Teatre / Opinió

Barcelona no és Madrid… I què?

D’un temps ençà, està de moda dir que el teatre madrileny ens passa la mà per la cara, sobretot perquè allà s’hi fan molts musicals i aquí en produïm ben pocs. I, a sobre, els musicals que hi ha a la cartellera són gairebé tots en castellà. Estem tan malament?

Just abans que la pandèmia ens caigués a sobre com una plaga bíblica, em van convidar a Madrid a veure El Médico al Nuevo Teatro Alcalá, on feia tres anys que estava en cartell omplint cada vespre. El viatge es devia al fet que l’espectacle havia de fer el salt a Barcelona per estar-hi almenys una temporada. Aleshores, el febrer de 2020, hi havia mitja dotzena llarga de musicals a Madrid. Esborronador.

La producció d’El Médico era de cinc estrelles, amb un repartiment de primera, escenografia d’Alfons Flores i una bona orquestra. Un musical que havia costat aixecar-lo uns dos milions d’euros, com tots els musicals amb cara i ulls. Uns empresaris andalusos, neòfits en això del teatre, hi van posar els diners i ja es fregaven les mans explicant-me com seria Los pilares de la Tierra, el seu nou projecte, també inspirat en un best-seller de Noah Gordon.

A Madrid, el teatre musical és una indústria cultural de primer nivell, així com ho és a Londres i a Nova York, que atrau no només població local, sinó desenes de milers de turistes que complementen la visita a la ciutat amb un espectacle. Turistes espanyols.

Els nens que fan 'Billy Elliot' al Victòria assajant.
Els nens que fan Billy Elliot al Victòria assajant.

A Barcelona, això ens fa molta i molta, però que molta, enveja. Els productors es miren Madrid i es foten cops de cap contra la paret. I més si tenim en compte que bona part dels equips artístics són catalans o que les millors escoles de musical són a Barcelona. Com és que allà fan tants quartos amb aquest gènere teatral i nosaltres ens mengem els mocs?, es pregunten.

La raó principal és que Madrid ha gaudit de polítiques culturals molt beneficioses per al sector durant els últims vint anys. En un moment determinat, van posar la proa cap a aquí i hi han apostat fort. Això vol dir ajudar a posar en solfa els teatres i molts diners públics invertits. A Barcelona, ha passat tot el contrari: ni polítiques culturals, ni diners, ni res. La compra del Molino per part de l’Ajuntament, mentre el Capitol i la Sala Muntaner abaixaven la persiana, és la prova radical del desori local i nacional.

Un assaig de 'Fama', en cartell al Teatre Apolo.
Un assaig de Fama, en cartell al Teatre Apolo.

Tanmateix, em faig una pregunta: hem de competir amb Madrid? Hem de fer mans i mànigues perquè a Barcelona es produeixin musicals franquiciats? Obres que, pel cap baix, tenen més de vint anys i estan passades de moda (encara que vagi molta gent a veure-les perquè no hi ha res més)? Sincerament, crec que no.

Basta que facin un experiment. Quants grans musicals hi ha ara mateix a Brussel·les, Hamburg o Milà, grans ciutats teatrals europees? Ja els ho dic. A Brussel·les, cap. A Milà, un. A Hamburg, quatre. I a Madrid? Una dotzena llarga. A Barcelona? Doncs, tres cap a quatre. Tenim Cantando bajo la lluvia, Billy Elliot, Fama i d’aquí a no res Bye Bye Monstre. És a dir, com a Hamburg. Per a més inri, només Cantando bajo la lluvia i Bye Bye Monstre són produccions locals, l’una en castellà i l’altra en català. Billy Elliot i Fama són inversions madrilenyes.

Carlos Latre és el protagonista de 'Golfus de Romea'. Foto: Focus
Carlos Latre és el protagonista de Golfus de Roma. Foto: Focus

Quant de temps fa que no aixequem un Mar i cel? O qualsevol producte semblant? Molts anys. Els únics que ho han fet, d’aquella manera, són el duet Àngel Llàcer i Manu Guix a través de Nostromo Live amb La jaula de las locas, La tienda de los horrore‘ i ara Cantando bajo la lluvia. I ho fan en castellà per una simple qüestió de negoci: els turistes espanyols hi aniran i podrà viatjar a Madrid sense haver de tocar res. Focus, en canvi, sí que estrenarà al Condal Golfus de Roma en català (ara és a Madrid en castellà). Qüestió de prioritats.

Però torno al principi: Barcelona ha de competir amb Madrid? Ha d’aspirar a ser com Madrid? Ha de replicar els grans èxits de Broadway i el West End? Un productor em diria que corre-m’hi, que sí. Fem Hamilton, La Ventafocs i Bambie, i que els aragonesos i valencians, posem per cas, vinguin de visita i se’n tornin a casa havent passat per taquilla com a Madrid. A nivell cultural, però, respondria que no val la pena, que si no som capaços de parir una història pròpia, una partitura i estrenar-la en català o, ai las, en castellà, millor que ho deixem córrer, que ens visitin els madrilenys, que Nostromo faci la seva i que ja ens està bé. Que no sé si vull la cartellera de Chicago, Illinois.

La Veronal ha aconseguit obrir-se camí gràcies al seu impuls internacional. A la foto, Pasionaria, estrenada al Grec 2018. Foto: Àlex Font.

El problema de Barcelona no és que no sigui un gran aparador de musicals; és que no sap què vol. Ni què és. Ni què vol mostrar al món. Talent i artistes de primera n’hi ha cabassos. I grans iniciatives. I grans projectes. De Madrid, llevat dels diners i de la coherència, no hem d’envejar res. Les programacions dels seus teatres, públics i privats, no són millors que les nostres. Queda lluny aquell temps en què ens miràvem El Canal o l’Español i rabiàvem. Allà no hi ha ni la Sala Beckett ni l’Antic Teatre ni la Biblioteca de Catalunya. Ni tan sols la Sala Atrium.

Fa molt de temps que el teatre madrileny no viatja. I aquí no tinc en compte Angélica Liddell o Rodrigo García, que viuen allà, però els espectacles no hi naixen. Wajdi Mouawad no ha convidat José Luis Gómez i l’Abadia a La Colline parisenca, sinó a Oriol Broggi i La Perla 29. On treballen i creen com a companyies residents Marina Mascarell, Baró d’Evel i La Veronal? Per citar només tres noms amb una agenda internacional que fa feredat.

A Madrid tenen un model d’èxit. I aquí tenim un no-model que va tirant, amb continus alts i baixos fruit del caos. El dia que algú hi posi diners de veritat i vulgui fer de Jack Lang i endreçar-ho tot una mica (sense passar-se), no tinc cap dubte que ho petarem. També pot passar que morim d’inanició pel camí… Voler ser Madrid, com pretendre ser París, és un error.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close