Desfilar els constructes establerts de les dones en la ciència-ficció; resseguir-ne i repassar-ne cada clot, cada detall; estirar i estirar del fil fins a arribar a desxifrar la realitat que s’hi amaga darrere; posar-la sota el focus de la Sala Beckett perquè el públic la vegi amb tota la seva cruesa i aspror. Un procés que ha realitzat i aconseguit la dramaturga, directora teatral i actriu Bàrbara Mestanza amb la seva obra “Todas las flores”.
A través d’aquest thriller amb pinzellades feministes, Mestanza proporciona a les heroïnes el seu lloc en l’escena de la ficció, on sempre s’han engendrat herois masculins, referents del paradigma patriarcal que, al mateix temps, han creat estereotips impossibles. Abastant qüestions de pes com el sentit de la vida, el significat de la mort o el buit de l’existència, Mestanza visibilitza nous punts de vista que condueixen a la reflexió. No és el primer cop que una obra de l’autora resideix a la Beckett, ja que l’any passat va triomfar-hi amb Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, guanyadora del Croquis 2017 de la mateixa Sala Beckett. A més a més, la directora i dramaturga va destacar -juntament amb la seva companyia teatral The Mamzelles- amb la guardonada obra Mafia, la qual de la sala Atrium de Barcelona va arribar a Mèxic i més endavant a la Sala Barts de la capital catalana.
Todas las flores és una obra de ciència-ficció que té un element diferenciador a les obres tradicionals que estem habituats a veure: la justícia de gènere.
Exactament. És una peça que intenta mostrar una ficció on no sempre surt perdent la dona, es creen nous referents i hi prenen part dones reals. Això implica buscar personatges o protagonistes que no estiguin hipersexualitzades ni masculinitzades. En cas que ho estiguin, s’evidencia que és un problema del mateix personatge perquè l’únic que fa aquest tipus d’arquetip imposat sobre la persona és cobrir la seva vertadera personalitat.
D’on prové la idea de crear una obra com aquesta?
Sorgeix d’una imatge mental que tenia fa un parell d’anys de l’estil de “monges en l’Apocalipsis”; em feia gràcia el tret de sortida freak que suposava. A poc a poc, en posar-me a escriure vaig anar construint i descobrint els personatges i com cada acció podia mutar la seva filosofia feminista.
Quina és la teva inspiració a l’hora de crear aquests personatges?
En lloc d’idear dones reals amb problemes reals vaig concebre el procés de creació a la inversa. Així, inicio la definició dels personatges partint dels diversos prototips de dones amb els que m’he topat habitualment en ficció i d’aquells que han volgut definir les tipologies de dona. Seguidament, la tasca rau a treballar sobre aquest tipus de personalitats per poder desemmascarar quina és la ferida real que amaguen aquests patrons establerts sobre la figura de la dona.
I què has descobert?
El resultat es fa palès de diferents maneres. Un exemple és el cas de l’arquetip de la bruixa, que darrere la seva figura s’hi troba una persona rebutjada per la societat. Si seguim estirant del fil, veiem que les dones que rebien aquesta etiqueta eren dones o bé massa grans, estèrils; dones que no estaven en condicions de tenir fills per edat… De fet, la idea de bruixa apareix amb el sistema capitalista en el moment en què aquest atorga a cada obrer una dona i la dona és aparentment propietat de l’obrer. En realitat, però, la dona pertany al capitalisme, ja que la funció del seu cos és oferir més obrers per poder seguir complint amb el sistema. Cada prototip té una ferida i, a través de la creació de Todas las flores, hem anat a buscar el motiu de pes per aquell arquetip tant en l’àmbit intern com històric.
Com es plasma tot això en l’obra?
Cada personatge té un moment en el qual obra la tapa del seu pit i mostren la seva ferida; la deixen al descobert. Abandonen la complaença cap a la resta; com si els hi haguessin donat via lliure per escopir el que senten sense por de ser molestes, cridaneres, avorrides; de ser massa. Així, els personatges de l’obra són de gran importància en el sentit que expressen les seves filosofies de manera cridada, amb total llibertat, fent que la seva manera de presentar-se davant l’espectador pugui resultar poc complaent.
Què és per tu Todas las flores?
És una peça que defineix molt la meva trajectòria i feina. Podríem dir que és una mena d’evolució de Mafia, la meva obra anterior. Todas las flores, però, definitivament la sento molt meva i la considero molt personal.
Amb Todas las flores, Bàrbara Mestanza dona continuïtat al diàleg sobre la mort iniciat amb el cicle Memento Mori. Recordem-nos de morir, que incita a mirar-la de cara i afrontar que forma part de la vida. L’espectacle de Mestanza, previst pel mes de maig, obre ara la temporada 2020-2021 de la Sala Beckett amb dones protagonistes transparents, lliures i sense pèls a la llengua.
