Amb més de 55.000 butaques venudes per a un sol dia, els empresaris teatrals poden estar ben contents de la iniciativa de celebrar un dia mundial del teatre com cal, amb les platees plenes a vessar i optimisme a poalades. Ara haurien de mirar com fer extensiva la festa a tota la temporada.
El 2008, un vell conegut nostre, Sir Brian McMaster, l’home que va portar La Cubana, Calixto Bieito i Cesc Gelabert al Festival d’Edimburg, va presentar un informe al Govern britànic titulat Supporting Excellence in the Arts (‘Donar suport a l’excel·lència en les arts’), en el qual proposava, entre altres coses, que els equipaments teatrals finançats amb diners públics obrissin de franc durant una setmana a l’any. Un temps després, al Liceu, li vaig demanar el perquè d’aquesta mesura, i em va respondre que així, almenys, la BBC parlaria de teatre durant uns dies, cosa que no feia pràcticament mai.
Aquí, TV3 en parla, de teatre, potser més sovint que a la cadena pública britànica. I els diaris i les ràdios. Tanmateix, l’assistència a les sales no té res a veure amb la de Londres. Ni amb la presència del teatre en la cultura i la vida quotidiana dels britànics, on és una cosa tan quotidiana com el té de les cinc.
Aquí, feia anys, per exemple, que el Dia Mundial del Teatre, el 16 de març, passava sense pena ni glòria, amb la lectura de diversos manifestos i els planys de la professió, quotidianament maltractada. Tot era força gris, sense cap toc de celebració. Com durant la temporada, vaja, on hi ha més foscor que brillantor, on hi ha més queixes que festes.

D’aquí que la idea de llançar la campanya Cap Butaca Buida per part de l’Adetca amb l’objectiu d’omplir les platees ni que fos un dia a l’any ja suposava un canvi de cicle, de veure sempre el got mig buit a contemplar-lo mig ple. I que la iniciativa se saldés aquest dissabte amb més de 55.000 tiquets venuts dels 60.000 disponibles és un èxit majúscul. Un 92% d’ocupació a tot el país en un dissabte de març de sol i bon temps és una dada remarcable.
I més si la comparem amb la temporada passada, per exemple. El març de 2023, els teatres van gaudir d’una ocupació mitjana del 63%. Pujar 30 punts d’una tacada amb, únicament, una campanya de màrqueting és de premi. Perquè, tot i anunciar-se com el “Sant Jordi del teatre”, als espectadors no se’ls oferia res, ni cap descompte, ni cap encaixada amb les estrelles, ni una festa postfunció, coses que sí que permet el Sant Jordi dels llibres. Res. Simplement, se’ls animava a asseure’s en una cadira per contemplar un espectacle.
L’invent ha funcionat. No sé si s’ha trencat cap rècord mundial. Dissabte a la nit es parlava d’això, però dubto que se superin els espectadors d’Anglaterra en un dia qualsevol. Si a Londres únicament, el 2022 es van vendre 16,4 milions d’entrades, dividit pels dies que té un any, el resultat és de 45.000 per dia. Si descomptem l’agost, on baixa l’activitat, i els dies que no hi ha funció, a Londres sol em surten períodes amb més de 60.000 espectadors per jornada. I, segurament, 70.000.

Tanmateix, per a una ciutat com Barcelona i per a un país com Catalunya, molt més petits que Londres i Anglaterra, els 55.000 espectadors són una xifra estratosfèrica. Són una mica menys dels que van al Primavera Sound en un dia. Veure’ls tots junts al Fòrum fa por. Dissabte eren els mateixos repartits per un centenar de sales de tot el país. Poca broma, doncs.
La clau es troba en el xup-xup. En com s’ha desplegat la campanya, des de l’estrany anunci dels rècord històric d’espectadors en un any, el 2023, fins a la comparativa constant amb Sant Jordi, com per tocar la fibra de la catalanor cultural, aquella que compra un llibre a l’any. Per què no, per tant, anar al teatre un dia a l’any?
Ara la cosa es troba en com es manté, tot això. Com aconseguim que els barcelonins s’animin d’una vegada per totes a visitar els més de 50 teatres que hi ha a la ciutat. Perquè fora de la capital, els teatres omplen (amb espectacles majoritàriament barcelonins). A Barcelona, no ho oblidin, només el 7% dels seus ciutadans va sovint a veure un espectacle escènic, és a dir, almenys un cop al mes. Nord enllà, la xifra es troba per sobre del 20%. A Nova York, per exemple, la mitjana d’edat dels espectadors és de quaranta anys. Aquí, volta els cinquanta. A Nova York, el preu mitjà d’una entrada és de 150 dòlars. Aquí, entre els 36 (musical) i els 15 euros (sala petita).

Un dels problemes que arrossega el nostre teatre és que costa molt omplir les sales. Tanmateix, en les últimes setmanes, hem pogut gaudir de molts espais penjant els cartells d’entrades exhaurides. Fa dies que no hi ha tiquets per a Els Watson, L’imperatiu categòric, La disputa o Fairfly. Per a dissabte, a Barcelona, costava trobar un seient.
Tots els equipaments van treballar de valent perquè la diada fos rodona, cosa que va voler dir posar-se les piles. Servidor no hi volia anar, perquè ja havia fet la feina dijous i divendres. Però vaig apuntar-me a INO al TNC amb els petits de la casa després de rebre un correu electrònic del teatre. Per què no? Segur que els agrada. Ja hi van sovint, els meus, al teatre, tant els grans com els petits, com es poden imaginar. L’experiència va ser magnífica: platea gairebé plena i un xou de circ de primera a càrrec de set noies que porten l’acrobàcia i les ganes de fer que la gent s’ho passi bé a la sang.
Doncs, això que ha passat aquests dies no s’hauria de quedar aquí. No pot ser que cada dia hi hagi milers de butaques sense que ningú les ocupi. La temporada passada, per exemple, van ser 1,8 milions. Prop de 2 milions de cadires que es van quedar buides.

Serà difícil omplir-les totes. No passa enlloc del món. Però pujar l’ocupació entre cinc o deu punts, des del 60% últim, no hauria de ser un impossible. A Londres, l’ocupació és del 80%. No es tracta d’abaixar preus, sinó de canviar de xip, de fer atractiu, llaminer, el teatre. No cal anar repetint que és una experiència única, que no tornaràs a viure en ta vida. Són necessaris espectacles bons, sobretot, que obliguin la gent a sortir de casa i que els que els han vist, facin les dents llargues al seu entorn proper.
També cal varietat. Té mèrit la xifra dels 55.000 espectadors en un país i en una ciutat on gairebé no hi ha musicals. Com més variada és una cartellera, més crides el públic. I així potser aconsegueixes, de retruc, reduir la mitjana d’edat dels espectadors. És curiós el que passa a Barcelona: fins als 40 llargs, molta gent no descobreix el teatre com una opció d’oci. Que siguin les dones les que compren les entrades, no és exclusiva nostra. Passa arreu.
El món escènic local necessitava un xut d’optimisme com el d’aquest cap de setmana. El de l’art té la Nit dels Museus. El dels llibres, el Sant Jordi. El del cinema, un munt d’iniciatives. Ara cal mantenir Cap Butaca Buida amb el temps. Però que l’any que ve se celebri el 22 de març sembra un dubte: tot això és per celebrar el dia mundial del teatre o per tenir una excusa per vendre entrades i prou? Mentrestant, celebrem l’èxit. I que tota butaca trobi el seu cul. Sempre.