altra, senten com a l’obligació de recuperar el temps perdut, cada any en què les dones han quedat soterrades, cosa que vol dir reivindicar autores i textos.
Bofill, per exemple, ha traduït profusament l’anglesa Caryl Churchill, i va portar a escena els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana. El mateix que Alícia Gorina, que s’ha posat del cantó de Sarah Kane i Víctor Català muntant Blasted i Solitud, respectivament. Marta Gil Polo, al seu torn, ha dirigit Lucy Kirkwood (Els nostres fills) i Marta Barceló (Zona inundable). La llista és llarga, la de directores que, mentre es construïen, han portat al primer pla altres dones.
És curiós, per exemple, veure l’escassa quantitat de directores que han muntat un Shakespeare. I no només a casa nostra. Si no vaig errat, Subirós només n’ha fet un (Otel·lo), i Carme Protaceli dos (Ricard II i Conte d’hivern). Tots fa molts d’anys. De les més joves, cap. Per regla general, mana de llarg el teatre contemporani. I això també és un fenomen europeu, no només català. D’aquí que un dels fenòmens continentals de la temporada sigui el Hamlet que estrena Christiane Jatahy a l’Odéon parisenc.
La directora brasilera fa que el príncep de Dinamarca es desperti en el món d’avui convertit en dona després de quatre segles com en el paradigma de la melancolia masculina. Hamlet esdevingut Orlando. O com travessar el riu de la contemporaneïtat per deixar plantat Shakespeare en una riba per anar-te’n amb Virginia Woolf, a l’altre costat.
Cal de totes passades abocar una nova mirada als clàssics. No es tracta d’esmenar la plana Shakespeare ni res de tot això, sinó de permetre que les directores puguin apropar-se a una poètica invencible i veure si aguanta els nostres dies. ¿Com és que no hem sentit cap actriu cridar que regala el seu regne per un cavall (Ricard III), demanar-se si ser o no ser, morir, potser somiar (Hamlet) o afirmar que la vida és “una ombra passatgera”, una comèdia dolenta explicada per un beneit (Macbeth)? Només Núria Espert s’ha posat en la pell del rei Lear.
Gil Polo, quan va dirigir Escenes d’un matrimoni de Bergman a l’Akadèmia, el 2018, em comentava que calia tornar a observar els grans conceptes, també sobre com els ha tractat la ficció. Ella creia que sempre se n’ha fet una lectura “masculina” de la relació d’homes i dones, per la qual cosa el matrimoni sovint apareix “com una condemna perquè impedeix l’home ser lliure”.
Les directores també saben que les actrius tenen menys oportunitats que els actors. I no únicament perquè hi ha menys papers interessants per a elles. Per regla general, hi ha menys papers. Sense adjectius. Aquests és un dels motius pels quals les directores solen decantar-se pel teatre contemporani o per recuperar textos que permeten altres registres.
A Solitud, per exemple, Gorina ens va permetre gaudir de Maria Ribera, un tros d’actriu, que donava vida a una Mila que viurà en nosaltres per sempre. A Entrevistes breus amb dones excepcionals, Bofill fa que Mònica Almirall tingui un rol destacat com a entrevistadora. Almirall és una intèrpret que ve del teatre híbrid, membre de la companyia Atresbandes, i força sovint, malauradament, el “teatre convencional” hi mira poc, per aquí, a l’hora de buscar ments creatives sobre els escenaris.
Si per alguna banda funciona la peça de Yago, és pel càsting que ha fet Bofill. A banda d’Almirall, Muntsa Alcañiz, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas i Yolanda Sikara estan brillants. Les seves intervencions són curtes, però crec que trigaran a tenir uns papers tan exigents i estrafolaris.
I és que mirar d’una altra manera també passa per aquí. Els directors solen tenir la seva colla, la seva companyia no oficial. Les directores piquen a més taules. Segurament, perquè són més exigents i per molts amics i amigues que tinguin, busquen els millors per fer els personatges que tenen entre mans. No hi ha tants papers ficats amb calçador. Basta mirar les obres que ha dirigit Gorina en els últims anys: hi ha poques repeticions.
Queda clar que, quan s’escrigui la història del teatre de la nostra època, s’haurà de remarcar l’explosió de dones en posicions creatives, especialment com a autores i directores. Però no es podrà obviar tot el temps que han sobreviscut als marges i les escasses oportunitats que tenen de sobresortir, ja que, per a una directora, passar per la Sala Petita del TNC o pel Lliure de Gràcia cada tres anys, és un avenç, però tampoc no és garantia de futur de res. Tot plegat només és el principi d’un gran canvi.
