Si m’atrevís a definir qui és Carme Portaceli, diria que és una supervivent, una dona que, contra i vent i marea, ha pogut dedicar tota la seva vida al teatre. Passats els seixanta anys, assumeix el repte de ser la primera dona que dirigeix el Teatre Nacional de Catalunya i ho fa amb una il·lusió fora mida… A finals de setembre, hi estrenarà ‘La Víctor C.’, una peça basada en textos de Víctor Català. Tota una declaració d’intencions. Però, com serà aquest TNC? Quin segell li imprimirà? Deixarà de ser el Teatre Nacional de Barcelona?
Fins ara, Portaceli no s’ha destacat per ser una gran defensora del patrimoni teatral català. Però ara, al TNC, li toca fer-ho. I s’ho creu. Que comenci amb Víctor Català ens ofereix pistes de cap a on anirà la seva feina. “Un dels nostres eixos és la recerca del patrimoni i, sobretot, la lectura respectuosa des del segle XXI”, afirma. I afegeix: “Crec que Víctor Català és una dona que no ha estat suficientment valorada, com tantes i tantes dones, com el que realment era”.
La Víctor C. està basada en els Drames rurals, alguns contes i elements de la seva vida, que ara acaba de publicar Club Editor amb el títol de Mosaic. Portaceli ha quedat captivada per la poètica de l’empordanesa i no s’està de comparar-la amb Lorca.
I ho diu ella que ha estat una gran exploradora del teatre contemporani, que ha muntat clàssics, sí, de Brecht a Shakespeare, però que també ha investigat a Polònia, Israel, el Regne Unit, a Alemanya, allà on fos. D’aquí que, vist el que ha programat aquesta primera temporada, tenim clar que el contemporani tindrà un pes al Nacional que no havia tingut mai fins ara, cosa que és de celebrar.
Portaceli té un somni: “El meu somni és el que TNC sigui el teatre de referència del sud d’Europa”. Ho té claríssim. I ja s’ha posat mans a l’obra teixint aliances amb altres teatres. Necessitarà més diners i creu que els tindrà. Diu que no cal passar dels 13 als 50 milions d’euros, que només els cal una mica més de pressupost. Sobretot, “per poder sortir”.
Viu una segona joventut? Ella diu que és jove. “Soc una entusiasta de la meva feina”, afirma. Un entusiasme que ha intentat transmetre a tots els llocs que ha trepitjat. I sap, com assegura, que “Barcelona és una ciutat que ha ensopit”. I que, al país, en general li fa falta alguna cosa. “A Catalunya fa falta una mica d’il·lusió”, diu.
Com a dona, sap que se la juga més, però que té gravat a la pell l’esperit de risc. “Les dones, com que tenim menys a perdre, som més arriscades”, afirma.
Tema d’obertura: ‘Cumpleaños total’ de Los Planetas
