La funció de ‘Cacophony’ que s’ha estrenat a la Sala Beckett ha despertat malestar al RCD Espanyol perquè s’esmenta un cas fictici de violació per part d’un jugador perico. A l’obra original, el club barceloní no hi sortia, però sí a la versió que està en cartell al teatre de Poblenou. Entre comunicat i comunicat, d’una banda i de l’altra, mostres d’estupefacció que amaguen moltes coses.
Les versions les carrega el diable. El 2018, la dramaturga britànica Molly Taylor va estrenar a Londres Cacophony, encàrrec per a l’Almeida Young Company, una tropa de joves actors i actrius resident de l’Almeida Theatre. L’autora parla de l’ascensió i caiguda d’una noia que omet un detall en la denúncia a les xarxes de l’atropellament que pateix una amiga quan es manifestava davant dels jutjats, on declarava un futbolista de segona divisió acusat de violació.
Taylor, a l’obra original, diu que el club del presumpte violador és el Queens Park Rangers. Un equip que, en el moment de l’estrena de Cacophony a Londres, havia tingut dos jugadors acusats de violació entre 2004 i 2013. A Barcelona, el jugador és de l’Espanyol. La raó? Que juga a segona. I que els autors de l’adaptació van decidir apropar la funció a l’espectador i moure l’acció de la capital britànica a la catalana.
La Sala Beckett va estrenar l’obra el 24 de gener i, fins a aquest cap de setmana passat, tres setmanes després, ningú no s’havia adonat de la procedència de l’acusat. Dissabte van començar a ploure amenaces i tota mena de comentaris insultants de seguidors de l’Espanyol contra l’equip creatiu de la peça barcelonina, fins al punt que l’equip va emetre un comunicat oficial al respecte.
El comunicat parla de “falta de respecte” de l’equip de Cacophony i de la Sala Beckett, i demanen que no se’ls relacioni amb “aquesta problemàtica”, tot deixant clar que mai no han viscut un cas com el que l’obra esmenta. Diuen que estan enutjats. Res més.
Al seu torn, la Beckett enviava una nota, tres o quatre vegades més extensa, en la qual mostra el seu “astorament” i “incredulitat” davant del comunicat de l’Espanyol. Diu, a més, que “suposa un atemptat directe, ja no únicament contra la llibertat d’expressió, sinó contra la dignitat mateixa del teatre i de l’art en general, alimenta irresponsablement una falsa polèmica, i posa en perill la integritat de persones concretes”.
El comunicat de la Beckett diu moltes més coses, parla sobre l’art, la ficció i la llibertat. L’interessant és el que amaguen tots dos textos. Perquè cap dels dos fa referència a un cas que ha obert telenotícies i fet vessar rius de tinta: el d’un exjugador del Barça, Dani Alves, acusat de violació, el judici del qual ha coincidit amb les funcions de Cacophony. No l’esmenta, però, evidentment, és al cap de tothom.
I aquí ve la pregunta seriosa: per què els adaptadors van decidir que fos un jugador de l’Espanyol i no del Barça l’acusat de violació en la seva versió? La resposta fàcil és dir que perquè els pericos juguen a segona i a l’original s’esmenta un jugador d’aquesta divisió i que això havia possibilitat que quedés en llibertat. El problema és que havien de dir el nom del club, havien de substituir els Queens Park Rangers. Sense pensar-ho gaire, van decidir que fos l’Espanyol. I aquí ve l’error.
Si Taylor va fer que un dels seus personatges cités directament un club que ha tingut dos futbolistes acusats de violació no és per casualitat. Per tant, els versionadors haurien d’haver tingut més cura al respecte. I ja que traslladaven l’acció de Londres a Barcelona, podrien haver passat per alt això de “segona divisió” i haver fet dir al personatge que es tractava d’un jugador del Barça. Fa un any que Alves està detingut. El realisme de la peça, la seva contemporaneïtat, hauria pujat deu graus d’una tacada.
