Teatre / Opinió

Brook, Ostermeier i la desconnexió

La mort de Peter Brook ha coincidit amb el retorn a Barcelona, dotze anys després, de Thomas Ostermeier. Dos directors d’escena que han marcat una època i que algú va decidir que no havien de deixar de venir a la ciutat.

Hi ha una generació de barcelonins que assistir a les creacions de Peter Brook, als anys 80 del segle passat, els va canviar la vida. Als anys 60, havia renovat, a Anglaterra, la manera com fer Shakespeare. Als 70, ja a París, va descolonitzar la mirada, amb intenses exploracions lluny de les posicions eurocèntriques. I el 1985, va fer parada al Mercat de les Flors perquè tota una generació quedés bocabadada gràcies al seu ‘Mahabharata’.

A partir d’aleshores, el director anglès va esdevenir un referent que va tornar sovint, perquè hi havia un gruix important de públic que salivava cada cop que el seu nom apareixia en una programació. Va connectar molt amb una gent i un sistema teatral que volia obrir-se i conèixer i portar el que s’estava fent nord i sud i enllà. Perquè, alhora, tenia una incidència brutal en el propi sector.

El 'Mahabharata' de Peter Brook, al Mercat de les Flors (1985). Foto: Pau Barceló. MAE. Institut del Teatre
El ‘Mahabharata’ de Peter Brook, al Mercat de les Flors (1985). Foto: Pau Barceló. MAE. Institut del Teatre

Però va arribar un dia en què va deixar de venir. A Barcelona, en l’última dècada i mitja, només hem vist dos espectacles de Brook: ‘The Tempest project’ (2021) i ‘La flauta màgica’ (2011). Res més. Sort que, des de Girona, Temporada Alta ens oferia any sí, any no, una peça del mestre londinenc. Però a la capital, es veu que algú va pensar que ja estava amortitzat, que ja no calia.

Amb l’alemany Thomas Ostermeier ha passat més o menys el mateix. Aquest cap de setmana ha passat pel Lliure, dins la programació del Grec, la seva versió d”Un enemic del poble’. Feia dotze anys que el director més influent del segle XXI, així com Brook ho va ser de l’últim terç del segle XX, no trepitjava Barcelona. Temporada Alta, un altre cop, s’ha dedicat a omplir el buit, ja que les peces d’Ostermeier sí que han visitat Girona en l’última dècada.

El curiós de tot plegat, tant en el cas de l’un com en el de l’altre, és que van caure dels cartells no perquè no hi hagués ningú disposat a comprar una entrada, sinó per pur desinterès, fins i tot per pura supèrbia. Diran que els muntatges de la Schaubühne són cars (no és el cas dels de Brook) i no hem estat per grans despeses a l’hora de contractar bolos, per mor de les retallades que hem patit des de 2010, però ja els puc dir que han vingut i hem produït bunyols mals de digerir a preus d’escàndol. Feia molt de temps, per cert, que no veia la Sala Fabià Puigserver del Lliure plena com un ou de gent tan entusiasmada i contenta d’haver participat en una obra com ‘Un enemic del poble’.

Genija Rykova i Christoph Gawenda a 'Ein Volksfeind (Un enemic del poble)', de Thomas Ostermeier. Foto: Thomas Aurin
Genija Rykova i Christoph Gawenda a ‘Ein Volksfeind (Un enemic del poble)’, de Thomas Ostermeier. Foto: Thomas Aurin

Fa quinze anys, sense sortir de Barcelona, tenies la sensació que estaves al dia del que passava a Europa. Avui, no gaire. És com si, de cop, deixéssim de traduir els llibres del moment, com si aquí ningú no sabés qui és Sally Rooney o Ali Smith, s’haguessin parat les edicions de Michel Houellebecq o s’hagués mirat a una altra banda quan li donaven el Nobel a Svetlana Aleksiévitx. Com si Bruce Springsteen hagués fet la seva última aparició el 2007 i Radiohead, el 2003. Com si Arcade Fire fossin uns estranys.

