L’any que comença es presenta força mogut a Barcelona, amb noves direccions al Lliure, el Grec, la Fundació Brossa, possible concurs al Mercat de les Flors, la fi de Dagoll Dagom… Un nou sacsejament per a l’escena catalana? O tot es mourà perquè tot continuï igual?
En el que portem de segle, pocs anys s’han presentat amb tantes incògnites a resoldre com el que tot just comença. D’una sola tacada, mai no hi havia hagut tants canvis. Hem viscut períodes convulsos, d’altres d’engrescadors, però mai concentrat en tants pocs mesos. El recanvi institucional és majúscul perquè, llevat del TNC, on Carme Portaceli ha de ser-hi fins a la temporada 2026-2027, totes les direccions canviaran de mans.
El primer a estrenar càrrec serà Julio Manrique al Teatre Lliure. S’hi posa l’1 de febrer i fa setmanes que treballa de valent amb el seu equip. Qui se’n va, Juan Carlos Martel Bayod, va treure pit fa uns dies de la seva gestió, amb els números per davant: més abonats que mai, més gent contractada pel Lliure que mai. No va arribar a explicar realment per què marxava, si ho havia fet tan bé, però la negociació del conveni amb els treballadors de la casa, que no ha arribat a bon port, brownie que deixa al seu substitut, podria donar-nos una pista. Només va dir que la primavera passada se li va “obrir” l’oportunitat de tocar el dos i que així ho ha fet.
Manrique començarà amb l’obra maleïda a casa, ‘Macbeth’, que ell havia de protagonitzar. I el repte de comandar el Lliure en el seu cinquantenari (2026), és a dir, definir què vol ser el teatre en el futur. Ell va formar part de la seva època més gloriosa del segle XXI, membre d’una companyia, avui inexistent, que voltava per Europa sense descans i que va formar els millors actors i actrius que trepitgen avui els escenaris, de Joan Carreras i Pere Arquillué a Ivan Benet.
En un lloc més modest, la Fundació Brossa, arribarà Georgina Oliva, segona de Martel al Lliure. Triada via concurs, com Manrique, el jurat va valorar un projecte que “se centra en emfatitzar la presència dels artistes emergents i crear una línia estratègica de vinculació del patrimoni amb la contemporaneïtat”.
No ho tindrà fàcil, Oliva. Perquè la fàbrica de creació barcelonina té un problema greu de públic, força discret en les meves últimes visites, tant si era per veure un gran espectacle amb una peça d’Alice Birch com si havia de descobrir una companyia nova, com les Nür. El Centre de les Arts Lliures no ha trobat encara el seu lloc a la ciutat, aquell indret on Iván Morales va fer ‘Sé de un lugar’, on podíem veure Jaume Sisa i Carles Flavià en aquell magnífic ‘Tan bé que anàvem’, aquella meravellosa primera versió de ‘Rèquiem for Evita’ de Jordi Prat i Coll o La Calòrica donant vida a ‘La nau dels bojos’.
Barcelona necessita com l’aigua un espai contemporani de primer nivell, un pas següent a l’Antic Teatre, una sala amb un espai ideal com és l’Espai T de la Fundació Brossa. Un teatre, a més, on les produccions híbrides puguin tenir més vida, que no mori tot en un cap de setmana en un festival o a l’Antic.
L’estiu passat, Francesc Casadesús va anunciar que el del 2024 seria el seu últim Grec. És a l’equip assessor del Lliure de Manrique i estudia el seu futur, després de set anys al capdavant del certamen barceloní i vuit anys, abans, al Mercat de les Flors. Ha tingut unes quantes ofertes a França, però no se’n vol anar.
L’Ajuntament de Barcelona va una mica tard en el nomenament o en el concurs per al relleu de Casadesús. A Londres, per exemple, ja tenen el substitut de Rufus Norris per al National Theatre, que plegarà el 2025: la directora anglesa Indhu Rubasingham. A primers d’any es comencen a negociar les coproduccions internacionals de cara al 2025, cosa que podria suposar, si no hi comandant en cap en breu, que el festival de l’any que ve vagi justet de temps per a qui mani. I l’ideal és que hi hagi un període de cohabitació entre el que ve i el que se’n va.