El comunicat de la Beckett indica, com si fossin infants, que el que passa a l’escenari “mai no és veritat”. I ens il·lustra de manera molt avorrida. El problema, de nou, és que això que diu el teatre no és ben bé així. S’estrenen cada any moltes obres d’art (teatre, literatura, etc.) que denuncien casos reals, que els expliquen, que els recuperen. En unes setmanes, per exemple, veurem Jauría al Romea, una obra de Jordi Casanovas sobre la tristament famosa manada, la violació en grup d’una noia a Pamplona el juliol de 2016.
Hi ha una part important de la cartellera que descansa en els fets. Fins i tot quan es tracta de ficció nua i crua. Per a Taylor, per exemple, el nom de Queens Park Rangers era important, perquè podria haver no citat cap club. Perquè a l’obra, això és anecdòtic, no té gens d’importància en el seu desenvolupament, ni afegeix cap matís. Però, ja que hi era, va documentar-se al respecte i va col·locar un equip de futbol que venia al cas. Va aprofitar l’avinentesa per ser crítica i fer que la realitat assaltés la ficció.
Evidentment, el club anglès no va queixar-se. Ni va emetre cap comunicat. Aquí sí, amb un text que pràcticament no diu res i que es limita a rondinar una mica, tot i que deixa ben clar que “sempre estarem en contra de la violència, les actituds reprovables i que cal erradicar [sic], com les que mostra l’obra”.
Si la Beckett pretén fer-nos creure que el teatre no té res a veure amb la realitat, amb el món, l’Espanyol ens ve a dir que no cal veure una obra per malparlar-ne, un esport ben català. S’ha convertit en una pràctica habitual això de discursejar sense tenir la més remota idea de la font del conflicte.
Fa més d’una dècada, una sèrie de grups cristians es van queixar perquè a l’obra Gang bang, de Josep Maria Miró, que estava en cartell al TNC, se situava l’acció en una sauna gai durant una visita del papa a Barcelona. Dos brètols van arribar a interrompre una funció. Aleshores, els abusos a menors dins l’Església ja estaven a les notícies, així com diversos escàndols sexuals de diferent índole. Miró no va escriure aquella obra per casualitat, sinó que pretenia posar-nos en alerta. Amb una ficció.
El raper Valtònyc ha hagut de passar gairebé sis anys fora de casa perquè va dir una cosa que sap tothom i que s’ha demostrat certa. I Pablo Hasél és a la presó per unes cançons en què critica la monarquia i uns tuits on es veu que enaltia el terrorisme. Un director del MACBA i tot el seu equip van haver de plegar per exhibir una escultura en què Joan Carles I era sodomitzat per un llop. Per tant, la llibertat d’expressió és una cosa molt seriosa en aquest racó del món. Això que ha passat amb Cacophony és diferent.
Tenim tot el que podrien haver fet els adaptadors i la Beckett, la marraneria de l’Espanyol i el que cap d’ells diu. Després, la molesta horda de trols que es dedica a amenaçar gent de manera anònima a les xarxes i que, a diferència de Hasél, queda impune. I, més tard, el tema de les versions, aquesta mania que els ha agafat a alguns de canviar de lloc les obres. No és la primera vegada que passa. Hauria canviat alguna cosa de la nostra Cacophony que el jugador acusat de violació fos del Queens Park Rangers en lloc de l’Espanyol? No.
Hi ha obres en què el lloc és important. Que Hamlet sigui danès? No. Que les tres germanes vulguin anar a Moscou? Sí. A la versió de l’obra de Txékhov que va estrenar Julio Manrique al Lliure, per exemple, semblava que les Serguéievna desitjaven trepitjar la capital russa de vacances, cosa que li treia càrrega simbòlica. No anhelen passar-hi quinze dies, sinó traslladar-s’hi, perquè allà, de petites, van viure-hi i ser-hi felices.
Si un dramaturg modifica elements d’un text, ha d’estar-ne molt segur. Perquè pots apropar l’obra al teu públic, però també pots carregar-te elements clau de l’original, interpretacions, o equivocar-te de club de futbol i que alguns aficionats ofesos creguin que han d’insultar-te. L’art és molt més perillós del que sembla.
Per cert, vagin a veure Cacophony. És molt bona. I acaba diumenge que ve. La Sala Beckett o algú altre hauria de permetre que més gent veiés l’obra.
