El mapa teatral del país s’ha empetitit tant que s’ha convertit en un mecanisme centrífug que es mou de manera unidireccional. És a dir, que només es crea i es produeix a Barcelona i la resta de Catalunya espera assegut a veure què els ofereixen els barcelonins. Així és impossible que res funcioni o, simplement, que hi hagi diversitat.
Fa una dècada, en l’època del segon tripartit, el conseller Joan Manuel Tresserras va decidir posar fil a l’agulla i endreçar el mapa teatral català. Bàsicament, es van crear tres centres d’arts escèniques fora de Barcelona (Reus, Terrassa i Salt), amb un pressupost petit, però necessari, que, a la francesa, teixien un mapa públic en llocs amb tradició teatral i equipaments de qualitat. Això permetia que els artistes poguessin diversificar-se i, al final, s’aconseguia descentralitzar la producció. No tot havien de ser coproduccions públiques, i sovint vèiem muntatges pagats per Reus i Focus, o per Terrassa i Bitò.
Tot allò se’n va anar en orris amb la crisi, cap al 2012, i encara que existeixin jurídicament, els centres d’arts escèniques de Reus, Salt i Terrassa estan, diguem-ne, adormits. A Reus, l’ajuntament va desnaturaliztar el projecte, a Salt, un cop construït El Canal, mai no van arribar a nomenar-ne un director; i a Terrassa, de nou l’ajuntament va deixar que el projecte s’esllanguís en el festival TNT, fins al punt que, quan arriba el certamen, no hi ha ni banderoles a la ciutat que el facin visible.
A França, els municipis aporten la meitat del pressupost de les escenes nacionals… I n’hi ha més de 70!
El model català era de clara inspiració francesa. Al país veí, hi ha un centenar de centres d’arts escèniques, entre escenes nacionals i centres dramàtics. A Perpinyà, per exemple, n’hi ha un, dirigit per Borja Sitjà, exdirector del Grec i del Romea barcelonins. Com a totes les escenes nacionals franceses, qui posa la meitat del pressupost (a Perpinyà estem parlant d’uns set milions d’euros) és l’ajuntament. La resta ve del ministeri de Cultura i de la regió. En el cas dels centres dramàtics, el ministeri de Cultura n’assumeix el cost, gairebé íntegrament.
Tresserras va pensar en Terrassa, Salt i Reus com a escenes nacionals, on els ajuntaments havien de fer-se seus aquests espais. Però passa que en aquests país, els consistoris municipals, amb comptades excepcions, no estan gaire per la cultura. Ciutats grans com la mateixa Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Tarragona o Figueres han dimitit i sembla que no tenen res a dir, almenys si parlem de teatre. Per això és encomiable el que fan a Olot o a Tàrrega, localitats petites que passen la mà per la cara a totes aquestes. Girona, gràcies a Temporada Alta, se salva de la crema general. No estem parlant de disposar de teatres i oferir una programació estable, sinó de produir, finançar espectacles fets per professionals.
Amb el desballestament del sistema, tot passa per Barcelona. Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, posava el dit a la nafra l’any passat en dir que no només a Catalunya, sinó a tot l’estat, només hi ha cinc o sis portes on els artistes puguin picar: ells, el Grec, el Lliure i el Nacional, l’Español i El Canal (aquests dos últims madrilenys). I queda clar que la capital catalana no pot assumir tot el cost industrial i creatiu. La resta, no aspiren a aportar res?
Avui dia, un jove creador amb el suport d’importants festivals fora de l’àmbit barceloní no pot viure de la seva feina
Basta posar un exemple. L’altre dia, en unes jornades de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, un jove i talentós actor, dramaturg i director, Francesc Cuéllar, explicava que al setembre havia estrenat dos espectacles, però que, per tirar-los endavant, ell no havia cobrat un euro. Entre els dos, havia aconseguit coproduccions del TNT, FiraTàrrega, Temporada Alta i un festival de Burgos. Damunt del paper, sembla una gran gesta, aconseguir que tots aquests noms i sigles apostin per tu. La realitat diu que posen tants pocs diners que l’artista treballa sense cobrar i no pot ni pagar el lloguer de casa seva. Cuéllar, si pretén viure d’això, o compta amb el suport d’una gran institució barcelonina, o haurà de dedicar-se a una altra cosa, cosa que seria una pèrdua irreparable: té 25 anys i ja ha demostrat la seva vàlua.
Potser no se’n recorden, però el 2007 o 2008, a Reus i Terrassa s’aixecaven obres que estaven força bé. Hi havia teatres amb personalitat, amb una línia, que alhora alimentaven la cartellera barcelonina i de la resta del país. Ara, només veuen el que neix a Barcelona i és, diguem-ne, convencional, per a tots els públics, per a espectadors que miren TV3. Al setembre, vaig ser a l’Atlàntida de Vic, arran del Mercat de Música Viva, i en veure la programació teatral de la temporada, em va caure l’ànima als peus. Res diferent. Res amb personalitat, només bolos amb els mateixos noms que a tot arreu. I Vic era una ciutat important.
El més preocupant és l’escassa incidència que té l’àrea metropolitana de Barcelona en el mapa cultural i teatral del país. Estem parlant de ciutats de més de 100.000 habitants, amb bons equipaments, amb gent que sovint pot anar en metro al Lliure o a La Villarroel. Que si fossin alemanyes tindrien una òpera. Què s’hi fa? Ningú no ho sap. Només la Quinzena metropolitana de dansa els col·loca al mapa a la primavera. Res més. Sant Cugat de vegades treu el cap: al febrer hi va Sidi Larbi Cherkakoui. Poca cosa més a destacar. I Manresa, Lleida, Sabadell? Han de llogar autocars per anar a Barcelona o contractar les obres que s’hi fan.
Quan funcionaven els centres d’arts escèniques podien treballar entre ells tot prescindint de Barcelona. I sumar-hi, per exemple, Palma. Això va passar un parell de vegades: no van gaudir d’oportunitats per repetir l’experiència. Amb la fi del sistema, Jordi Casanovas va aconseguir aixecar alguna producció amb l’invent dels Teatres Amics, que va unir breument Vic, Manresa, Granollers, Sant Cugat del Vallès, Viladecans i Vilafranca del Penedès. Una flor d’estiu. Si tots aquests es posessin d’acord un cop l’any, ja seria alguna cosa. Però es veu que és impossible.
Els centres territorials, lluny de la capital, del focus principal, són llocs per créixer, on l’artista jove pot tenir unes oportunitats que el col·lapsat sistema barceloní, en el nostre cas, no ofereix. En els millors dels casos, poden néixer noves línies interessants que més tard seran centrals. A Europa, passa això. Als Baró d’Evel, per exemple, a França estant, no els cal viure a París per crear. Al costat de casa, a Tolosa de Llenguadoc, disposen de centres de producció que els ajuden. Aquí, una companyia o viu a Barcelona, o la cosa se li complica molt. A Catalunya, fa una gairebé una dècada que ningú no pensa el mapa cultural del país.
