Teatre

‘Canto jo i la muntanya balla’ o un altre teatre possible

La reeixida versió de ‘Canto jo i la muntanya balla’ demostra que si el teatre s’apropa a la literatura catalana contemporània té les de guanyar perquè hi ha material de molta qualitat. Només falta una mica d’interès i ganes de fer-ho bé.

El que ha passat, a nivell teatral, amb la novel·la d’Irene Solà ‘Canto i jo la muntanya balla’ no ho havíem vist mai abans per aquestes latituds. Mai, fins ara, s’havia adaptat per a l’escena una molt bona novel·la quan el llibre encara és a la llista de més venuts (hi porta gairebé dos anys). Si, a sobre, el resultat és el que es pot veure a la Biblioteca de Catalunya, la cosa ja és de traca. La dramatúrgia que n’ha fet Clàudia Cedó és extraordinària, el muntatge ideat per Joan Arqué i Guillem Albà és deliciós, la música de Judit Neddermann és encisadora, la interpretació és sorprenent…

I no era fàcil. Sobretot perquè la novel·la de Solà defuig el naturalisme típic del teatre. Hi ha uns personatges identificables (la Mia, la Sió, en Domènec, na Neus…), també hi un lloc físic on situar l’acció (Matavaques…), hi ha diàlegs que es poden convertir en rèpliques. Però la seva poètica, tot el que explica entre línies, és molt complicat de traslladar fent servir les eines habituals del teatre, sense anar més enllà.

Els titelles fan aportació imprescindible a la versió teatral de 'Canto jo i la muntanya balla'. Foto: La Perla 29
Els titelles fan aportació imprescindible a la versió teatral de ‘Canto jo i la muntanya balla’. Foto: La Perla 29

Arqué i Albà només han necessitat un parell de taules i unes quantes cadires per aixecar l’univers fosc, boscà, de la novel·la. Amb l’ajut de la música de Neddermann interpretada en directe per crear l’atmosfera. I uns titelles que ofereixen un punt màgic a la narració. Cedó, a més, ha reescrit molts fragments, n’ha eliminat d’altres i no s’ha quedat únicament amb el més terrenal. L’escena en què la Neus entra a casa de la Mia per foragitar un mal esperit és gairebé tan terrorífica com ens l’explica Solà.

L’èxit de l’adaptació de ‘Canto jo i la muntanya balla’ ens desperta unes quantes preguntes. Per què no es traslladen més novel·les catalanes al teatre? Per què els teatres públics viuen massa sovint d’esquena a la literatura? Una cada parell o tres de temporades, amb sort, i qui dia passa, any empeny. I això que la majoria d’adaptacions que s’han executat en els últims anys han estat força reeixides, a banda de comptar amb el favor del públic. Des de ‘La plaça del Diamant’ a ‘Incerta glòria’, passant per ‘Pedra de tartera’, ‘Vida privada’ o ‘Solitud’.

Pol López i Maria Ribera a 'Solitud'. Foto: May Zircus / TNC
Pol López i Maria Ribera a ‘Solitud’. Foto: May Zircus / TNC

Fixin-se, tanmateix, que les dramatúrgies són sempre de clàssics, textos que formen part del cànon, que tothom coneix. En això, el teatre arrisca poc. Gens, diria. Netflix, HBO i companyia estan farcides de sèries basades en novel·les anglosaxones contemporànies, des d’‘Unorhodox’ a ‘Normal people’ o ‘Els contes de la serventa’. El teatre va lent, massa lent. I la narrativa catalana contemporània és invisible.

En els últims anys s’han publicat moltes novel·les que mereixerien el trasllat a l’escena. Penso en ‘Persecució’ de Toni Sala, en ‘Permagel’ d’Eva Baltasar, en ‘Ignot’ de Manuel Bauxauili, en ‘Aprendre a parlar amb les plantes’ de Marta Orriols, en ‘Mr.Folch’ d’Adrià Pujol. N’hi ha un grapat.

Fa una dècada, després d’una estrena a la Sala Beckett, vaig engegar una conversa amb un parell de directors famosos sobre el tema. Aleshores, tothom parlava de ‘Maletes perdudes’, ‘Primavera, estiu, etc.’ i ‘Els jugadors de whist’. Cap d’ells les havia llegides ni tenia intenció de fer-ho. Me’n vaig anar desolat, conscient que alguna cosa no rutllava, que la desconnexió era total. I això que eren bones novel·les que havien venut molt.

Laura Aubert, Anna Sahun i Ireneu Tranis protagonitzen la versió de 'Canto jo i la muntanya balla'. Foto: La Perla 29
Laura Aubert, Anna Sahun i Ireneu Tranis protagonitzen la versió de ‘Canto jo i la muntanya balla’. Foto: La Perla 29

Qualsevol dramaturg dirà, per la seva banda, que convertir un text no dramàtic en teatre és una feina més dura que escriure una obra pròpia. La veritat, però, és que la majoria de dramaturgs europeus viuen d’això. Estrenen una peça original cada dos o tres anys, si tenen sort. Mentrestant, regiren, adapten, versionen. Sobretot clàssics del teatre, però també narrativa. Aquí, anem tan justos de pressupost, que són els directors els que solen fer les dramatúrgies. I els autors es veuen obligats a estrenar i dirigir els propis textos amb més assiduïtat del que és recomanable. Pot un escriptor fer una obra bona cada any? Si poguessin fer de dramaturgistes no els caldria ni intentar-ho.

L’èxit de ‘Canto jo i la muntanya balla’ ens hauria de fer rumiar una mica. No podríem tenir una cartellera més rica, més equilibrada? Amb més suc? El teatre, no ha d’aspirar a sorprendre’ns? Més enllà de les escenes híbrides molt lligades a la contemporaneïtat, què ens provoca esbalaïment, què ens meravella? Perquè el que hi ha a la Biblioteca de Catalunya és sorprenent, meravellós.

Podríem dir que en el que portem de segle XXI s’ha versionat bona part del cànon literari català del XX. Encara en queden perles, però feina feta. Comença a arribar l’hora de portar a escena el que parla d’ara amb un llenguatge que va més enllà de la posada en escena de sèrie televisiva. Les llibreries en van plenes.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close