No estaria malament que el Grec disposés d’una mica més de recursos. Té, més o menys, el mateix pressupost que Temporada Alta. I no és qüestió de comparar Barcelona i Girona, però n’hi ha prou de mirar la població de l’una i la de l’altra. Ha arribat el moment que vingui algú amb talent de fora a dirigir el festival barceloní? Fa una dècada, el carismàtic director del Festival d’Edimburg, amb casa a Sitges i molt coneixedor del teatre català, Brian McMaster, va estar a una trucada de ser-ho. Què ens semblaria un Christophe Slagmuylder, exdirector del Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les i del Festwochen de Viena? Podria assumir Barcelona un perfil com el seu?
Una altra artista que acaba contracte aviat és Àngels Margarit. Això serà el febrer de 2025. Abans, durant aquest 2024, hauríem de conèixer qui substituirà la coreògrafa. Una dona que haurà estat vuit anys al Mercat de les Flors i que és l’única artista que encapçala un equipament que, per contracte, té prohibit programar-se. És tot generositat, ella. Perquè són pocs els que haurien acceptat unes condicions tan draconianes en un equipament que també requereix més inversió.
Qui està en condicions d’assumir el Mercat? No són pocs els artistes que podrien acceptar el repte, però no renunciant a la seva carrera. Pere Faura? Marcos Morau? Sol Picó? Que hi fos qualsevol dels tres seria una bona notícia, però la sacsejada que li donarien al consorci seria monumental. Ajuntament i Generalitat estan disposades a entomar el desafiament? I, si us plau, que li deixin a Margarit acomiadar-se dels escenaris. El dia que vam veure al Mercat Anne Teresa De Keersmaeker ballant les ‘Variacions Goldberg’, li vaig demanar: i tu, quan faràs això? Ella va somriure i va dir: el 2025. Doncs, ja ho sabem. Totes dues tenen la mateixa edat.
El 2024 també és l’any en què Dagoll Dagom ha decidit posat punt final. Són 50 anys de trajectòria i un reguitzell d’èxits, alguns dels quals han aconseguit el somni de qualsevol persona que es dedica al teatre: passar a formar part de la memòria popular del públic. S’acomiaden amb ‘Mar i cel’, un títol que, una vegada, Xavier Marcé, ara regidor de Cultura, va dir que hauria d’estar sempre a la cartellera. Si a Londres hi ha ‘Els Miserables’ i a Madrid, ‘El rey León’, que a Barcelona sempre es pugui veure ‘Mar i cel’. Tant de bo fos possible. O almenys que hi fos tres mesos cada temporada.
El problema amb Dagoll Dagom és que no hi ha qui els substitueixi. El relleu natural hauria de ser Àngel Llàcer i companyia, però el seu continuat menyspreu al musical en català, per molt ‘Petit príncep’ que hi hagi, és un senyal de cap a on van els temps. A més, Llàcer i la productora Nostromo Live no han destacat per aixecar musicals de creació, sinó per portar títols antics, amb l’excepció de ‘Next to normal’.
Han de ser el TNC i el Lliure els que han de donar embranzida al musical en català? Al musical de creació? No hi ha dubte que els toca a ells. Com em deia Anna Rosa Cisquella, cada dos anys podrien estrenar-ne un, que després fes el salt a la cartellera comercial. Això implicaria coproduir amb agents privats, els quals estan delerosos de poder-ho fer. Els Dagoll Dagom no la van encertar sempre, però vam viure una altra època, amb menys competència i amb certes facilitats de part dels poders públics catalans. I ells, a banda de pioners, també eren molt bons.
Algú pot sostenir una estructura creativa on llibretistes, productors, compositors, dramaturgs, directors, puguin treballar un projecte durant un parell d’anys, com feien els Dagoll? No seria fàcil, però tampoc no és impossible. I queda clar que el seu lloc és el teatre públic. Avui no hi ha cap empresa que es pugui permetre aquesta inversió. Quan es va estrenar ‘El Mikado’, ‘Mar i cel’ o ‘Flor de nit’ no existia el TNC…
Barcelona és la solució i és el problema. Concentra massa coses. No estaria gens malament recuperar el pla descentralitzador de mitjans de la primera dècada del segle XXI. No podem tornar a tenir centres oficials a Terrassa, Salt i Reus? No en podem afegir a Olot, Tarragona, Lleida i Vic? I no oblidem que a Barcelona mateix hi caben perfectament deu o quinze teatres més.
No hi ha cap Théâtre de la Ville a la ciutat, ni tan sols un Teatro Español. Hi ha les fàbriques, el SAT!, una part del Lliure i del Mercat, però cap teatre municipal amb tots els ets i uts. Quan quedarà endreçat el panorama escènic barceloní? Una altra de les preguntes que, molt em temo, continuaran sense resposta.