Doncs, en gran part, els directors dels teatres barcelonins van decidir recloure’s en ells mateixos i canviar el paisatge, que amb el d’aquí, els madrilenys i quatre ximpleries d’allà dalt ja en teníem prou. Sense adonar-se (o potser sí) que aquest moviment centrífug no feia altra cosa que empobrir el nostre teatre, que es perdien referents. I així tot es tornava més conservador, més pobre, al cap i a la fi.

'Hamlet', de Shakespeare i direcció de Thomas Ostermeier, no es mou de la Schaubühne des del 2008. Foto: Arno Declair
El ‘Hamlet’ de Shakespeare i direcció de Thomas Ostermeier, va passar pel Lliure el 2008. Foto: Arno Declair

Perquè si el públic no ha vist el ‘Hamlet’ shakespearià d’Ostermeier o els ‘Fragments’ beckettians de Brook està disposat a que li colin qualsevol Shakespeare i qualsevol Beckett. Perquè si t’has d’emmirallar en algú, pots quedar-te amb el veí de l’escala, que baixa cada dia fet un pinxo a comprar el pa, o pots aixecar el cap i buscar qui és qui ho fa millor a Europa. Els que van començar fa deu, quinze, anys, van poder veure aquell ‘Hamlet’ i aquella ‘Hedda Gabler’ i van poder saber fins a on podien arribar, fins i tot rebutjar-ho o tirar per altres camins. Els que van posar-se en marxa durant la passada dècada maleïda es van haver de conformar amb el d’aquí, que tampoc no està tan malament, però…

Ara, per exemple, després d’asseure’s a gaudir durant tres hores de l’Ibsen de 2012 d’Ostermeier que el Grec ha rescatat, podrien dir que l’alemany s’ha fet gran, que tot feia ferum de clàssic. I sí, perquè el director de la Schaubühne ja passa els 50, fa 23 anys que és al cim i no tot el que toca ho converteix en or. Malgrat tot, és i serà del millor que hem vist aquesta temporada a Barcelona. I, segurament, haurà fet que molta gent es reconciliï amb el teatre. Hauran contemplat uns intèrprets esplèndids, una producció de categoria, i hauran comprovat com es magreja una peça del segle XIX per fer-la tan actual com el telenotícies del dia.

Alice Ripoll i la cia REC han estrenat 'Lavagem' al Kunstenfestivaldesarts. Foto: C Mavric
Alice Ripoll i la cia REC han estrenat ‘Lavagem’ al Kunstenfestivaldesarts. Foto: C Mavric

Anem tard en molts aspectes. Katie Mitchell, que és de la generació d’Ostermeier, va venir per primer cop el 2018 i no ha tornat. Només hem vist un cop Susanne Kennedy i Sachli Gholamalizad. Li hem perdut la pista a Ivo Van Hove i a Hofesch Shechter. Desconeixem totalment Krzysztof Warlikowski. I encara no hem vist res ni d’FC Bergman, ni d’Alice Ripoll, ni de Bruno Beltrão, ni de Julie Deliquet, ni de Sylvain Creuzevault.

Hem tingut sort amb Tiago Rodrigues, Marlene Monteiro Freitas i amb Milo Rau, tot i que hem oblidat el suís últimament. Alain Platel i la Needcompany no ens han abandonat del tot, així com Romeo Castellucci. Però comença a costar veure’ls, sobretot a l’italià. I podríem seguir i seguir amb una llista interminable. S’imaginen una llibreria de Barcelona sense Kazuo Ishiguro, Donna Leon i Joël Dicker? Doncs, això passa als teatres de la ciutat.

Els festivals obren portes, fan que entrin artistes nous, en recuperen d’altres, però qui ha de mantenir-los són els teatres al llarg de la temporada. I aquí el problema sempre ha estat que cada nou gestor es pensa que l’anterior no ho ha fet bé i potser passa que ni s’ha molestat a mirar què funcionava abans. Qui paga aquest despropòsit sempre és el públic, que queda a mercè dels capricis i compromisos del tòtem de torn. I si vol seguir veient obres d’Ostermeier haurà d’anar de cap de setmana a Berlín i aprofitar que els dissabtes, a la Schaubühne, fan funció amb subtítols en anglès.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close