Per mèrits propis, Carol López és un clàssic de la dramatúrgia catalana… Fer-se gran, com a artista, no és una tasca fàcil en aquest país. I ella fa vint anys que escriu i que estrena. I ha conegut molta gent que s’ha quedat pel camí Ara porta ‘Bonus track’ al Lliure, teatre on va explotar gràcies a ‘V.O.S.’, que Cesc Gay portaria al cine, i ‘Last chance’. D’això fa més d’una dècada i ha plogut molt des d’aleshores. Entremig, va estrenar el súper èxit ‘Germanes’ o ‘Res no tornarà a ser com abans’. Època en què dirigia La Villarroel.
López és fidel als seus actors. Ens diu que busca intèrprets particulars. Per això recupera, d’aquella època del Lliure, Dolo Beltran, Paul Berrondo, Andrés Herrera i Vicenta N’Dongo. I hi incorpora Borja Espinosa i Anna Ycobalzeta. Actors que ens explicaran com és la vida quan la joventut queda lluny. Uns actors que podrien formar part, si aquest fos un altre país, de la companyia Carol López.
El seu és un teatre amb tocs pop, molt influït per les històries de Woody Allen. Situacions que ens mostren com és l’existència de la gent de ciutat, per inversemblant que pugui semblar. I és que la realitat sempre supera la ficció.
La directora i dramaturga es confessa com una “pessimista optimista” que ha après a relativitzar tants els èxits com els fracassos. Treballa de valent. I ha après a no pensar en si les obres que crea o dirigeix seran un èxit. ‘Bonus track’ és una peça 100% Carol López, amb personatges que van per la vida sorpresa rere sorpresa, tot sospesant les seves vivències davant d’un món que sovint no entenen. Ho diu ella mateixa: “Mai no és tard per començar res”.
